La ciudad narrada

“Con su primer sueldo, Fermín Romero de Torres se compró un sombrero de película y unos zapatos de goma para la lluvia y se entestó en invitarnos, a mi padre y a mí, a un plato de rabo de toro que preparaban los lunes en un restaurante que se encontraba a un par de calles de la Monumental. Mi padre le había encontrado una habitación en una pensión en la calle Joaquim Costa, donde, gracias a la amistad de nuestra vecina Merceditas con la patrona, se pudo saltar el trámite de rellenar la hoja de información sobre el huésped destinado a la policía, de manera que Fermín Romero de Torres quedaría lejos del olfato del inspector Fumero y de sus secuaces.”

“I va ser tot mirant el merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l’havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l’havien dut a l’hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria. I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em fa ver anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:
¿ I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?
T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens. I altra vegada sermó: molt llarg. Va sortir molta gent de la seva família: els seus pares, un oncle que tenia capelleta i reclinatori, els seus avis i les dues mares dels Reis Catòlics que eren, deia ell, les que havien assenyalat el bon camí.”

“Per fi, la incògnita s’ha acabat. En la lluita de boxa d’ahir nit a la plaça de braus Monumental entre l’italià Spalla i el basc Paulino Uzcudun, va guanyar aquest últim per punts i va conquerir el títol de campió d’Europa. Podem estar satisfets. De mica en mica, tot va quedant a casa. Una mica més i la raça hispana es menjarà les altres. El cop de puny i el cop de peu i el cop d’estat ens faran tornar sortir el Sol i no es pondrà més. Amén. A còpia de cops, molts serà que no ens despertem.”

Decimos: fue la época en que todos los días me sentaba en el café Doria de la Rambla de Cataluña cuando de hecho nos sentamos allí una tarde por casualidad o porque teníamos una cita con alguien que no apareció y nos quedamos mirando las hojas de los plátanos y los adoquines de la calles y los coches atropellándose y los chicos y las chicas de la academia de la esquina caminando arracimados, con el fondo de edificios y tiendas que hemos visto no solo permanecer sino también variar y sustituir conformando capas y velos de nuestro recuerdo sin apenas ser conscientes de los cambios que se suceden de golpe silenciosos, un balcón convertido en ventana…”

“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. / (Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots, / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; / sota els flandes / i els melis / sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit / i la volta del cel era una foradada / sense llums als vagons: / i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc / I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fustes al moll / Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells / —que són de tants colors / com la mar sota el sol: / que no li calen veles.”

“Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d’examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l’escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l’únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.”

“Recorrían las calles Riera Alta y Ferran a paso de buey, saludando a las otras niñeras –muy pronto conoció de vista a la mayoría–, disfrutando de la tibieza de aquel aire que olía a mar y sonriendo sin descanso. Un poco más tarde salían las jóvenes casaderas, algunas acompañadas de sus madres y otras del ama seca o la institutriz, entre el crujido de sedas, tartalanas y tafetanes de sus trajes de paseo. Brillaba la sencillez de algunas junto a la excesiva ostentación de otras y todo aquel que buscara podía hallar en aquella exposición algo de su gusto. A esto de la una, las damas abandonaban sus a bordo de sus carretelas, acompañadas de cochero y lacayo, y también algunos señores se dejaban ver, bien a caballo o –los más modernos– en bicicleta.”

“Quan jo era infant parlava / amb els esperits. Sabia que la gespa / eren els peus menuts i frescos de les fades; / una estesa de pedres, un aplec de nans / fent la becaina; un arbre, un gegant quiet / i bondadós que no negava mai un consell d’ombra / al caminant exhaust; cada cosa, en fi, gran o petita, / l’estoig que guardava un bri de fum de l’ànima del món. / Ara sé que tot és buit i de ningú com una frontera”.

“No és pas de tu / que tinc por, oh mort, / sinó del temps de morir. / Del temps interminable dels preparatius, / del temps de la higiene exagerada, / del crit homologat i de l’asfixia / pausada i circular de qui s’escanya / a si mateix, tot sol i l’evidència / borrosa d’una cambra / d’una sola finestra, el darrer ull / que em veurà, quan les meves forces, / llavors ja d’un estrany, m’obligaran / a agenollar-me, tan dèbil!, fins que el front / em fregui la terra dels desigs, mestressa / de l’últim manament: adora’m!”

 “Li agradava especialment portar-me a passejar per la Barcelona vella, la de la seva infantesa, la que ell estimava més: Santa Maria del Mar; el barri de Ribera; els carrers del voltant del de Mercaders, on ell havia nascut; la Catedral, per ensenyar-me el cap del gegant Matamoros. També em portava a veure les festes tradicionals, com la de Corpus; des del balcó de can Manuel Basté (advocat de la família Sagarra i nebot de Lluís Duran i Ventosa) es veien perfectament els gegants.”

“Barcelona. Once de septiembre de 1714. El día que marcó mi vida para siempre. El general Villarroel ha dirigido la última, desesperada carga que intenta recuperar los baluartes en manos de franceses y españoles. Yo participé en ese contraataque, tendría que haber muerto en él. Mientras cargábamos, la metralla de un cañón me barrió la parte izquierda de la cara. Perdí esa mitad del rostro. Todo lo que quedó en su lugar fue un agujero sanguinolento. Salvé ¡oh, milagro de la Virgen de las Metrallas! el ojo. Por lo demás, mi mejilla izquierda era un cráter, las muelas de esa parte de mi cara, arrancadas. La oreja, también. De cuajo. Dolió, ya lo creo que dolió. Recuerdo el fulgor de la boca del cañón, el bramido, el hierro ardiente que me arrancaba la carne. Pero ¿qué es un instante de suplicio comparado con décadas y décadas de congoja y desconsuelo? Han transcurrido más de setenta años y en todo ese inmenso caudal de tiempo no ha pasado ni un día, ni uno solo, sin que reviva ese 11 de septiembre de 1714. No duele tanto lo vivido como el recuerdo de lo vivido."