Aquestes trobades s'emmarquen dins el projecte Memòries Tèxtils i tenen la finalitat de recollir tant les seves vivències -la majoria s’hi han dedicat de forma professional- com els objectes significatius que testimonien la seva relació amb la costura.
L’estoig amb les agulles, les instruccions de la màquina de cosir o un didal en forma d’anell. Aquests són alguns dels objectes que van compartir un grup de dones costureres a les dues primeres trobades de Memòries Tèxtils, un projecte nascut dins del Fem Filigranes. En aquestes trobades, una desena de dones relacionades amb el món de la costura parlen entre elles de les seves experiències personals i com ha anat evolucionant l’ofici. A més a més, s’ensenyen objectes que han utilitzat per cosir mentre treballaven, o que continuen utilitzen ara que participen als grups de costura comunitària.
Les trobades serveixen per veure que la gran majoria de les seves històries són semblants. Tot i que no és el cas de totes elles, moltes s’apropen a la costura com a necessitat: pot ser que fos l’única manera de guanyar-se la vida i portar diners a casa, o bé que servís per tenir roba per a la família. Unes quantes deixen la feina quan es casen i tenen fills o filles, i d’altres degut a la crisi del sector del tèxtil de finals dels anys setanta. I és igual si treballaven per firmes d’alta costura o bé en fàbriques: era molta feina, mal pagada i poc reconeguda i, a més a més, era difícil poder conciliar-ho amb la vida familiar. La Rosa, una de les dones reunides, resumeix la situació en una frase: “És la història de la dona: mal valorada, mal pagada; treballaves el doble per la meitat de preu”. La Belén també apunta al mateix, constatant que “la modista sempre cobrava menys que el sastre”.
Al voltant d’una taula, i després d’uns minuts més dedicats a explicar la seva trajectòria vital i la relació amb la costura, a la trobada comparteixen els objectes que han portat. Alguns els són coneguts, com ara els estoigs amb agulles i altres estris de costura, i d’altres els hi desperten curiositat, com és el cas d’un puntímetre o d’un didal que té forma d’anell. També admiren i comparteixen les peces de roba que confeccionaven al llarg de la seva carrera professional: “Això és una autèntica obra d’art!”, exclamen.
Els diferents grups de costura comunitària de la ciutat, dels quals en formen part totes elles, han acabat sent un espai on no només cosir, sinó també per teixir una xarxa de suport. Mentre cusen, “les preocupacions desapareixen”, com va dir la Margarita a la primera trobada. “És com meditació”, va complementar la Rosa.
Durant el mes de juliol estan previstes dues trobades més, i després de l’estiu, es culminarà el projecte de Memòries Tèxtils amb un parell d’esdeveniments de caire artístic.