Ara, a l’edifici de l’antiga Escola Massana hi passen cada setmana unes 230 dones de diferents procedències que volen aprendre l’idioma i que, moltes vegades, expliquen els seus problemes a la Mercè. Militant d’esquerra durant els últims anys de la dictadura i detinguda i torturada durant la Transició, fou professora d’història i d’història de l’art durant molts anys. És una apassionada de la feina que fa i sobretot de les persones. Li costarà desvincular-se de tot quan, a finals d’any, es jubili.
Qui treballa i què s’hi fa a Diàlegs de Dona?
Som cinc persones en plantilla i, a més, professores voluntàries de les aules d’acollida sociolingüístiques. A més de la llengua, expliquem a unes 230 dones de moltes procedències que hi passen cada setmana com funciona la nostra societat: per exemple , la sanitat, l’educació, sempre aspectes molt quotidians perquè tinguin un coneixement de l’entorn, ja que pertanyen a cultures molt allunyades de l’occidental.
Quantes classes fan i com ho concilien amb la seva vida?
Totes tenen dos dies de classe. Hi ha grups de dilluns i dimecres de matí i tarda i altres dimarts i dijous matí i tarda . Hem creat un casalet infantil perquè puguin venir amb els nens petits abans no comencen a l’escola. S’ha de tenir en compte que és una altra cultura i no els passa pel cap deixar un fill tan petit en una escola bressol. Tenim llista d’espera i una matrícula viva. Si veiem que una dona deixa de venir, donem entrada a les persones que s’esperen.
Contràriament al que es pensa, molts marits acompanyen la seva dona a l’associació, perquè la veuen trista o amb tendència a l’aïllament
Aquesta llista d’espera vol dir que hi ha una necessitat.
Sí, hi ha una gran necessitat i pocs recursos que hi donen resposta. Jo no conec cap altre que, com nosaltres, doni classes durant tot el curs escolar; moltes vegades ho fan per un semestre. I sense l’idioma no es pot trencar cap altra barrera. De vegades volen fer cursos laborals, però sense l’idioma no poden. Contràriament al que es pensa, molts marits acompanyen la seva dona perquè la veuen trista o amb tendència a l’aïllament. Ells treballen i es socialitzen al carrer; però elles es queden a casa. De vegades, s’impacienten perquè no hi ha places, calen més recursos d’aquest tipus.
A l’entrada del local hi ha fotos de tallers de ceràmica, festes… Les activitats van més enllà de les classes.
Sí, fem moltes sortides culturals i intervenim força en la relació amb el veïnat. Volem que aquestes dones no siguin invisibles i que el veïnat, una part del qual de vegades rebutja els canvis que es produeixen al barri, s’acosti a les dones migrades i a l’inrevés. Busquem espais comuns de contacte, com, per exemple, les fem participar en el grup de Catifaires del Raval, la majoria de les quals són dones grans del barri de tota la vida. Es relacionen, però encara hi ha una certa distància.
Per què només hi ha dones?
Bé, quan vaig començar a fer classes de castellà a l’entitat Ibn Battuta es van crear les primeres aules només per a dones, ja que moltes no volien clases mixtes, no hi estaven acostumades. Era l’any 2002 i ens preguntaven “per què segregueu?”. Jo els hi deia que l’important era que sortissin de casa i, si oferíem l’oportunitat de classes només per a dones, vindrien.
D’on ve aquesta vocació de treballar amb dones migrades?
Crec que va ser pels cinc anys que vaig passar al Marroc. Vaig ser voluntària en un centre obert de nens i joves que vivien al carrer i això em va canviar la mirada, coincidint també amb les tancades de migrants a les esglésies de Barcelona; em vaig sensibilitzar més amb els temes migratoris.
I com es passa d’aquí a Diàlegs de Dona?
La crisi iniciada al 2008 va afectar a moltes entitats socials, algunes van tancar i altres van aguantar una mica, Ibn Batuta va acomiadar els pocs tècnics que quedaven a finals del 2012. Era un tancament molt anunciat, per la qual cosa li vaig proposar a la Fàtima, des del voluntariat, fundar una asociació només per atendre a dones migrades, no podíem tancar la porta i que tornessin a casa seva.
I com ho finançàveu?
Durant els primers mesos cobràvem l’atur, un atur molt baix, i treballàvem vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, sense cobrar. I si calia comprar un retolador o paper, dèiem: “A qui li toca?” L’Ajuntament de districte ens va cedir un espai, això sí. Fins que va arribar una fundació privada, Nando i Elsa Peretti, de la dissenyadora de joies, i ens va ajudar a finançar-nos. Seguim vives gràcies a aquesta fundació estrangera. Més endavant, l’Ajuntament ens va subvencionar, però al principi vam haver de passar un període de prova.
Els adolescents, per exemple, viuen situacions molt complicades, entre els valors de la seva família i els dels joves d’aquí
Com és la relació amb les alumnes?
Molt propera, m’implico molt, de vegades massa. De vegades venen dones que encara no conec a parlar amb mi i m’expliquen els seus problemes. De vegades acabo coneixent tota la família. Els adolescents, per exemple, viuen situacions molt complicades, entre els valors de la seva família i els dels joves d’aquí. M’han dit que ara que em jubilo costarà de trobar algú que hi empatitzi tant, i crec que potser em reservaré els dimecres per no fer cap activitat de jubilada i vindré a parlar amb les dones.
Com heu rebut aquesta medalla?
Doncs, sincerament, el primer que vaig dir és que havia de ser més aviat per a l’entitat que per a mi. Van dir que era un reconeixement a tota la meva trajectòria personal, no només als 20 anys treballats al Raval, sinó també pel meu passat compromès amb la lluita contra la dictadura i per les llibertats, un passat que va sortir a la llum en el meu testimoni davant de la comissaria de Via Laietana.
Quin testimoni?
El mes de febrer la “Comissió per la Dignitat,” que lluita per que es tanqui la comisaria de Via Laietana, em va demanar donar testimoni del meu pas per aquesta comisaria l’any 1978. Jo militava a un partit l’extrema esquerra i els últims anys del franquisme van ser molt durs. L’any 1978 van acusar el que llavors era el meu company d’un robatori d’armes i a mi de còmplice. Vaig patir maltractaments, vexacions i tortura psicológica. Em feia recança donar testimoni ja que em provocava molta angoixa recordar aquells moments, però finalment vaig aceptar.