Isabel Alonso Dávila va començar a defensar el dret a morir dignament quan va entrar a l’associació Dret a Morir Dignament (grup de DMD a Catalunya), on ara és vicepresidenta. Com a voluntària, ha treballat per tal de contribuir a trencar el tabú de la mort i “canviar la cultura de la mort perquè es respectin els desitjos de les persones, inclosa l’opció per l’eutanàsia”. Enguany ha pogut celebrar l’entrada en vigor de la llei d’eutanàsia espanyola, que es va fer efectiva el 25 de juny.
Què és el dret a morir dignament?
De vegades no ens deixen morir com volem. La paraula dignament el que vol dir és morir d’acord amb el teu concepte de dignitat de vida. Poden ser coses diferents per diferents persones: per a una persona molt catòlica, potser la seva dignitat és tenir accés a l’extremunció o l’acompanyament religiós, mentre que per a una persona atea això seria horrorós.
És respectar la llibertat i la individualitat de les persones també en el procés de mort. Això implica poder tenir la possibilitat de triar entre un camí de pal·liatius o l’eutanàsia o suïcidi amb medicament assistit.
Què té a veure el dret a morir dignament amb els drets humans?
L’article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans diu que tots els éssers humans naixem lliures i iguals en dignitat i en drets. Nosaltres pensem que també hem de ser lliures i tenir igualtat de drets al final de la nostra vida, per poder triar una mort digna.
Fins ara, que no teníem llei d’eutanàsia, hi havia gent que tenia la possibilitat d’anar a Suïssa o tenia un amic molt proper del món sanitari que el podia ajudar clandestinament; però altres no tenien aquesta opció. El dret a la igualtat també és molt important que es reconegui en el procés de mort.
Si ho mirem en perspectiva, com va començar la lluita pel dret a morir dignament?
La primera associació es va constituir a Anglaterra a principis del segle XX i als 1980s hi va haver una eclosió en molts països i es va crear la World Federation of Right to Die Societies.
En aquests anys 80 és quan naix a Espanya l’associació DMD. El 1984, un jove professor de mates, Miguel Ángel Lerma, va llegir al País Setmanal un article sobre l’associació francesa i va escriure una carta oberta dient que ell en volia crear una de similar a Espanya. Dues-centes persones van contestar i allà hi ha l’origen de l’associació. D’aquestes persones un grup nombrós era de Barcelona i entorns.
Com ha anat evolucionant la lluita pel dret a morir dignament? I a què es deuen els avenços?
El 1984 ja es van plantejar els tres objectius de l’associació, vigents fins ara: la legalització del testament vital (com es deia el document de voluntats anticipades d’aquell moment), la legalització de l’eutanàsia i crear un clima favorable en la societat espanyola respecte les dues demandes anteriors.
El que ha fet possible els avenços ha estat el triangle d’associació, casos mediàtics i política.
El primer cas públic va ser el de Ramón Sampedro, que va trucar a l’associació per demanar ajuda per morir. I li vam dir el que hem continuat dient fins fa poc: que nosaltres lluitàvem per canviar les lleis però no podíem incomplir-les. Però que si volia, es podia portar el seu cas als tribunals i l’associació li va posar un advocat. I aquí entra el pes de la política. Teníem l’associació donant suport a Sampedro i, alhora, una diputada que va agafar el cas perquè es va convertir en molt mediàtic i molta gent ho va entendre. No es plantejava una qüestió teòrica sobre el dret, sinó si ell, Sampedro, tindria dret a ser ajudat.
Com vau viure l’aprovació de l’eutanàsia després de tants anys d’activisme?
Ha estat una celebració. Jo vaig arribar a DMD quan em vaig jubilar al 2012, i han sigut anys molt implicada. L’aprovació és un reconeixement a tota la gent que durant anys ha estat lluitant. Pensa que la proposta de despenalització de l’eutanàsia ja s’havia presentat almenys 15 vegades al Congrés.
El 25 de juny, quan va entrar en vigor la llei, vam fer un brindis. Volíem que quedés clar que estàvem celebrant un nou dret.
A nivell pràctic aquesta nova llei què suposa? Qui pot demanar l’eutanàsia, com es demana?
Cal complir una sèrie de requisits per poder demanar l’eutanàsia. A banda de ser major d’edat i de tenir nacionalitat, residencia legal o certificat d’empadronament d’almenys 12 mesos a Espanya, has de tenir una malaltia greu i incurable o estar en una situació d’incapacitat crònica i incurable – en els dos casos “amb un patiment insuportable”.
Un dret no és un deure. Les persones que vulguin exercir el dret el tindran obert.
Una vegada que penses que voldries morir per eutanàsia i compleixes els requisits de la llei, has de demanar l’eutanàsia a un metge que la llei anomena “metge responsable”. Ella té el procés deliberatiu amb tu, on t’explica totes les qüestions i alternatives mèdiques. Si vols seguir endavant, 15 dies després li hauràs de tornar a dir que continues amb aquesta idea. Si el metge pensa que entres dins els supòsits de la llei, consultarà a un altre metge (anomenat consultor), que ha de confirmar que compleixes els requisits. Un cop els dos diuen que és un cas que entra dins la llei, l’enviaran a una Comissió de Garantia i Avaluació autonòmica que revisarà el cas. Si aquesta diu que si, tindràs permís perquè aquesta eutanàsia es faci.
I si algun professional diu que no durant el procés?
El pacient té la possibilitat d’anar a demanar l’eutanàsia a la Comissió de Garantia i Avaluació. La Comissió per una banda autoritza l’eutanàsia i per l’altra pot ser una institució per reclamar si te la deneguen.
Ha de ser la persona qui ho demani? I les persones que no poden demanar-ho?
L’eutanàsia l’ha de demanar la persona, ho diu la llei. Si la persona està conscient ho pot demanar directament, i si no, ho ha d’haver deixat claríssim al document de voluntats anticipades. Si no, tindrà dret a cures pal·liatives però no a l’eutanàsia.
Quins reptes veieu en l’aplicació pràctica de la llei? Un tema del qual ja s’ha començat a parlar és l’objecció de consciència als hospitals…
Aquí tenim un altre tema en què pensar, que és l’avortament. Sabem que l’avortament, com ara l’eutanàsia, és legal a Espanya però hi ha llocs on és pràcticament impossible. Aquí som un país de tradició catòlica i amb un pes molt important d’institucions catòliques al sistema sanitari.
L’ordre de San Juan de Dios i els Camils ja han dit que als seus hospitals no es faran eutanàsies. Però a Catalunya, ambdues ordres (que gestionen l’Hospital de Sant Joan de Déu i l’Hospital del Garraf) han dit que sí que en faran. La llei diu clarament que l’objecció de consciència és individual, dels professionals. Estarem molt atents per veure si hi ha hospitals on tothom fa objecció, perquè voldrà dir que hi ha una pressió sobre els i les professionals.
Sabeu si ja s’està aplicant la llei?
Sabem que ja hi ha persones que han demanat l’eutanàsia,. Les comissions de garantia ja estan constituïdes i ara comença tot el procés de metges i aprovacions. El departament de Salut ja té tota la informació a la web. Està tot bastant avançat i esperem que funcioni bé. Des de DMD estarem atentes perquè el dret es pugui garantir.