Durant l'edat mitjana hi havia una gran concentració de terrenys aïllats en mans de grans propietaris i famílies benestants, com ara la comunitat de religioses del monestir de Sant Pere de les Puel·les, la família Vivas de Provençals i el compte Mir. La gran majoria dels camperols del territori de Provençals, però, treballaven per compte propi i tenien plena possessió de les seves terres com a aloers. La construcció de la sèquia o rec al segle X per part del compte Mir comportaria la construcció posterior de molts molins fariners que aprofitaven els salts d'aigua del canal (actuals barris del Clot i la Sagrera). Mentrestant les zones més properes al mar continuaven sent pantanoses i estèrils.
Al segle XVIII el municipi martinenc va adquirir plena consciència de la seva personalitat diferenciada i es va consolidar com a poble. Amb la caiguda de Barcelona el 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta el 1716, el nucli originat al voltant de la parròquia de Sant Martí, sufragània de la de Santa Maria del Mar, va passar a ser un municipi independent del pla de Barcelona.
El pas de nucli rural a poble industrial i obrer
El fort creixement demogràfic de la ciutat de Barcelona durant el segle XIX va permetre incorporar l'agricultura martinenca, fins aleshores bàsicament de subsistència, dins els circuits comercials, a partir de la introducció de noves tècniques agrícoles i cultius, i la dessecació dels terrenys pantanosos de la franja marítima. Molta població immigrant va arribar a Sant Martí atreta per l'oferta laboral que generava l'agricultura i la manufactura tèxtil, que va convertir el territori de Sant Martí en el segon nucli industrial de Catalunya. L'arrencada de la indústria a Sant Martí es va produir arran de la prohibició, el 1846, de l'Ajuntament de Barcelona de construir més fàbriques a l'interior de la ciutat emmurallada. Així, les fàbriques de teixits es van instal·lar al Clot (per la presència del Rec Comtal), a la Sagrera (aleshores territori martinenc) i majoritàriament al barri del Taulat (aprofitant la bona situació de terres planes i riques d'aigua subterrània al Poblenou.
La industrialització va comportar la urbanització del medi rural i va accelerar el procés de creixement demogràfic de Sant Martí, amb la construcció consegüent de nous habitatges per als obrers prop de les fàbriques. Agricultors, pescadors, caçadors i ramaders van anar sent rellevats per la classe obrera que creixia amb treballadors que venien de Barcelona i rodalies primer, i més tard de la resta de Catalunya i de l'Estat espanyol.
L'any 1897 (decret de 20 d'abril), Sant Martí de Provençals va perdre la seva autonomia administrativa com a municipi en ser annexionat a Barcelona.
L'adveniment de la democràcia i el districte de Sant Martí
L'actual districte de Sant Martí es va crear l'any 1984 a partir del procés de descentralització política i administrativa que l'Ajuntament va iniciar l'any 1979 amb les primeres eleccions democràtiques. Aquest fet va originar l'actual divisió territorial de la ciutat en deu districtes, els quals es corresponen, a grans trets, amb els antics municipis històrics del pla de Barcelona i la Barcelona històrica: Ciutat Vella, l’Eixample, Sants-Montjuic, les Corts, Sarrià - Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Aquesta divisió va comportar gestionar amb més eficàcia els serveis municipals de la ciutat, des d'un doble vessant, apropar els ciutadans a la decisió política i potenciar els barris del territori com a eixos vertebradors de la vida associativa i la participació ciutadana.
Font: Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí