La ciudad narrada

A lo largo de la historia, centenares de escritores han escrito sobre Barcelona: Miguel de Cervantes la alabó como a ninguna otra ciudad, George Orwell la convirtió en un icono de la rebelión y Mercè Rodoreda la hizo escenario de La plaza del diamante, la novela que Gabriel García Márquez calificó como “la más bella que se ha publicado en España después de la guerra civil”.

En Barcelona hay 10 distritos y 73 barrios: todos han sido, son o pueden ser escenario literario. Busca los fragmentos que hablan de tu barrio predilecto!

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
w
x
y
z
R
Antiga Esquerra de l’Eixample
Casa familiar de Josep Maria Espinàs

Tomàs ROIG i LLOP, Noves siluetes epigramàtiques (1971)

“Ara gras, ara prim, amb la mirada un xic esbarriada i uns nervis que li fan ballar el bigoti. Intrèpid pintor literari de paisatges urbans i rurals, i de la vida dels camionistes. Peoner de la cançó catalana, ha exaltat Georges Brassens i ha teixit ironies amb les cordes de la seva guitarra fidel i popular. Puntual a totes les cites de la sensibilitat catalana, sota el lema de “És perillós fer-se esperar.”

El Putxet i Farró
Casa familiar de Mercè Rodoreda

Mercè RODOREDA, Autoretrat (2008)

“Vaig néixer al carrer de París, a les dotze del matí del 10 d’octubre del 1909 (encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin), un dissabte, però immediatament vam venir a viure al barri de Sant Gervasi. Filla única, els meus orígens els he oblidat una mica, però en fi... El meu pare era de Terrassa, terrassenc. La meva mare era valenciana per pura casualitat. Va néixer al Brunyol, però perquè els seus pares hi van passar una temporada. El meu avi era de Premià de Mar. Em sembla que encara existeix, convertida en torre, l’antiga masia familiar.”

Gòtic
Catedral

Carlos RUIZ ZAFÓN, fragmento de La sombra del viento. (2001)

“Antoni Fortuny, a quien todo el mundo llamaba el sombrerero, había conocido Sophie Carax en 1899 delante de las escaleras de la catedral de Barcelona. Iba a hacer una promesa a San Eustaquio, que, de todos los santos con capilla particular, tenía fama de ser el más diligente y el menos melindroso a la hora de conceder milagros de amor. Antoni Fortuny, que había cumplido los treinta años y que estaba harto y hasta las narices, de su soltería, quería una esposa y la quería cuanto antes mejor. Sophie era una mujer francesa que vivía en una residencia para señoritas de la calle Riera Alta y que impartía clases de solfeo y de piano a los renacuajos de las familias más privilegiadas de Barcelona. No tenía familia ni patrimonio pero contaba con su juventud y una formación música que su padre, pianista de un teatro de Nimes, le había podido dar antes de morir de tuberculosis en 1886.”

El Turó de la Peira
Cima de la colina de la Peira

Montserrat ROIG, “De quan ens crèiem els fills del sol”, artículo publicado en L'Avenç, número 20, octubre 1979

“Després de la manifestació del dia trenta d’abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d’un dels líders més importants de l’SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d’Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l’altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l’espinada i un buit a l’estómac. (...) Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó.”

Antiga Esquerra de l’Eixample
Consell de Cent

Rosa REGÀS, fragmento d’Azul (1994)

“Cuando pensaba en esos paseos no era capaz de saber si fueron tantos o unos pocos y no acertaba tampoco la memoria porque la mañana invernal y clara de la ciudad no casaba con las hojas incipientes en la calle de Consejo de Ciento o con las gotas de humedad que vibraban en el haz de luz de las farolas a las cinco de la tarde, y sólo veía imágenes superpuestas sin lograr más que una secuencia entera con un único epílogo: la vuelta a casa una vez terminado el día y perdida la esperanza para ese hoy que se escurría en el amanecer y en la soledad de su cama colonial.”

Can Baró
El Carmel

Santiago RUSIÑOL, L’auca del senyor Esteve (1907)

“Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l’Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d’admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era, d’espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l’enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s’havien anat apagant; però si s’apagaven les paraules s’havien encès els cors.”

Fort Pienc
Fira de Bellcaire. Els Encants.

Santiago RUSIÑOL, “Anant pel món" en  Obres completes (1976)

“Centenars més d’objectes exciten la curiositat, motiven l’horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s’han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d’on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d’una ermita on van anar com ex-voto; el segell d’una societat del crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota...”

El Besòs i el Maresme
Jardines de Josep Pous i Pagès

Carles RIBA, Josep Pous i Pagès (1873-1952). (1952)

“Establert a Barcelona, el tema de la ciutat predominarà aviat en la seva producció. Una preocupació l’esperona cada dia més: el llenguatge. És, en especial, pel llenguatge que ell aspira a ser un clàssic. Contra la tendència comarcalista, cara als autors rurals, ell no es limita a escoltar la llengua parlada i a garbellar-la bé, sinó que llegeix els antics i aprèn dels moderns. Dedica una de les seves comèdies a Pompeu Fabra i això és suficient per a fer comprendre com segueix els millors en la tasca depuradora de l’idioma...”

Sagrada Família
Jardines de Montserrat Roig

Montserrat ROIG, Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida (1991).

“El llimoner sempre serà, per mi, l’aroma de la tardor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany en el segon volum de les seves memòries: “Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc ningú et podia robar el sol i el mar i la pell de l’altre.
En aquell pati no existia Franco, ni la misèria ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d’un quadrat de l’Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa posa en ordre la seva vida, i se la inventa.”

Dreta de l’Eixample
Joyería Bagués

Mercè RODOREDA, Mirall trencat (1974)

“Davant de la joieria Begú, en Vicenç aturà els cavalls, baixà del pescant, i mentre deixava el copalta damunt del seient, veié que la senyora Teresa obria la portella i saltava com una daina. Entre tots dos tragueren el senyor Nicolau del cotxe –”del meu armari”, com deia ell–. (...) El senyor Rovira anà de dret al gra: “Voldria que ens ensenyés una joia, d’allò que se’n diu una joia”. S’havia assegut en una butaca amb el respatller molt dret, que li reposava l’esquena, i pensà que se n’hauria de procurar dues d’iguals. La Teresa mirava les ungles del joier: impecables, ben tallades, lluents.”