Pensar al caire del discurs

Andrea Soto Calderón

En la història del pensament occidental, la imatge moltes vegades s’ha entès com una forma degradada de coneixement, una duplicació o un simulacre que cal superar en direcció al concepte. Sens dubte, el que s’entengui per concepte no té una interpretació unívoca; els conceptes, si bé defineixen un camp determinat a partir d’un nombre de trets distintius, també són operadors de desplaçament, una obertura que acull un paisatge diferent, responen a problemes específics i estan situats històricament. Els conceptes són dinàmics, travessen i excedeixen les seves pròpies determinacions, no són formes buides. Malgrat això, aquesta jerarquia del pensament conceptual ha inhibit la sensibilitat de l’espai plàstic. Com sostenia Jean-François Lyotard, «des dels seus orígens, la nostra cultura ha obstruït en profunditat la sensibilitat de l’espai plàstic» (1971). 

En aquest seminari ens interessa pensar aquest caire on comença a cedir el discurs i es pot intervenir en la matèria mateixa del llenguatge i desdoblar-la a l’últim instant. Per fer-ho, desenvoluparem tres sessions en què, cada dia, es convida un artista a reaccionar plàsticament a les reflexions discursives que intenten aixecar altres categories crítiques per pensar les imatges. Les intervencions artístiques no tenen l’estatut d’obres, sinó d’experimentacions, jocs i procediments que empenyen les formes fins allà on es confonen les línies.

PROGRAMA

25 de novembre  
Ritme i imatges, amb Lola Lasurt

26 de novembre  
Fer bategar els afectes de la matèria, amb David Bestué 

27 de novembre  
Pensar des dels caires, amb Marta Azparren

Lola Lasurt, artista que, a les seves instal·lacions pictòriques, objectes ceràmics, vídeos, treballs editorials i processos col·laboratius, se serveix del passat recent per mostrar algunes de les paradoxes del mateix passat, però també del present. Lluny dels mecanismes de la historiografia, sovint planteja les seves propostes com una reapropiació del passat en clau crítica i micropolítica. Una arqueologia del present en què, entre altres elements, inclou la pintura com un punt de partida o una primera tradició per revisar. Va estudiar Belles Arts i un postgrau en Filosofia a la Universitat de Barcelona, i un altre postgrau en Belles Arts al HISK - Higher Institute for Fine Arts de Gant. 

Ha exposat individualment en espais com el Museu Abelló de Mollet del Vallès (2011), la Sala Muncunill de Terrassa (2012), la Fundació Joan Miró de Barcelona (2014), el World Trade Centre de Brussel·les (2016), La Capella de Barcelona (2020), la Fundació Joan Brossa de Barcelona (2021) i el Centro Federico García Lorca de Granada (2022). La seva obra es troba en col·leccions com la de l’IVAM de València, el Museu Abelló de Mollet del Vallès i el MACBA de Barcelona, entre d’altres.

David Bestué, artista que treballa amb diferents tècniques escultòriques com el motlle, el modelatge, la polvorització o la reutilització d’elements trobats. D’ell destaca un interès especial per la materialitat com a qualitat escultòrica: busca portar el llenguatge a la dimensió física a través del mateix material i utilitzar-lo com a catalitzador de la pervivència del passat traslladat al present. Aquesta influència del llenguatge, especialment poètic, es reflecteix també en la seva concepció del temps. Entre les seves exposicions individuals més destacades hi ha Pajarazos (Museo Patio Herreriano, Valladolid, 2023), Ciutat de sorra (Fabra i Coats, Barcelona, 2023), Aflorar (Museo Jorge Oteiza, Pamplona, 2022), Pastoral (La Panera, Lleida, 2021) i Rosi Amor (Museo Reina Sofía, MNCARS, Madrid, 2017). El març de 2025, a més, l’artista va inaugurar una exposició al Centro de Arte Dos de Mayo (CA2M) a Móstoles, Madrid, titulada Flor Hispania. La seva obra és present en les col·leccions del MNCARS, el MACBA i el CA2M, entre d’altres.

Marta Azparren, artista visual. Es mou entre el cinema experimental, les arts vives i el dibuix. És llicenciada en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid i màster en Estudis de Cinema i Audiovisual Contemporanis en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Va ser becària resident a la Real Academia de España a Roma el 2022 (cinema experimental). El seu treball proposa una metareflexió sobre l’activitat artística amb atenció especial a les connexions entre creadora, espectadora, obra i maquinària interna de la mediació, la producció i l’exhibició. La seva obra s’ha mostrat a Cineteca Matadero, el CA2M, el Festival Domingo (La Casa Encendida), l’Xcèntric del CCCB, La Capella, el Círculo de Bellas Artes, la Real Academia de España en Roma, l’Arts Santa Mònica, el Festival de Otoño, la Triennale di Milano, el Werkleitz - Centre for Media Art, el Centro Cultural de España a Mèxic, Art Beijing i els festivals LOOP, Festival de Cine de Madrid, New Media Film (Los Angeles), DFA’s Dance on Camera (Nova York), Videoformes Kassel Dokfest, Strangloscope, CineToro, Les Instants Vidéo i Zebra Poetry Film, entre d’altres. Ha publicat l’assaig Cine ciego. Detener el flujo de las imágenes, sobre el cinema monocrom i les imatges sense imatge a Libros de la Resistencia (2a edició, maig de 2023).

Andrea Soto Calderón és doctora en Filosofia i professora d’Estètica i Teoria de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha desenvolupat les seves investigacions a Valparaíso, Barcelona, Lisboa i París. Les seves línies de recerca se centren en les transformacions de l’experiència estètica en la cultura contemporània, la investigació artística i l’estudi de la imatge i els mitjans, així com en la relació entre l’estètica i la política. Ha escrit diversos articles acadèmics, capítols de llibres i textos per a catàlegs d’artistes. Entre les seves publicacions destaquen els seus llibres Le travail des images, juntament amb Jacques Rancière (Les presses du réel, 2019), La performatividad de las imágenes (Metales Pesados, 2020), Imaginación material (Metales Pesados, 2022), Imágenes que resisten. La genealogía como método crítico (La Virreina, 2023) i Indisciplinas de la mirada (Kikuyo, 2025).