El Camí Ral

Via natural de connexió entre Barcelona i el nord, aquest camí, més tard anomenat carretera de Mataró, ha estat una artèria de desenvolupament de Sant Martí de Provençals

A la gasolinera de la Ciutat Esportiva del RCD Espanyol sorprèn trobar-hi un fragment de calçada de llambordes. Es tracta d’un tram supervivent del Camí Ral en la seva configuració del segle XIX, que a més té una secció de 10 metres de les vies del tramvia i un dels pals de la catenària instal·lada el 1903 en electrificar la línia.

Camins que perviuen

L’origen d’aquest traçat es remunta a l’època romana, quan es va construir un braçal de la Via Augusta cap a Blanes, Mataró i Badalona que es va anomenar Via Marinera. Per allargar-la a Barcelona calia travessar les llacunes, i en fer-ho es va marcar l’inici de la dessecació dels aiguamolls.

Es va mantenir com a via secundària, però el segle XIV es van començar a fer nous camis que hi enllaçaven, i la puixança de Barcelona l va convertir en la principal a l’Edat Mitjana. Aleshores ja se’n deia Camí Ral, i amb inici al Portal de Santa Clara, travessava Sant Martí i continuava nord enllà per Sant Adrià. El 1763 es va convertir en una carretera voltada de plataners (alguns dels quals perviuen encara), i a partir del segle XX adopta el paper d’eix viari de la plana fabril del Poblenou amb el qual passa a dir-se carretera de Mataró.

Repertori de tramvies

Amb el creixement dels nuclis urbans va ser necessari implantar transport públic al Camí Ral, i el 1887 ja hi havia línies de tramvia. Els primigenis eren els de vapor anomenats “tramvies de foc”, i en electrificar la línia hi van passar models similars al Tramvia Blau del Tibidabo que els anys trenta, i fins el 1965, van ser substituïts pels coneguts com a “tanques”.