Esteu aquí

“La necessitat d'ajuda alimentària a Espanya és més gran ara que al 2019”

PARLEM AMB DEFENSORES. Parlem sobre pobresa i el seu nou informe sobre Espanya.

Kartik Raj és investigador de Human Rights Watch (una ONG internacional de drets humans), que ara viu i treballa a Barcelona. El seu treball es centra en l’impacte de la pobresa i la desigualtat en els drets humans, principalment a la Unió Europea i al Regne Unit. Acaba de publicar un informe sobre la pobresa i les “debilitats del sistema de seguretat social a Espanya”. 

El teu focus de feina principal són la pobresa i la desigualtat. Quina és la relació entre aquestes i els drets humans? 

Crec que és molt important pensar en els drets humans i en què signifiquen en un marc històric. Moltes de les principals organitzacions internacionals de drets humans, particularment al món occidental, s’han centrat molt en els drets civils i polítics d’una manera que potser ha descuidat els drets econòmics i socioculturals. I això va ser en part efecte de la guerra freda, perquè a Occident li importaven més els primers. Però gradualment es va comprendre que aquestes dues coses van juntes; no hi ha divisió entre elles. 

Necessitem pensar en com treballar en temes de desigualtat econòmica i pobresa, i abordar-los com a problemes seriosos de drets humans, perquè si no ho fem, no podrem documentar l’experiència quotidiana de vulneració de drets de moltes persones. 

Ara treballes en la pobresa alimentària. Com la defineixes i per què és una violació dels drets humans? 

De fet, no crec que valgui la pena centrar-se tant en termes com la pobresa alimentària, la pobresa energètica o la pobresa infantil. Quin és el problema que les uneix a totes? És molt més útil parlar de la pobresa en general, i, després, si volem il·lustrar-la o veure com pot afectar una persona, pensar-hi a través de la lent de l’alimentació o la higiene. Fonamentalment, es tracta de pobresa. 

Quina és la tendència a Europa? 

Als països d’Europa que vam observar [en la nostra investigació] durant els mesos inicials de la pandèmia vam veure un augment increïble de persones que necessitaven ajuda alimentària d’emergència: de bancs d’aliments, grups comunitaris locals, esglésies, mesquites. Tots vam poder entendre que hi va haver una aturada econòmica que ningú esperava. La gent de sobte no tenia diners, la gent que treballava al mercat informal no tenia accés als suports de la seguretat social que els governs van activar setmanes després. Però no crec que ningú que estigués fora d’aquest camp tingués idea de quant de temps continuaria aquesta major necessitat d’ajuda alimentària. I ha continuat. La necessitat d’ajuda alimentària a Espanya és més gran ara que al 2019. I això ens diu que l’impacte econòmic de la pandèmia i el confinament encara es nota. 

En què s’ha centrat en nou informe sobre Espanya? 

Hem publicat un informe sobre la pobresa, la seguretat social i el dret a l’alimentació a Espanya basat en investigacions a Madrid i a Barcelona. La tesi bàsica és que Espanya ja tenia un sistema d’assistència social relativament feble i algunes de les taxes de pobresa més altes d’Europa. La pandèmia va arribar i, malgrat els esforços del govern central i alguns dels governs autonòmics per implementar suport d’emergència i nous programes com el programa d’ingrés mínim vital, la pobresa ha empitjorat i més persones necessiten ajuda alimentària ara que abans de la pandèmia. El que això ens subratlla és que fins i tot en un país on el govern està tractant de posar mesures per abordar la pobresa, cal fer alguna cosa molt més significativa i fonamental. Les persones necessiten un sistema que els doni suport i les faci més resilients. 

Com seria un sistema així? 

Alguns dels elements bàsics són un sistema de seguretat social que sigui el més inclusiu possible, que no discrimini per motius d’edat, nacionalitat, períodes de residència o qualsevol altra discriminació estructural dins del sistema com, per exemple, la que enfronten les dones. 

Una altra cosa és que els sistemes mitjançant els quals les persones sol·liciten suport social haurien de ser molt més fàcils d’accedir i comprendre. Està molt bé que països com Espanya ho digitalitzin tot i que tot estigui disponible a través de Cl@ve en línia, però quan parts significatives del país no tenen coneixements informàtics, cal pensar en les alternatives que existeixen. 

I, finalment, és important que els sistemes es basin realment en un càlcul de què necessita la gent per a tenir un nivell de vida adequat en termes de drets humans. I fins a cert punt, quan parlem de despesa estatal, això planteja la qüestió dels impostos. 

Has vist canvis en la voluntat política després de la pandèmia?  

A escala nacional, a Espanya, l’indici més clar que es té del canvi de voluntat és el pla d’ingrés mínim vital del govern de coalició. Ja tenien això com a part de la seva agenda i ho van avançar molt més ràpid. Crec que el sistema que es va implementar tenia errors tècnics força seriosos, però era una expressió del govern dient que no hem de permetre que la gent es quedi enrere d’aquest mínim. És positiu i hem d’encoratjar-los a romandre en aquest camí en lloc de retirar el suport.  

La pandèmia també ha canviat la manera com les persones veiem les coses?  

L’arribada de la pandèmia va ser, en certa manera, un equalitzador, en el sentit que tothom era susceptible d’emmalaltir. Però, alhora, subratllava les desigualtats que ja teníem. Una cosa que per a mi va ser commovedora sobre el període inicial de la pandèmia va ser la manera com vam veure sorgir noves formes de solidaritat. Hi ha alguns aspectes interessants de la solidaritat que han continuat. Però en algun altre nivell, sento que també s’ha reprès una “tornada a la normalitat” i a guanyar diners i cuidar-se un mateix. El desafiament per als grups comunitaris i de drets humans, fins i tot pels governs de les ciutats, és veure com encoratjar aquests vincles, mantenir-los vius d’una manera que sempre estiguin creixent i frescos.  

Quins són els principals reptes de drets humans a Barcelona?  

A la ciutat de Barcelona, les grans qüestions són la desigualtat i la pobresa, no només entre barris pobres i rics, sinó també entre aquelles persones que viuen en la pobresa dins dels barris relativament rics. Una cosa que em preocupa, no només a Barcelona sinó més enllà, és la quantitat de gent que viu en campaments irregulars al costat de les carreteres i les vies del tren. També, com a tota gran ciutat, hi ha violència de gènere, violència basada en la identitat, assetjament, discriminació… 

Havent viscut aquí durant uns quants anys, com veus l’àmbit dels drets humans a Barcelona? 

Barcelona és un lloc molt interessant perquè té una llarga història d’activisme i mobilització social i hi ha persones que treballen en diversos aspectes dels drets: llibertat d’expressió, drets de minories, lluita contra la discriminació, pobresa i habitatge. Particularment, aquí hi ha un gran moviment pel dret a l’habitatge. 

Comparteix aquest contingut