Ciutat Vella

Rumba trista de Barcelona

Fitxa artística

Èric Varas,  director musical

Jaume Villanueva,  posada en escena

Josep Miquel Mindàn,  direcció musical 

Miquel Villalba,  director del cor

Orquestra de Cambra Terrassa 48

Quim Térmens,  concertino

Òpera Popular de Barcelona, companyia estable:

Caitlin Redding,  Orfeu

Laura Gibert,  Eurídice

Aseel Massoud,  Amor

Cor i ballet de l’Òpera Popular de Barcelona

La mort, l’amor, el pecat i el desig  –única simbiosi possible entre l’elit senyorial establerta a les sumptuoses mansions de la Bonanova i la massa proletària humil de les barraques de Montjuïc – es barregen lúbrics a la ciutat per justificar l’activitat ulterior de l’infern. La mort, l’amor, el pecat i el desig propicien aquest ofici de tenebres de l’enamorat Orfeu que s’afanya per arrencar la vida a la mort, lluitant per ressuscitar amb ells una generació encara famolenca que oblida la postguerra a les Golondrines del port, mentre escolta de fons el gastat esbufec ronc d’un acordió tocant una rumba.

Mimesi significa imitació, i significa també simulacre: l’eterna contradicció que permet formular teatralment la conjectura sentimental precisa. Com un instrument més, en concordant harmonia, l’escena integra el paisatge neorealista a la melodia. Barcelona obra l’efecte del contrapunt de Bach transformant la substància propera i assequible qualsevol infern, per més procel·lós que sigui.

Familiar en el record, l’eternitat es va formant a partir dels impactes íntims que amaga la partitura de Gluck.