Esteu aquí

“Encara que els règims polítics canviïn, hi ha continuïtat en una cosa: la vulneració sistemàtica de drets fonamentals”

DEFENSORES. Entrevista a August Gil i Matamala

 

Aquesta convicció és el motiu pel qual August Gil i Matamala ha dedicat tota la seva vida a la defensa dels drets humans. Com a advocat, ha defensat militants i activistes antifranquistes, comunistes i independentistes. En les seves paraules, aquells “que es consideraven dissidents, marginats, antisistema”. No perquè compartís les seves idees, sinó en tant que eren objectes d’un tracte, des del punt de vista policial i judicial, que no respectava drets fonamentals. “És el paper que m’ha tocat jugar”, apunta.

Paral·lelament, ha estat una figura central en l’antifranquisme i la promoció dels drets fonamentals a Barcelona, Catalunya i Espanya. Va ser membre de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona, el primer col·lectiu d’advocacia constituït per defensar i garantir els drets humans, i denunciar tota vulneració, en plena dictadura. Un moment de repressió brutal on no es feia servir el concepte de drets humans.

De fet, ens recorda August Gil i Matamala, que quan va començar a exercir com a advocat el 1960, els drets humans, eren un concepte que existia en el nivell teòric i doctrinal, inclús s’havien aprovat instruments internacionals de drets humans, com ara la Declaració Universal de Drets Humans (1948), però a Espanya “era una expressió que en cap àmbit, ni en l’oficial ni en el de la resistència antifranquista, s’utilitzava habitualment”.

Va ser a mesura que avançaven els anys, que advocats com ell comencen “a incorporar-los al nostre llenguatge i a les nostres defenses, recalcant que la prohibició de la tortura i pena de mort (que va ser una batalla molt important i es va guanyar, més o menys, amb la Constitució del 78) eren drets fonamentals”. Espanya va ingressar a les Nacions Unides el 1955, cosa que, estant en plena dictadura, no va significar una adhesió real als principis democràtics i de respecte pels drets promulgats a Carta de les Nacions Unides.

Avui, seixanta anys més tard, seiem amb ell per repassar la seva trajectòria com a persona defensora i parlar de la importància de la memòria històrica per avançar en la consecució dels drets, individuals i col·lectius.

Inicis: militància al PSUC i jove advocat

L’entrada en contacte de Gil i Matamala amb la defensa dels drets fonamentals va anar molt lligada a la seva professió d’advocat i al seu activisme. “En el moment en què començo a exercir com a advocat, ja estava integrat políticament a una organització aleshores clandestina – el Partit Socialista Unificat de Catalunya”, on havia ingressat a la Universitat de Barcelona, en acabar la carrera. Explica que en aquell moment, d’advocat i militant del PSUC conegut només n’hi havia un: Josep Solé i Barberà. “Era la persona a la qual jo havia de contactar per indicació del partit, perquè m’influís, i va ser molt fàcil perquè ell tenia el despatx dos pisos més amunt”.

Així, Gil i Matamala va començar a fer carrera en la defensa dels drets humans, esdevenint advocat de referència per a militants del PSUC que des de la presó començaven a demanar el seus serveis. “La gent no sabia què feia, perquè la meva capacitat de defensar-los era molt limitada” explica amb un somriure, “però que en un món tan tancat, degut a la clandestinitat, la gent del PSUC confiava més en algú del partit”.

Va participar en Consells de Guerra, l’única jurisdicció que s’ocupava de la repressió durant aquella època, fins que al 63 es creà el Tribunal d’Ordre Públic, “la reacció del règim franquista a la gran campanya internacional produïda arrel del judici i l’execució de Julián Grimau”, que passa a tenir els delictes polítics com a camp d’actuació.

I tinc una cartera de clients completa”, explica mentre repassa mentalment les dotzenes de judicis, causes i nombroses hores passades a la presó, tot apuntant que “no són només a la Model, sinó en moltes presons d’Espanya”.

Dels Consells de Guerra a l’Audiència Nacional

El 1977, es crea l’Audiència Nacional, que substitueix el Tribunal d’Ordre Públic i, segons apunta Gil i Matamala, “es converteix en l’òrgan central de repressió política, ampliant cada cop més les seves competències”.

A l’Audiència, es va estrenar defensant a un membre dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO). “Un i prou, però vaig quedar esfereït en matèria de drets humans, ja en època constitucional”.

Anys més tard, comença a defensar a militants independentistes catalans, convertint-se “en l’advocat més visible (no l’únic, mai he tingut cap exclusiva)”. Entre els múltiples casos, es fa càrrec de la defensa dels acusats de l’assassinat del Josep Maria Bultó, cosa que el porta a arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans i aconseguir la primera sentència en la història contra l’Estat espanyol per no garantir un judici just, cosa que viola el Conveni Europeu de Drets Humans. Durant aquesta època, també va representar a membres de Terra Lliure, inclosos els que a les Olimpíades de l’any 92 van provocar una sèrie d’atemptats. Van ser jutjats a l’Audiència Nacional el 1995, l’últim judici de Gil i Matamala abans de jubilar-se l’any 2007, amb 72 anys i gairebé 50 anys d’exercici.

La jubilació, però, li va durar només uns anys. “Comença el ball del procés i el 2017 comencen a passar coses … No em puc quedar al marge i veure-ho des de la televisió. La curiositat fa que als 82 anys em torni a donar d’alta al Col·legi d’advocats”. Avui, amb 86, encara hi és.

Puntal en la constitució de les associacions en defensa dels drets humans a Catalunya

Gairebé des dels inicis de la seva professió, August Gil i Matamala va combinar la seva faceta de defensor amb la voluntat de consolidar organitzacions de defensa dels drets humans al país, “que tenen com a punt de partida la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona: la mare de totes les organitzacions d’advocats antifranquistes en exercici”.

L’inici, explica, va ser el Consell de Guerra a Burgos de 1970, on es van jutjar 16 membres d’ETA. Les campanyes contra les penes de mort que se’n derivaven van aglutinar “un cert número, reduït, però que va creixent, d’advocats de moltes tendències i ideologies diferents, unificats pel tema dels drets humans”. Aquests, entre els quals constaven noms com ara Josep Benet, Solé i Barberà, Francesc Casares, Antoni Cuenca, Albert Fina, Miquel Roca i Junyent, o Gil i Matamala, van crear un col·lectiu que poc després s’integra al Col·legi d’Advocats com a comissió interna, cosa que els dona una cobertura institucional i econòmica molt necessària, “en una fase de finals de franquisme que és molt dura i repressiva”.

Uns anys més tard, però, arran de “la clàssica confrontació entre una comissió que diu una sèrie de coses i el Col·legi que diu escolta, vostès no parlin en nom nostre…”, Gil i Matamala proposa crear una associació que estigui formada per les mateixes persones que la Comissió, però “que ja funciona amb règim d’associació, diu el que li dona la gana i fa el que pot”. Així naix l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans, que enguany complirà 35 anys.

…i a Europa

August Gil i Matamala, no se centra només en el que passa a Catalunya i a Espanya. Ha estat un dels fundadors i membres d’Advocats Europeus Demòcrates, que aglutina associacions nacionals de juristes, “advocats en exercici; ni fiscals ni jutges” apunta, mentre explica que hi va estar molt vinculat fins a la jubilació. “En matèria de drets humans, això et dona una ampliació de perspectives i et permet sortir del teu món, que arriba un moment que vius en un món bastant perifèric”.

Memòria històrica: víctimes del tardofranquisme

Enguany, l’activitat principal de Gil i Matamala és formar part de la Junta de Valoració pel reconeixement a les persones represaliades pel tardofranquisme. Aquest projecte és una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona per reconèixer i retre homenatge a les persones que van patir directament les conseqüències més greus de la repressió en els darrers anys de la dictadura franquista: “La meitat dels que s’han apuntat són clients meus. I si no ho són, ho eren dels companys”.

Quan li preguntem per la importància de la Junta, Gil i Matamala ho té clar: “És útil i necessari. Tant des del punt de vista de la col·lectivitat com de la víctima de les vulneracions. En la societat on vivim, és essencial tenir i conservar la memòria de què ha passat. Espanya queda com l’últim reducte que ha passat per una guerra civil, un règim feixista que va durar pràcticament quaranta anys i una transició que va ser, en molts aspectes, una continuïtat. I que no ha sabut portar els botxins davant d’un tribunal, ni fer el treball de memòria històrica…”.

Recalca la importància que té un procés així per les víctimes, explicant que la majoria de les que ha entrevistat estan compartint la seva història ara “perquè no es perdi, perquè he viscut una experiència que millor que serveixi per algú, que formi part de la memòria que veiem que no s’ha cultivat suficientment”.

Moltes de les persones que s’han apuntat al projecte van ser víctimes de tortures, que eren una pràctica repressiva habitual per part de l’estat feixista.

Pensant en els drets humans, lamenta que un procés així hagi trigat tants anys a arribar i ho atribueix a l’amnèsia col·lectiva del país, a “la voluntat de no recordar, de tapar-se els uns als altres els draps bruts, d’una transició que es va fer sense demanar comptes ni voler esbrinar què havia passat. Una cosa és l’amnistia, que va ser per tothom … Però això no impedeix intentar saber què va passar i recollir la memòria de la repressió, ni que sigui a efectes morals i pedagògics, d’exemple”.

I, davant d’això, li plantegem una pregunta final: com hem de construir una memòria històrica que ens apropi més a la consecució dels drets?

D’institucions i associacions disposades a treballar en això n’hi ha moltes, el problema és la falta de voluntat política, institucional. Va lligat a la inestabilitat política, a les crisis econòmiques, a la pandèmia… Sempre hi ha alguna excusa perquè les coses no es facin com s’han de fer”.

Comparteix aquest contingut