Les armes nuclears es van fer servir per primera vegada a Hiroshima i Nagasaki, provocant la mort de més de 200.000 persones i destruint les dues ciutats japoneses. Ara, 75 anys més tard, aquestes armes de destrucció massiva han passat a estar prohibides. El 22 de gener de 2021, va entrar en vigor el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN) de les Nacions Unides, després de ser ratificat per 50 països — el nombre mínim necessari perquè un tractat s’implanti.
El tractat obliga als estats que el ratifiquin a no desenvolupar, assajar, produir, fabricar o adquirir, posseir, emmagatzemar, allotjar, amenaçar d’utilitzar, o utilitzar aquestes armes sota cap circumstància. Afegeix que aquells que posseeixin armes nuclears han de desactivar-les i destruir-les com més aviat millor. I, per últim, els obliga a pagar reparacions a les víctimes i els estats afectats pel seu ús, i a restaurar els ecosistemes danyats.
Rellevància del tractat
Aquest tractat és especialment rellevant perquè representa el primer instrument multilateral jurídicament vinculant pel desarmament nuclear, és a dir, la primera vegada que les armes nuclears estan oficialment prohibides per llei.
Anteriorment, el 1968, es va aprovar el Tractat de No-Proliferació Nuclear amb l’objectiu de reduir l’ús d’aquestes armes i els riscos i amenaces que aquestes comportaven. Tot i això, el tractat no va imposar una prohibició general per usar o estar en possessió d’armes nuclears a totes les parts. Va atorgar privilegis als cinc països que havien fet assajos amb aquest tipus d’armes abans de la seva aprovació, a qui va permetre seguir desenvolupant i tenint aquestes armes: Estats Units, Regne Unit, Rússia (en aquell moment Unió Soviètica), França, i la Xina. Això explica el gran nombre d’armes encara existents, que segons un informe de l’institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm (SIPRI), a inicis de 2020 s’elevava a 13.400 armes nuclears repartides entre aquestes cinc potències més Índia, Pakistan, Israel, i Corea del Nord.
En aquest sentit, la importància d’aquest nou tractat radica en la pressió moral que posa a les potències mundials que no s’hi adhereixin o no el respectin. A nivell pràctic, si un estat no s’uneix al tractat, la llei no se li aplicarà, i és poc probable que les potències nuclears esmentades anteriorment ho facin — cal destacar que totes elles van intentar boicotejar les negociacions del tractat i que l’OTAN s’ha mostrat contrària al TPAN en diverses ocasions.
Tot i això, per a Toni Soler, president de FundiPau, el tractat “és un primer pas imprescindible i importantíssim per aconseguir l’eliminació total d’aquestes armes de destrucció massiva que amenacen la supervivència de la humanitat i del planeta”. FundiPau és una organització catalana que forma part de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN), una coalició d’organitzacions no governamentals de 100 països que promouen l’adhesió i la implementació del tractat de prohibició de les armes nuclears de les Nacions Unides — i que va guanyar el Premi Nobel de la Pau el 2017.
Des del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, que també forma part de l’ICAN, veuen el tractat com “una fita en la lluita per la pau i el desarmament” que servirà per “posar més pressió i estigmatitzar als qui confien en aquestes armes de destrucció massiva com a manera de fer política i projectar poder”. Per Verity Coyle, assessora general d’Amnistia Internacional sobre transferències de material militar, de seguretat i policial, el tractat “esmena una enorme manca del dret internacional” i demana voluntat política per fer-lo efectiu: “Posar fi a l’amenaça de les armes nuclears és una responsabilitat que tots els governs han d’assumir d’acord amb la seva obligació de garantir el respecte del dret internacional humanitari i dels drets humans”.
Què tenen a veure les armes nuclears amb els drets humans?
“L’explosió d’una sola arma nuclear provocaria una emergència humanitària d’abast incalculable, amb la mort de centenars de milers de persones i milers més de ferides que quedarien desateses, a més de la destrucció de l’entorn amb efectes que perdurarien durant dècades” explica Soler. En altres paraules, les armes nuclears són incompatibles amb un dels drets humans més bàsics: el dret a la vida.
Així ho va afirmar el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides el 2018, establint que l’amenaça o l’ús d’armes nuclears és incompatible amb el dret a la vida i pot constituir un delicte segons el dret internacional.
El paper clau de la societat civil
Per assolir aquest tractat, qualificat per molta gent com a fita històrica, ha estat decisiva la feina de la societat civil, organitzada al voltant de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears. Creada el 2007, les seves fundadores i integrants han treballat per fer incidència i construir un suport públic global per a l’abolició de les armes nuclears; remodelant el debat sobre les armes nuclears i generant impuls cap a l’eliminació.
A Espanya, aquesta campanya ha estat (i segueix estant) impulsada, entre d’altres, per la Xarxa d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau, FundiPau, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i Món sense Guerres i sense Violència (MSG).
Des de FundiPau, veuen l’entrada en vigor del tractat com “una mostra més de la capacitat i la tenacitat de la societat civil per transformar el món”. I traslladen un missatge clar a la classe política: “Ara cal treballar per aconseguir el suport del major nombre possible de països al Tractat, entre els quals l’Estat espanyol”. Una demanda al Govern espanyol compartida pel Centre Delàs, que veuen la ratificació del tractat com “l’única posició política i moralment acceptable respecte a una mena d’armament capaç de provocar una catàstrofe humanitària i climàtica sense precedents”.
Què hi diu l’Estat espanyol?
Espanya, com altres països membres de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), no ha ratificat ni donat suport al tractat. En repetides ocasions, l’OTAN s’ha mostrat contrària a al TPAN al·legant que aquest “ignora” les amenaces sobre la seguretat del planeta. En paraules del seu secretari general, Jens Stoltenberg, “renunciar a la nostra dissuasió sense cap garantia que els altres facin el mateix és una opció perillosa”.
El tractat l’han de ratificar els estats, però hi ha molts municipis que també estan exercint un paper important en la defensa de la pau i el desarmament nuclear, com a mínim simbòlicament i per fer pressió als governs estatals.
Mayors for Peace, organització internacional formada per alcaldies que treballen per la pau i el desarmament, agrupa més de 8.000 ciutats de 165 països mundials, entre les quals hi ha més de 200 municipis catalans. El 2014 es va crear la Xarxa d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau de Catalunya per coordinar de manera eficient totes les activitats de la xarxa internacional.
I la ciutat de Barcelona?
L’Ajuntament de Barcelona, ha realitzat diverses accions de suport a la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears. La darrera va ser una declaració institucional com a ciutat, el febrer de 2020, on s’exigeix als estats del món que es comprometin d’una manera clara i precisa amb el desarmament nuclear i on s’insta el Govern de l’Estat espanyol a signar i ratificar el tractat aprovat per l’ONU.