El nucli inicial del Poblenou correspon a l'antic barri del Taulat (paraula que significa ‘peça de terra de conreu’) i ocupa la part baixa més propera al mar del districte actual i de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals. Durant molts segles va ser una zona d'aiguamolls, amb llacunes envoltades de joncs, un paisatge que encara evoquen els noms dels carrers de la Llacuna i del Joncar.

L'abundància d'aigua, les grans extensions i el baix preu van afavorir, al llarg del segle XVII, la instal·lació dels primers prats d'indianes. Després van arribar els vapors, desplaçats posteriorment per l'electricitat, amb indústries de tota mena: olis, vins, tèxtils, metall, gas, maquinàries, mosaics, arts gràfiques, pintures, plàstics, alimentació... Al final del segle XIX el Poblenou era el territori amb més concentració industrial del país, fins al punt que va ser qualificat com el "Manchester català".

El primer nucli urbà es va construir al voltant de la plaça de Prim i el segon, conegut també per barri de la Plata, a la zona de Wad-Ras (actual Ramon Turró). Al llarg del segle XX el Poblenou es va consolidar com a barri residencial, obrer i industrial, amb un augment demogràfic important i l'aparició de nuclis importants de barraques com el Somorrostro, Pequín i Transcementiri, alguns dels quals no van desaparèixer fins passada la segona meitat del segle XX.

A partir dels anys seixanta es va produir un procés de desindustrialització intens i el consegüent alliberament de grans solars, que aviat van ocupar, de nou, empreses de transports, tallers i magatzems. Amb els Jocs Olímpics del 1992 es va iniciar la gran transformació del barri, que avui pren un nou impuls amb el projecte 22@, que es desenvolupa a banda i banda del nucli tradicional del Poblenou.