La ciudad narrada

“Por desgracia, la visita diaria de Trescents, el abogado no se resolvía con tanta celeridad. Atrincherado tras sus carpetas de asuntos pendientes, el hombre de leyes detallaba un soporífero orden del día:
Los trabajadores de los Hilados y Tejidos de San Andrés reclaman más salario y una escuela para sus hijos, dicen que su padre se lo prometió poco antes de dejarnos. Los de Mataró informan que la fábrica está invadida por las ratas y solicitan algún remedio para exterminarlas. El algodón que debía llegar ayer por mar ha sufrido demora por culpa del mal tiempo y los obreros de San Martín están parados: preguntan si pueden irse a su casa hasta que llegue la materia prima. Un campesino que tiene su cosecha en una propiedad nuestra de la avenida Diagonal pregunta si puede entrar a las tierras para recolectar las patatas y nos ofrece a cambio cuarenta kilos.”

“Vaig néixer el dia 6 de maig del 1874. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d’aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en una capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: ‘Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...’. Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys ja era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com afront que calia passar. Un llibre en espanyol, ‘Humo de fábrica’, i ‘Un enemic del poble’, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.”

"Mercat Central de Fruites i Hortalisses. Als semàfors vaig estar temptat de donar la volta per anar a veure si els pavellons de la fruita de Mercabarna encara eren allà, potser és l’única cosa que en queda, i qui sap si fins i tot això ha desaparegut, no hi he volgut tornar. Va ser allà mateix que tot va passar, ara hi ha una rotonda, i és impossible de reconèixer, quan hi superposo les formes antigues sembla que no pugui ser...”

“Nunca contó, por ejemplo, que el sábado 24 de diciembre de 1932 la señora Maria del Roser Golorons, viuda de Lax, después de oír misa de nueve en la iglesia de Belén, invirtió casi todo el día en visitar los Grandes Almacenes El Siglo. Pasó mucho rato en la sección de ropa blanca para niños del segundo piso, donde adquirió un ajuar completo para su primero nieto, que habría que nacer a mediados de primavera: pañales de tela rusa, mantillas festoneadas, camisas de batisa y de hilo de Holanda y hasta media docena de enaguas de madapolán con bordados y volantes a la inglesa (Para el caso de que el nieto fuera nieta). En la sección de juguetes eligió un perro saltador que causaba un gran efecto, un caballo de cartón y un coche de hojalata con sus caballitos al trote. Luego visitó la sección de cestería para adquirir un caminador, una chichonera adornada con borlas de lana y una cuna con pabellón, que era de mimbre pero costaba como una de la mejor madera.”

“Estoy por fin fuera de España; como sabéis, nosotros somos americanos, y los barceloneses, catalanes; podemos pues murmurar a nuestras anchas de los que están allí en Montjuic con sus cañones apuntados sobre la ciudad. (…) Así son todos los catalanes; otra sangre, otra estirpe, otro idioma. No se hablan con los de Castilla sino por las troneras de los castillos. El aspecto de la ciudad es enteramente europeo; su Rambla asemeja a un boulevard; sus marinos inundan las calles como en el Havre o Burdeos y el humo de las fábricas da al cielo aquel tinte especial que nos hace sentir que el hombre máquina está debajo. La población es activa, industrial por instinto y fabricante por conveniencia. Aquí hay ómnibus, gas, vapor, seguros, tejidos, imprenta, humo y ruido; hay, pues, un pueblo europeo.” 

“Devia tenir jo deu anys, ben just. / Només havia ensumat llimones verdes / i durs mugrons / de mare jove, entresuats, / acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar / a la pedrera de flairoses herbes punxegudes, / tifes seques i mosques metàl·liques), / s’acabava la paret de l’hospital. / Allí, / contra aquell mur de déu i pedra, / els afusellaven.

De primer / –jo em sabia els detalls de memòria– / se sentiria un borinot, el camió / que sorgia del no-res; després, / en passar per davant de casa, / on el carrer s’empinava tot d’una, / canviaria de marxa, estossegaria, / faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable / inexistent; jo me l’omplia / fent baixar els condemnats, empenyent-los, / arrenglerant-los, invocant la mort.

El so / alhora sec i tombejant de la descàrrega / m’obligava a mossegar el coixí. El camió, / ara carrer avall, / partia veloçment, en el sentit de l’alba, / rere els esperits.

Aquell matí / tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell /per terra, fosques taques al mur; / incomprensible, vermellós fanguissar / damunt el nostre camí de cada dia. / Miràvem tot allò, / ens buscàvem els ulls, / ens vèiem –recordo– / ferotges, separats, envellits. On érem?”

"Me'n vaig adonar aquells dies, mentre passejava la Greta pel parc del Putxet. A l'hora que jo hi arribava, i pujava escales amunt fins a les esplanades, gairebé no hi trobava ningú. Que diferent, aquell lloc, del parc en què es convertia després de les deu, o a mig matí, tan ple de gossos i de nens, i de nois i noies fent xivarri tots al mateix temps."

“Les orenetes corren pel cel blau com fletxes de trajectòries canviants i baixen a tota velocitat fins a gairebé estavellar-se contra els balcons. Van tan de pressa que amb prou feines pots seguir el batre de les ales, el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada. S’empaiten, juguen, s’atropellen, riuen amb una xiscladissa alegre, com en un partit de futbol en què xiulessin vint àrbitres alhora. T’hi fixes bé abans de submergir-te en les entranyes del subsòl. Quan en surtis, potser no veuràs cap oreneta, potser el cel s’haurà tapat amb núvols cendrosos i fins i tot podria donar-se el cas que plogués. No ho sabràs fins al final, quan arribis a Cornellà.
Ets a la plaça Eivissa, al cor d’Horta. La boca del metro s’obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostres del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t’acompanya fins a l’andana. El comboi que t’ha de portar d’un extrem a l’altre de Barcelona t’espera amb les portes obertes, amb l’aire de repòs que es respira als començaments de línia.”

“La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues del país, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per a un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles als establiments que en venen.”

“A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava i encara conserva l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.”