Les antigues masies han vertebrat històricament el territori martinenc, un passat rural no gaire llunyà. El paisatge estava conformat per alguns grans masos i un escampall de petites masies, al costat dels molins fariners.
Guia de les masies de Sant Martí
(Disponible també en l’apartat Adjunts)
L’edifici del mas podia tenir d’un a tres cossos i una planta o més, d’acord amb el nivell de riquesa de la família propietària i l’extensió de terra que formava la seva gleva. Els altres camps de la finca solien estar arrendats a famílies de treballadors rurals, cadascuna amb una petita casa de pagès. La masia era la casa on vivia la família propietària o, si els propietaris eren absentistes, hi residien els masovers, amb les estances principals reservades per a l’ús dels amos quan aquests hi passaven uns dies.
Sant Martí, un poble de masos dispersos
La població local estava agrupada inicialment al redós del nucli més antic, documentat des del 1359, la sagrera de la parròquia de Sant Martí de Provençals i l’entorn de les cases de pagès situades al Clot de la Mel, fondalada que, gràcies al rec Comtal, tenia hortes fèrtils i molins. Aquestes terres van mantenir el caràcter rural fins al segle XIX, amb algunes masies i torres senyorials tan remarcables com la Torre del Fang o la Torre de Sant Joan, dels cavallers hospitalers.
Durant el segle XVIII, el poble experimentà un gran creixement demogràfic que multiplicà per deu el nombre d’habitants a causa de les possibilitats que oferia tant el treball de la terra com el creixement de la indústria local. Segons el cens del comte de Floridablanca (1787), el terme incloïa 100 cases i una població total de 1.429 habitants.
En començar la industrialització, van créixer tot de barris nous on vivien els obrers dels centres fabrils que anaven apareixent enmig d’aquell entorn rural, com la Llacuna, el Taulat o la barriada de la França Xica. Al nord del Clot, començava el barri de muntanya, que comprenia el Camp de l’Arpa i el Guinardó, espais rurals fins ben entrat el segle XIX, quan va començar a urbanitzar-se.
A l’altre extrem de Sant Martí, hi havia la Verneda, on la població disseminada tan característica del territori es concentrava majoritàriament prop dels dos camins principals: el camí del Fondo i el camí de la Verneda. Aquests dos grans eixos horitzontals eren travessats per les séquies que portaven l’aigua provinent del rec Comtal.
El camí del Fondo sortia de l’actual carrer del Clot, on hi havia la creu de terme. Passava per davant de l’església de Sant Martí i anava cap a Horta. Al seu voltant, hi havia les masies de Can Rovira, Ca l’Arnó, Can Cadena, Can Planes, Can Canals, Can Mariné, Can Iglesias, Can Marçal, Can Riera i Can Nyau, així com l’Hostal, el corral d’en Peris, la Rectoria i la parròquia amb el cementiri.
El camí de la Verneda, venint del Clot, portava fins al carrer de Pere IV i comunicava les masies de Can Armengol, Cal Gallinaire, Can Masover, Can Juliol, Can Pujades, Can Oliva, el Molí de la Verneda i Ca La Pubilla.
Els antics nuclis i les seves masies són senyals d’identitat i presència actual del passat recent. Actualment, aquests habitatges rurals han esdevingut seus d’entitats i de diferents serveis. Els antics conreus han proporcionat alguns dels espais verds de la ciutat.
Al pla de Barcelona van existir un total de 600 masies, tot i que actualment només en queden unes noranta.
