La jornada “Repensem l’espai públic”, oberta a la ciutadania, tenia l’objectiu de ser un espai de retrobada presencial en el qual compartir les reflexions que suscita el futur de l’espai públic, amb la participació de tres entitats amb implicació en l’espai públic i l’expertesa del doctor i professor Francesc Muñoz, així com les intervencions del públic assistent al Canòdrom.
La benvinguda a la sessió va anar a càrrec d’Òscar Rebollo, director de Serveis d’Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona, qui va destacar que “ens emociona tornar a sortir, recuperar la relació cara a cara i veure’ns, tot el moment que estem vivint”. En la seva introducció, Rebollo va plantejar la consideració de l’espai públic com un equipament més de la ciutat, amb la seva funció de motor de relació i projectes comunitaris.
Tot seguit, el periodista del mitjà digital Crític Roger Palà va moderar la taula rodona amb la participació de Xavier Riu, portaveu de Camí Amic, entitat que fomenta un ús del carrer just i respectuós amb tothom; Sergi Brió, de Xamfrà, espai de trobada de processos de desenvolupament artístic comunitari; Tiphaine Leurent, en representació de #Baixa a la plaça, iniciativa ciutadana que reivindica el potencial comunitari de les places, i Francesc Muñoz, doctor en Geografia i director de l’Observatori de la Urbanització de la UAB.
Muñoz va destacar el fet de retrobar-nos precisament al Canòdrom, “exemple de paisatges ordinaris com a patrimoni emergent dels barris”. A la pregunta de si encara és possible recuperar l’espai públic, va afirmar que “encara podem proposar idees innovadores i trencadores” i que “tenim l’oportunitat de repensar l’espai públic com a autèntica infraestructura urbana”. Muñoz defineix l’espai públic amb tres conceptes: la densitat de processos, la intensitat en què es produeixen i la promiscuïtat —a la frase de Kevin Lynch “la ciutat és el lloc on passen coses interessants de manera espontània”, Muñoz hi afegeix: “I això passa perquè la ciutat té espai públic”. Muñoz defensa, sobretot, els usos públics de l’espai i és crític amb l’actual deriva de la ciutat que ens porta a un espai urbà on cada vegada tenim menys temps col·lectiu.
Tiphaine Leurent, representant del grup de veïnes del Gòtic Baixa a la plaça, va aportar a la jornada l’exemple de com la ciutadania s’organitza i actua: “Just després del confinament ens vam trobar que podíem viure al carrer i vam començar a organitzar berenars una tarda a la setmana a la plaça Reial”. Leurent va destacar com a la iniciativa s’hi van sumar d’altres i “vam fer vincle entre totes les veïnes”. Tot i això, Leurent va criticar la situació actual: “Fa només un mes estem igual o pitjor, ara hi ha més taules que ocupen no només els porxos sinó un terç de l’espai de la plaça”, i també va posar sobre la taula la manca de consideració inclusiva i feminista de la ciutat.
Un altre col·lectiu oblidat a l’hora de pensar la ciutat, tal com apuntava Xavier Riu, mestre jubilat i representant de Camí Amic, és el dels infants: “S’ha de canviar els usos de l’espai públic i tenir present la mirada de l’infant”, consideració especialment compartida per Muñoz: “Els nens queden exclosos de l’ADN de l’urbanisme”. Riu també va destacar que “a l’Eixample la nostra guerra és amb els cotxes, on l’espai públic es considera una infraestructura, però vial” i va celebrar les intervencions actuals d’urbanisme tàctic per guanyar espai per a la gent: “Si tu guanyes l’espai, la gent se’l fa seu”. A aquesta consideració també s’hi va sumar Muñoz: “Com proposem un discurs sexi de la ciutat sense cotxes? Un primer pas són les superilles”.
Sergi Brió, de l’escola/centre social Xamfrà al barri del Raval, també va oferir una resposta ràpida: “El rol de la cultura a l’espai públic pot ser l’encàrrec per fer sexi la ciutat”. Brió va destacar que Xamfrà defensa “una actuació no violenta” i que la percepció de seguretat és complexa: “No posem mossos amb metralleta per fer-nos sentir més segurs als carrers; omplim-los d’activitats”. Iniciativa compartida per Riu, de Camí Amic, que amb les activitats organitzades al parc de Joan Miró aconsegueixen allunyar les activitats delictives.
Brió va destacar que des de Xamfrà “en lloc de donar l’esquena a les dinàmiques negatives que es produeixen al barri, donem una oportunitat a la gent i els oferim tallers gratuïts de música teatrera”. L’escola ha creat una xarxa d’activitats culturals al parc (aturada per la pandèmia) i vol programar-la de manera estable. Per a això, Brió assegura que el canvi necessita una voluntat política, un atreviment: “A vegades, només gràcies a la voluntat personal de la persona tècnica de barri es pot fer una acció”.
Altres barris de la ciutat de Barcelona, com Guinardó, Roquetes, Barceloneta o Poble Sec, van estar representats per veïns i veïnes que reivindicaven la no privatització d’usos de l’espai públic, més pressió ciutadana contra els lobbies o aturar la contaminació acústica a la ciutat, entre d’altres.
Francesc Muñoz va tancar la taula rodona amb la proposta de repensar un espai públic des de l’empoderament, l’equitat de gènere, l’economia reproductiva de la ciutat i la necessitat d’una caixa d’eines diversa per donar solucions diferents a cada barri. I amb una observació: “Jo puc tenir una veritat, i l’espai públic sempre em dona l’oportunitat de canviar-la”.
L’acte es va tancar amb un petit refrigeri on totes les persones assistents van poder gaudir d’un espai relacional de retrobada i connexió presencial.