El barri de la Mina
Del procés de dignificació de la situació que vivien les persones a les barraques del Camp de la Bota, en va sorgir el barri de la Mina. En un temps record es van construir més de 2.000 habitatges, però la xarxa d’equipaments socials no es va fer aleshores, una irregularitat que afegida a les greus problemàtiques socials, va donar lloc al que es va conèixer com a barraquisme vertical.
Polígons del desarrollismo
La Mina és un polígon representatiu de les operacions dels setanta en què els blocs d’habitatges no acaben de definir espais urbans a l’escala adequada i generen dificultats d’integració urbana i social. De fet, és l’exemple arquetípic del que s’anomenen polígons d’absorció o barris dormitori, en què la prioritat era fer-los amb urgència.
La part de la Mina Vella constava d’uns 400 habitatges distribuïts en blocs amb condicions acceptables, però la segona fase va donar lloc a una Mina Nova que va afegir 2.150 habitatges en edificis descomunals que no s’adequaven al mateix criteri.
El 2007 va tenir lloc l’obertura de la rambla de la Mina, que travessa el polígon des del parc del Besòs fins al Fòrum, una iniciativa urbanística que va millorar la situació.
La Mina rural
Sota l’especulació i els interessos particulars, els anys seixanta es van expropiar els boscos, les zones d’aiguamolls i les terres que es dedicaven a la ramaderia, l’agricultura, i la caça, per ràpidament fer-ne edificis de formigó. Les masies van ser enderrocades, i amb elles va desaparèixer un estil de vida enterrat sota un mar de ciment. Can Piques, Can Coll, Can Farinetes, Can Sabatés, Cal Nandu, Cal Nofre, Can Co, Can Sala, Cal Pobre, la Fabriqueta, Can Boada, Casa Pouet de l’Art i el Prat de la Bomba, són, poques dècades després i amb prou feines, mers registres arxivístics.