La ciudad narrada

“Grzegorz Kowalski és una altra de les escasses incursions de Kosmas i Guerau en el món exterior, tot i que, no podia ser altrament, no en resulta un exemplar gaire representatiu. Kowalski era un enginyer agrònom polonès que arribà a Barcelona coincidint amb la gran crisi de la remolatxa al seu país, aviat farà gairebé deu anys. Obrí un petit comerç al carrer Gomis, ocupant part d’uns baixos que temps enrere havien servit de local d’assaig per a músics, la majoria dels quals es troben avui en la ruïna, o bé material o bé espiritual o bé ambdues. L’experiència acumulada a l’hora d’esquivar l’atapeïda burocràcia del seu país natal li ha permès evitar fins ara tota ordre de desnonament o oferta de reubicació (amistosa o no) i continuar venent els seus productes a la cada cop més escassa parròquia del barri.”

“Pel carrer de casa –i suposo que per tot el barri– passaven sovint els venedors ambulants, oferint la seva mercaderia amb l’habitual cantarella de cadascun i depenent de l’article que pregonaven. Era molt familiar aquell pregó recitant les bones qualitats del producte i precisament per la seva cantarella no calia entendre’ls el que deien: jo sols de sentir les seves tonades ja endevinava quin venedor era”

“Un animal més semblant al foc, / el drac, / aquí / disfressat de font i amb la boca oberta. / Cada ull / com un cometa blau amb cua d’or, / i el llom com una mar, / i el mosaic trencat que miralleja escates, /espurneig verd, blau, gris, groc, ocre, /i una pedreria de còdols que tatua el cos. /Aquí, /el guàrdia de l’escala, /com si baixés d’un somni i, encara endormiscat, / contemplés atònit els intrusos / i dubtés, entre ferotgia i mandra, / si acollir-los a onades i columnes / o expulsar-los, flagell de foc la cua, / d’aquest espai de màgia fet parc i paradís.”

“Des del balcó, quantes nits / assaboreixo llums belles / i sento que els meus ulls, fits, / són com pescadors d’estrelles. / Ignoro d’on ve la llum, / si baixa del cel o hi puja, / si són tot manyocs de fum / o si és ruixim d’una pluja...” 

“Va arribar la nova que a les barraques de les platges hi havia hagut morts. Commocionat, en Gabriel va pensar en la Torva. Per la drecera que un dia els va menar a la platja, el fang pastat per les petjades de gent que anava i venia, colpida i desorientada, feia la marxa feixuga i desplaent fins als camps incultes convertits en fangars, des d’on es podia contemplar la innúmera deixalla acumulada sobre les petites dunes creades del temporal de llevant amb la sorra arrabassada del fons del mar.”

“Sembla que l’oci canti / himnes secrets als plaers de la vida: / la brisa, la claror, el menjar, la llibertat. / Però el repicament de les drisses contra els màstils / és com un despertador: el món és més gran, el món és més gran, / estem fets per a més, / com tots aquests velers, que estan fets per a més / que per a estar sempre a port, / que per a acollir un aperitiu de tant en tant, / que per a fer, tan poc sovint, una singladura gallinàcia...”

“Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie… Enfilamos la calle Aribau, donde vivían mis parientes, con sus plátanos llenos aquel octubre de espeso verdor y su silencio vívido de la respiración de mil almas detrás de los balcones apagados.”

“Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la solitud només. / La solitud immensa / de l’estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu / perquè jo fos més teva.”

“I la dona que amb dos telers vells i algunes lliures de seda comprada a fiar havia començat lo negoci de la casa, fent passar al seu marit de treballador a amo, s’enginyà per a comprar-ne de mecànics, llogà una quadra a Sants i, fent pactes amb lo propietari de la casa que continuaven habitant en lo carrer de Sant Pere Més Baix, per a què les dues botiguetes los fes un magatzem, amb lo fi de traslladar-hi amb més amplitud lo despatx que tenien en l’entresòl, animà al seu marit per a començar la segona etapa del seu treball, que, amb sa intel·ligència, sa activitat i no escassejant les privacions de tota mena, en pocs anys los donà per resultat fer-los amos d’una gran fàbrica a Sant Martí de Provençals i de la que compraren a en Corominas, quan aquest se féu bolsista, i de tres o quatre cases a Barcelona, entre les que s’hi comptava la que vivien, que engrandiren amb la del costat per a fer-ne de dues una, ja que ambdós tenien la il·lusió de viure i morir a on s’havien casat, a on havia nascut lo seu fill i a on se feren los començaments de la seva fortuna.”

“Hace ya bastantes años, en la época en que la noche barcelonesa era un Titanic navegando alegre y confiado, lejos todavía del iceberg asesino (nadie pensaba en el hielo salvo al solicitar un whisky o el trago habitual), estaba yo tomando copas en la barra aterciopelada de Bocaccio, cuando, inesperadamente, un joven dibujante de cómics y prestigioso ilustrador, al que sólo conocía de vista, recaló a mi lado aferrándose con ambas manos a una copa esbelta, extenuado y empapado, como un náufrago escupido por el oleaje promiscuo de la noche… –Tú eres el escritor, ¿verdad? –Tenía el náufrago una sonrisa inocente y delgada y una voz trasnochada, felpuda, llena de candor y de ginebra–. Me llamo Kim y vengo huyendo del Ciclón Benilde, ya la conoces… Ahí está, no te engaño…”

“4 octubre. Presentación de libro y de autor en librería Cinc d’Oros. Vino tinto, tacos de tortilla y croquetas de pollo. Cinco intelectuales goxdivín en ringlera de cara a la concurrencia comentan el libro presentado: Ondia, quina tabarra el seny!, textos del travieso Terenci y fotos de Colita sobre la capital catalana y su enigmática condición de cap i casal…”

“7 octubre. En la cama con B. Y el Tele/Express desplegado sobre sus hermosas ensilladura de nácar frío. Leo en las páginas literarias un breve reportaje bajo el titular: “UN NUEVO JOYCE EN EL GUINARDÓ?”. Y aún más abajo, en caracteres pequeños: “El crítico Josep Mª Castellet confía en poder incluirle en su próxima antología NUEVE NOVELES EN NOVELA NUEVA, de inminente publicación.”

“8 octubre. También Joan de Sagarra se ocupa del caso en su sección del Tel/Express, recogiendo un extraño cruce de llamadas telefónicas:
MªAurèlia Capmany: ‘Un Proust xarnego?¡Ja, ja, ja!’
Terenci Moix: ‘Tengo una foto divina en la que aparece detrás de mi por sorpresa, en Egipto’.
Leopoldo Pomés: “Le conozco, trabajó conmigo de modelo publicitario, hizo una campaña de camisetas y calzoncillos”.
Don José Manuel Lara: “Lo quise fichar er mimo día que Barza fichó al pasmao de Martí Filocía, porque zoy partidario de la juventú”.
Omnium Cultural: “Es el único miembro de la gauche divine que no tiene coche sport o fueraborda”
Baltasar Porcel: “Sí, sí, pero mi novela Cigrons sota el cirerer florit se vende mucho más que El dia que va morir Marylin, y además el Rey lo sabe”.
Ricardo Bofill: (sonriendo desde la tele): “¿Me conoce?”
Oriol Regàs: “Firma como Roberto C. Amores, y dice que C se la pone para compensar la C que, por causa de un descuido inexplicable, le falta a nuestro Bocaccio”.
Gabriel Ferrater: “Lo más notable que ha producido nuestra literatura catalana, por supuesto después de la poesía de mosén Cinto y del trasero de Montserrat Roig”.
Montserrat Roig: “Cultura, para mí, es todo aquello que suscita una relación imaginativa con mis semejantes y conmigo misma. En este sentiro, el culto de Tarzán o el de Marsé, por ejemplo, pueden ser cultura; pero no lo es el de Fernando Sánchez-Dragó, ese autor moreno y sonriente del siglo XII que escribía en calzoncillos”.
Francisco Umbral: “Imita mi prosa/sonajero (bisutera, pero con ese sonso tintineo artrítico de las novelas/garbanzos…”