La ciudad narrada

“La mar era plana com una planxa d'acer. El sol, ja molt decantat llepava l'aigua amb matisos d'estany, daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, començà aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida d'una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua.”

“D’ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats –o potser menys– convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-lo i condemnar-los a presó. (...) Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva “adoració”. Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m’adori... Al meu gos: ‘L’orella et començo a retòrcer, / et faig dejunar i no per gust; / vull ésser amb tu una mica injust, / perquè Déu amb mi ho sigui força...” 

“25 de juny. No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou. (...) Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant...”

“¿Qué si no un monstruo podía parecer Nora en la España del 1943? Pero Javier está nervioso, apenas ríe, y cuando le pregunta qué ocurre, dice que se acaba de levantar, que no durmió casi, que es muy difícil contar lo sucedido; no, no puede decírselo, pero baja la voz y describe su encuentro en un bar, o sería mejor, en la calle. (Le gustaría que el marinero, muy borracho, fuera encontrado en el punto en que Escudillers desemboca en las Ramblas, atónito al estallarse de golpe contra tanta luz y espacio. Javier se le acerca y le pregunta algo, y sin más vuelven a Escudillers y se meten en un bar a seguir bebiendo.”

“Dia 10 de juny del 1988: Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: ‘Sí. Per qui demaneu?’. Pengen. La segona: ‘El senyor Manuel de Pedrolo?’. ‘Sí, digueu’, és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten sinó que diuen: ‘Prepara’t, que ara et toca a tu’, i pengen. M’ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una ‘conversa’ tan curta! No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d’una broma. Quan algú et vol mal de debò, no t’avisa. D’altra banda, diria que el to de l’advertiment no m’ha semblat amenaçador.”

“Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se’n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l’estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s’expansionava o trontollava més enllà de les barriades d’Horta i de la Vall d’Hebron.
Tot a l’empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.”

“Les cases del poble s’allarguen damunt la cresta de la muntanya. Vallvidrera va rebre embranzida i caràcter cap al tombant de segle, directament de la puixança burgesa de la gran ciutat, segura en les seves fàbriques tèxtils i engrescada en la reconstrucció del país. Aquí, hi visqué Prat de la Riba, hi venien Santiago Russinyol, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Folguera... Llavors Vallvidrera és una colònia d’estiueig i les cases adquireixen formes modernistes que encara perduren en moltes façanes, carregades de rajoles multicolors, d’aspiracions gòtiques a base de maó, d’arcs mig bonyeguts. L’estació del funicular és un templet que imita Gaudí, un Gaudí, però, pacífic, en to menor.”

“La Neus m’espera a la cantonada de l’Heron City, al costat de la rampa de sortida de l’aparcament, que a aquestes hores de la tarda d’un dia d’agost és un bullidor de gent, la gran majoria gitanos o sud-americans que viuen per la zona o que s’hi desplacen per quedar. Durant una bona temporada, el complex d’oci es va arribar a conèixer com a Heroïn City, per la quantitat de tràfic d’heroïna que hi havia als voltants. Ara només és problemàtic a la nit, quan a les discoteques la gent beu un xic massa i se’ls escalfa la boca i al final no agafen el cotxe perquè han d’anar amb ambulància.”

“Ahir a les cinc de la tarda, vaig trobar al Cafè de La Rambla uns periodistes madrilenys: Alardo, Prats, d’El Sol; Carreño, de La Voz; i Pugés, d’Ahora, que eren a Barcelona de pas cap a Itàlia, on els ha convidat el govern feixista. Estaven que no s’hi veien de cap ull –Quina Barcelona! –clamaven–. És un tornar-se boig! Ahir, arribant de Madrid, vàrem anar a veure ballar sardanes, una cosa magnífica; aquest matí hem anat a la platja i després hem dinat a la mateixa Barceloneta. Hem menjat com uns lladres: quines llagostes i quin vi!.. Però trobo que el més suculent de tot és això, això, ¿eh? I el xicot assenyalava cap a fora, al carrer, dringant i brillant com un riu de cascavells. Soroll i color adorables de La Rambla –Això, això– seguia el noi extremeny habitant de Castella...”

“És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s’hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant –degué pensar–, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s’ha d’oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d’un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe –no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans...”