La ciudad narrada

“En Sinaí va engegar la furgoneta, va maniobrar i va tirar carrer avall, en direcció al passeig de Vallbona. A la plaça dels Eucaliptus, unes dones amb el xador al cap vigilaven els seus petits, que jugaven en els gronxadors escarransits amb què l’equip de Parcs i Jardins els havia obsequiat. L’Anna es va recordar del primer dia que hi havia aparegut, en taxi, no feia tant, i feia molt. La pista d’en Manuel Garcia s’anava aclarint. Només havia faltat ensopegar amb la seva cunyada.
La furgoneta va córrer pel passeig de Vallbona, i va deixar el pont i la Meridiana a l’esquerra, i el barri de casetes baixes, moltes d’elles construïdes abans de la Guerra, a la dreta. Van arribar a la rotonda de la Casa de l’Aigua, a Trinitat Nova, i van enfilar el carrer d’Aiguablava fins que van ser a prop de la comissaria dels Mossos, on van aparcar.”

“Cuando alcanzó la calle, no había ni rastro de Débora. En la Bernat le dijeron que la habían visto parar un taxi y que parecía rara, más nerviosa de lo habitual. Desde luego iba más que acelerada, hasta dentro del taxi parecía que corriera, le dijo Montse.”

“La Oficina Olímpica, Preolímpica, Transolímpica, Postolímpica empleaba a las gentes en otro tiempo menos olímpicas de este mundo, gente que había hecho un viaje parecido al del normalien hallado en la selva: del marxismo leninismo a la gestión democrática institucional y finalmente a preparar todos los Olimpos que la democracia española tendría en 1992: el Quinto Centenario del Descubrimiento de América, la Feria Internacional de Sevilla, las Olimpiadas, Madrid capital cultural de Europa. Quien no ha perdido siquiera media hora de su vida preparando la revolución, jamás sabrá qué se siente cuando años después te descubres a ti mismo prefabricando olimpos y pódiums triunfales para los atletas del deporte, del comercio y de la industria…”

“I aqueix esbart de pobles que viuen en la costa? /
Són nimfes catalanes que et vénen abraçar, / gavines blanquinoses que el vent del segle acosta / perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.
La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova / seran tos temples, si ara lo niu de tes amors; / los Agudells, en blanca mudant sa verda roba, / abaixaran ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades, / esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat, / i ser de tos reductes troneres avançades /los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera, / girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí / demanarà, eixugant-se la blanca cabellera, / si la París del Sena s’és trasplantada aquí.
–No –respondrà ma pàtria–, de mi i la mar és filla; / d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut; / per ço totes les aigües digueren-li pubilla, / per ço totes les terres pagaren-li tribut.”

“Per la vigília dels Jocs Florals de la primavera vinent farà vint anys que jo atravessí per primera vegada aqueixa formosa plana barcelonina tan oberta i diferent de la de Vic, d’on acabava de sortir, com un pollet de l’ou. Quina impressió em feren aqueixos camps, no sé si diga jardins, que verds i florits s’escalonaven, des de la mar al Guinardó, enquadrats per les blaves ones i la muntanya i per sos dos altres respectables veïns, lo Besòs i Barcelona; aqueixes masies que es tornaven barris, que es tornaven pobles, inflats pel vent de la civilització, que bufa sempre més fort, de la banda de ponent!”

“Jueves. ¡PERO SI ESTÁ LLOVIENDO! Llueve sobre Barcelona, aunque con menos viento y crueldad que ayer cuando fui al Avenida Palace a conocer a Rita Gombrowicz. Puede parecer una coincidencia muy curiosa o una casualidad muy casual, pero lo cierto es que, hallándome enfrascado en la entrada de la voz de Gombrowicz en este diccionario, llegó ayer Rita, su viuda a Barcelona, y fui a verla a su hotel, al Avenida Palace.”

“M’arribaven de molt lluny, molt lluny, somorts, el brogit del carrer, els clàxons les grues, els camions de càrrega i descàrrega. Ja a la tarda, sense saber què fer, vaig baixar al carrer i vaig deambular pel barri fins a arribar a la plaça de Can Robacols, vaig seure en un banc i vaig estar-m’hi fins a l’hora de sopar.
La plaça de Can Robacols no és res de l’altre món. Una plaça quadrada, oberta al mig de l’antic nucli urbà del Camp de l’Arpa, rodejada per blocs de pisos dels anys cinquanta, un parell de blocs més moderns i un antic taller; al centre de la plaça, un sorral circular que comparteixen els vells que juguen a la petanca i uns acolorits tobogans per a les criatures; entorn del sorral, asfalt, arbres i bancs. Aquest va ser, durant els següents mesos, el meu paisatge".

“Aquesta nit els coloms / fan més brogit a la cornisa. / En aquesta hora els carrers / són buits. / És ara / que tu, gran ocell negre, / camines eixalat / per la deserta plaça, / sota el braç un plec feixuc / de fulls de diari, / sentint la matinada / com una gasa inconsútil / humida a la cara...”

“La plaça Roja, un espai buit entre edificis sense cap gràcia, sense personalitat, semblava reforçar la cara impersonal d’aquell home en estat de fugida permanent en què s’havia convertit en Manel.
–No sé com has pogut viure aquí tots aquests anys, Manel.
–És el millor barri de Barcelona. Aquest i Torre Baró. Són barris que gairebé no existeixen. O que si existeixen és per somiar que desapareixen.
–Aleshores?
–Aleshores, no res. Els van dissenyar per a mi.”

“Fui bajando por las calles de Barcelona hacia el mar y empecé a pensar que tenías más de un motivo para la sombría esperanza de que Juan Lancastre realmente anduviera por algún lugar del universo todavía y quisiera acompañarme a mi vagabundeo.
Dios, qué orfandad.
Caminé y caminé largo rato y, hacia el final de mi paseo, vi que había caminado tan sólo para comprobar que nadie me quería.
Si al menos existiera para alguien, me dije.
Si al menos existiera para mi padre, por ejemplo.
Aquel día, cuando empezó a atardecer en Barcelona y pasó la luz a ser ya casi una leve gasa que rozaba las hojas de los árboles, a esa hora en la que se van alargando las sombras, comprobé que estaba más solo incluso que unas horas antes, y entonces regresé, volví al hotel Littré y entré en mi cuarto y en menos de un minuto ya había apagado la luz”