La Mercè Torrentallé Rocaspana és la Presidenta de Salut Mental La Noguera, representa la Red Estatal de Mujeres de la Confederación Salud Mental España i, actualment, és Presidenta de Salut Mental Catalunya (SMC).
Reivindica que ni ella ni qualsevol persona amb un trastorn de salut mental són malalties amb potes i que no els agrada que s’identifiqui el diagnòstic que tenen amb qui són: “Jo pateixo d’esquizofrènia paranoide, però no soc paranoica. Aquesta és la gran diferència”.
Com vas arribar a ser activista pels drets de la salut mental?
Jo vaig tenir un brot psicòtic al carrer, en un poble de 2.500 habitants. Tothom em tractava de boja, no m’atrevia a sortir de casa ni per anar a comprar el pa. Entre els judicis de la gent i el que jo patia, em sentia etiquetada.
Però una situació em va canviar la vida. Van començar a discriminar la meva filla: li deien que les seves paraules no tenien criteri perquè la seva mare estava boja.
Arran d’això, en comptes d’enfonsar-me, vaig dir: d’acord, què fem? El meu home em va dir: “Si escrius un llibre, què és el pitjor que et poden dir, que estàs boja? Ja ho saps, això!” Així que vaig escriure el meu primer llibre, en què vaig compartir la meva història.
La presentació del llibre que més em va costar va ser al meu poble. Ara bé, vaig vendre més de 60 llibres només en una estona. Arran d’això, la gent que abans em mirava malament, em començava a parlar de familiars o amistats que tenien algun problema de salut mental.
Així doncs, què cal fer? Cal un primer pas i dir: jo tinc un malestar i m’he de cuidar. A partir d’aquí, cal demanar ajuda. Perquè val més una ajuda, un acompanyament, que una imposició o un “has de fer”.
Quina és la tasca de la Federació Salut Mental Catalunya (FSMC)?
FSMC va néixer el 1996, quan un grup de famílies que no sabien com acompanyar els seus familiars amb problemes de salut mental es van trobar. Hi havia hagut un canvi legislatiu uns anys enrere, un canvi que va implicar el tancament del que abans es coneixien com a manicomis. Arran d’això, la càrrega de les cures va passar a les famílies, sense que estiguessin, en absolut, preparades.
La meva tasca com a presidenta de FSMC és la representació de més de 75 entitats que actualment en formem part. Hi ha entitats de persones amb problemes de salut mental i també d’altres formades per familiars o professionals. Des de FSMC mirem d’aglutinar les seves necessitats, intentem solucionar els problemes que puguin tenir i fer d’interlocutors amb l’administració.
Una de les tasques que fem és promoure les polítiques interdepartamentals, ja que creiem que la salut, com diu l’OMS, és el benestar mental, físic i social. I les persones amb problemes de salut mental tenen dificultats en els tres àmbits.
Així, des de la FSMC promovem clubs socials perquè la gent no se senti sola i pugui gestionar les seves emocions, fem campanyes de formació i informació a la ciutadania (com el programa Activa’t per la Salut Mental), fem incidència política, gestionem Grups d’Ajuda Mútua (GAM), etc.
Quina és la importància d’un acompanyament adequat?
Per parlar d’acompanyament, t’explico el meu cas, que crec que així s’entendrà molt bé.
L’esquizofrènia paranoide és una descompensació de certes substàncies químiques del cervell. Això fa que en un moment determinat, confonguis la realitat amb el teu món imaginatiu. Aquesta confusió et fa sentir molt insegura. Si tens al·lucinacions, les pots tenir amb els cinc sentits. Tot això et produeix una confusió que no et permet distingir entre allò que és real i allò que és fruit del teu trastorn.
Si en tota aquesta confusió, no tens algú que t’acompanyi, t’orienti i t’entengui, tot és molt més complicat.
Quina és la importància d’un teixit associatiu potent?
El primer que trobes quan tractes un usuari és que acostuma a estar molt tancat en si mateix, o bé molt enfadat. De mica en mica es van obrint. Però per què passa, això? Perquè el món de la salut mental té molt d’estigma. Hi ha un estigma social i també un autoestigma. “Estigma” és una paraula que ve del grec i vol dir fer llaga, fer ferida.
D’on ve l’estigma? Les persones creem uns estereotips, que impliquen treure de la realitat una cosa i exagerar-la. Aquestes exageracions solen ser negatives. En base a aquests estereotips, ens prejutgen. Per exemple, si tens esquizofrènia, ja s’associa que seràs violent/a. I no té perquè, som persones molt diverses!
Si ja prejutges a la persona, es genera una situació de malestar. Moltes vegades, la mateixa persona també es creu el prejudici. Crea un autoestigma, que de vegades duu a algunes persones a deixar de fer coses per la por al “què diran”.
Això, en alguns casos, comporta un aïllament social. Des del món associatiu lluitem per a trencar l’estigma, per a fer un acompanyament i no deixar ningú sol.
Què me’n dius, de la salut mental del jovent?
És innegable que hi ha hagut un progrés. Les entitats ens estem implicant moltíssim en la salut mental infanto-juvenil.
Però no sabem com assumir les noves tecnologies, no sabem cap a on ens poden portar, i el jovent està patint moltíssim. No els donem eines per a créixer com a persones. Tenen molta informació, però això no equival a tenir formació. La informació, sovint, no és verídica i no està contrastada.
Un dels programes en què participem és l’Ocell de Foc, dedicat exclusivament als joves. La incorporació al món laboral és un dels temes que toquem. Si ets una dona jove i amb algun problema de salut mental, ho tindràs molt difícil per a trobar un primer lloc de feina.
Quines altres discriminacions pateixen les dones amb algun problema de salut mental?
Les dones som més de la meitat de la població i molts dels medicaments no estan testats en dones! Això afecta tot el nostre cicle vital.
A més, no es veu amb els mateixos ulls a un progenitor home que a una dona amb problemes de salut mental. Tot l’assumpte de la maternitat és un gran tema. Se’ns titlla de males mares, que no fem les coses bé… Hi ha casos d’avortaments induïts: se’ns diu que hauríem d’avortar, però potser volem ser mares! Això et queda marcat per tota la vida.
Testar els medicaments amb perspectiva de gènere és fonamental. Alguns alteren la lactància i el cicle menstrual. Hi ha dones que prenen medicaments antipsicòtics que fan que als 30 o 35 anys se’ls retiri la regla. I podria seguir…
Creus que s’ha avançat, els últims anys?
I tant! Mira, fa deu anys, Obertament -una entitat de la qual som membres, impulsores i n’ostentem la presidència- va fer una campanya que es deia “Es busca famós”. No en van trobar cap. En deu anys, han sortit desenes de persones famoses amb problemes de salut mental! Això és un gran canvi, ara se’n parla molt més i algunes persones influents estan ajudant-hi.
Parlar-ne i reconèixer-ho és el primer pas per a començar-se a recuperar.
Jo he escrit dos llibres: un es diu “Esquizofrènia: locura o realitat?” i l’altre “Esquizofrènia en primera persona”.
Recordo que, quan vaig fer la primera presentació del llibre, fa 20 anys, al Pati Llimona, érem 7 persones. El tema era absolutament tabú. Avui, per exemple, amb el projecte de Creativitat i Salut Mental, som al voltant de 200 persones a cada sessió.
Ara bé, falta molt, encara. Sobretot, falta molta educació emocional.
Què és el registre de voluntats compartides que proposes per a gestionar moments de crisi?
Significa que, quan estàs bé, pactes amb el professional de referència com vols ser tractat en un moment de crisi.
És a dir, que consti en la història clínica si necessites parlar amb algun familiar, escoltar música, si el que necessites és silenci absolut, etc. Si aquestes decisions les prens quan estàs bé, el professional pot saber com t’ha de tractar. Si no, se solen donar moltes vulneracions de drets.
Per què hi ha una situació de sobremedicació, quan parlem de tractaments relacionats amb la salut mental?
En primer lloc, per una falta de recursos, és evident.
A més, les pastilles no resolen les problemàtiques complexes. Si un dels temes que t’angoixa és que no tens un habitatge, per molta pastilla que et donin no deixaràs el patiment per aquest motiu.
Cal entendre que la salut mental és una qüestió interdepartamental, en què s’hi inclou salut, benestar, justícia, treball, escola, cultura, recerca, etc. Hem de mirar-ho d’una forma més global. Durant molts anys, la dinàmica ha estat “pastilla i cap a casa”. Tenim una de les poblacions mundials més sobremedicades per problemes de salut mental.
Si algú té una mica d’ansietat, abans que li vagi a més, pot aprendre exercicis de respiració o relaxació, sense necessitat de medicar-se. Evidentment, hi ha casos complexes, però la pastilla mai no resol tots els problemes de salut mental.
Què creus que hauria de millorar en l’atenció a la salut mental?
Estem fent diversos estudis amb universitats per a millorar la salut mental de les persones. Estem treballant, per exemple, perquè hi hagi més receptes de serveis. És a dir, volem que quan algú tingui un malestar emocional -encara que no hagi desenvolupat una malaltia-, els Centres d’Atenció Primària puguin “receptar” serveis de les associacions. Calen menys pastilles i més “receptes” d’educació emocional, en l’àmbit de la salut mental.
Una altra cosa en què estem treballant és en la presa de decisions conjuntes, com ja he explicat abans. [vegeu la pregunta “Què és el registre de voluntats compartides que proposes per a gestionar moments de crisi?”]
També estem potenciant l’acompanyament entre iguals i que hi hagi equips multidisciplinaris que acompanyin els moments de crisi. Un bon exemple és la Casa Polar, que són llocs on la persona pot passar el moment de crisi acompanyada per tota una sèrie de professionals: psicòlegs, psiquiatres, assistents socials, etc. amb l’objectiu d’evitar la contenció mecànica.
Què li diries a algú que acaba de rebre un diagnòstic relacionat amb la salut mental?
Primer, li diria que no està sol o sola. Segon, que tingui paciència, ja que hi ha algunes etapes que ha d’anar passant.
Sovint, al principi, hi ha la negació: “això no va amb mi, jo no tinc res, són els altres els que estan malament”. Després ve la culpa: “què he fet jo per merèixer aquesta creu?” Pot ser que culpis a la societat, sense pensar que, de vegades, cal canviar coses i tenir hàbits més saludables. A continuació sol venir l’acceptació: comences a assumir que hi ha alguna qüestió que podries millorar i demanes ajuda.
En passar a l’acceptació, cal anar amb compte amb les recaigudes, que poden ser molt fortes. Cal ser conscient que, de vegades, aquests trastorns són de llarga durada. I és important que hi hagi un seguiment estricte.
Finalment hi ha una última etapa en què veus que la teva experiència pot ajudar altres persones perquè no se sentin soles. Aquí comença l’activisme, que és una eina amb la qual pots millorar la societat.
Les etapes van solapant-se amb el temps, no són ara una, ara una altra. I també vull destacar que cada persona necessita el seu ritme. Però sobretot, cal que tothom tingui clar que hi ha llum al final del túnel!
També vull animar a totes les persones que cada dia facin alguna cosa per a millorar la seva salut mental. Cal conscienciar a la gent que tothom podem patir un trastorn de salut mental.