La ciudad narrada

“Iba nadando a buen ritmo, pura rutina, ya un poco apartado de la espuma de los nadadores, cuando empezó a llover sobre el agua y el mar se fue rizando un poco con los embates del viento. Se había permitido mirar hacia atrás un segundo para ver el grupo homogéneo de cabezas que estaba quedando rezagado. Sonaban las sirenas de algunos barcos para alegrar aquella mañana de mil demonios –qué pronto se acababa el verano en Barcelona–, y desde la escollera iban partiendo las lanchas que seguirían la prueba. Pocas horas antes, unos botes habían recogido los desperdicios que flotaban en el agua y habían vertido detergente a lo largo del recorrido"

“Desde las Ramblas hasta el Tibidabo, de la Villa Olímpica de Poblenou de Montjuïc, de Sants al Guinardó y al Monte Carmelo, barrio por barrio y calle por calle de esta dinámica y excitante o exultante ciudad –precisó, contagiado tal vez por el habla dadivosa de la joven alemana–, incluida la Barcelona subterránea con su Metro y con su red de alcantarillado, todo lo estamos peinando y hasta ahora no hemos encontrado ni rastro del maldito jorobado. El antiguo Barrio Chino, actualmente en fase de remodelación, despiojado y desvenereado o despermanganatado, ha sido registrado casa por casa en busca de jorobados, y puede decirse que todos los jorobados de Barcelona, que son mucho más, pero mucho más, de los que se ven circular por la calle, han sido interrogados a fondo.”

“El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optés per aquesta i no per l’altra que també li agradava, al Putxet.”

Jardins can Mantega. “Quan no hi havia bugada, m’encastava als ferros de la barana de la galeria. Ja he advertit que la galeria de casa no afrontava amb altres galeries extremadament properes com es pot llegir en els Seixanta minuts, sinó amb la immensitat dels camps de can Mantegada centrada per la masia d’aquest nom. Si vora el cubell de la cuina de casa vaig començar a aprendre que per aconseguir un resultat positiu s’havia de posar un gran esforç, arrapat als ferros de la barana de la galeria i mirant el feinejar en els camps de can Mantega vaig començar a tenir consciència de la bellesa i àdhuc de la grandesa d’aquest altre immens esforç que representa la conquesta humana del nostre pa de cada dia.”

"Casa del carrer del Tenor Tasini. “Mentre camina, la bossa li colpeja la cama dreta. De cop, s’atura. En aquesta cantonada hi havia el colmado. Per cada compra el botiguer regalava un cromo de cartró d’una col·lecció d’una marca de xocolata del temps de la República, en què la Polònia tenia unes fronteres ben diferents de les d’ara i Espanya la bandera tricolor. En aquella cantonada hi havia el bar on anava a veure la tele els diumenges a la tarda, fins que els amos s’adonaven que la barra s’havia anat omplint de nens que no consumien res i els feien tots fora. Ara hi ha un restaurant xinès...”

“D’en Gaudí, no cal dir-li, cada dia el trobo més gran, més personal: és clar que jo no puc jutjar la seva tècnica, però és ell, l’home, que m’admira; amb aquell posat humil no diu paraula que no porti alguna llum, sense voler, sense adonar-se’n, em donà aquest dia, allà a la Sagrada Família, una espècie de conferència sobre lo que és la mida en les coses, referint-ho especialment a l’arquitectura, que em deixà encantat i ple d’idees. Me’n vaig anar a casa amb la sensació d’endur-me’n un tresor.”

“Aquella primavera vi sembrar los tulipanes rojos alrededor del General San Martín, los vi crecer y los vi morir desde la ventana de mi cuarto de la pensión. Entre marzo y abril. Desde la ventana podía ver también el puente de Vallcarca, adusto y gris y con su larga lista de suicidas, y más lejos, en lo alto en una delegación de azules, el Tibidabo.”

“El taller olía a gas y a bórax disuelto en agua. Las poleas de las máquinas de estampar estaban quietas, con los olorosos cueros recalentados. El sol entraba por las ventanas abiertas y los treinta puestos de trabajo en los bancos estaban vacíos. Todo el mundo comía en sus casas. Sólo dos hombres, adormilados ahora de bruces sobre las herramientas, se quedaban a comer allí, como Juan y Conchi. Vivían muy lejos del barrio de la Trinidad, y no les daba tiempo de ir y volver. Uno de ellos era viejo y llevaba unas lentes de gruesa armadura sujeta en sucio esparadrapo. –Eh, abuelo! –dijo Juan sacudiéndole la espalda-. Que la siesta es para luego de comer”

“Aquests havien estat els meus carrers la primeria de ser a Barcelona. Aquí hi havia viscut jo tres anys amb una colla d’estudiantes mallorquines, a un pis minúscul ple de mobles immensos i pretensiosos. Al pis de damunt hi vivia una colla d’estudiants americans, que primer havíem sospitat naturalment que eren de la Cia i que després foren amics nostres.
En tots aquells anys, deu ja!, el barri no, que no havia canviat. Qualque paret més escrostonada, el restaurant molt més car perquè havia corregut la fama que era bo i barat. Vaig tenir un atac de nostàlgia que per poc no em fa perdre l’oremus: fins llavors havia seguit el filipí d’esma, automàticament, empresa per un impuls mecànic; ara, per uns instants havia oblidat fins i tot que el seguia. I aleshores em vaig preguntar per què dimonis el seguia.
Però ell ja entrava a una escala fosca i la porta es tancava davant els meus nassos. Les portes si que havien canviat, al barri: d’alumini i vidre, d’un estil funerari, i amb porter automàtic.
Al timbre del segon pis hi havia un rètol petit, escrit a mà: Orient Sunshine. Una casa de relax, segurament.
L’adroguer em mirava encuriosit.
–Busca alguna cosa, senyora?
–Aquí hi viu un filipí, oi?
–Un, diu? Un munt, senyora, una pila... però són bona gent... És una agència de col·locació de minyones, diuen.”

“Atletes d’oficina, gladiadors de bat, / sedentari ramat d’hereus de Grècia i Roma, / laietans de no res propensos al tracoma, / tants com els grans d’arena o les ones del mar, / han bastit el nou temple del culte muscular/ on oficien bípedes de ments insulsa i soma, / que supliquen a veure qui encoixeix o s’eslloma / i a fer la guitza a les guitzes a l’enemic més car...”