“Vaig arribar amb sis anys a Barcelona, concretament a la Verneda. Barcelona i Espanya vivien una època casposa. Tot i això, al cap de poc temps em vaig adonar de les oportunitats que Barcelona podria oferir”. La Begoña Simon parlava així de la seva arribada a la ciutat, una de les moltes que es van produir entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat, a la jornada “Migracions d’avui, construint Barcelona”, que va tenir lloc el 24 de febrer passat.
Durant la jornada van confluir persones de diversos orígens de l’Estat espanyol, que van haver de deixar enrere pobles i ciutats a la cerca d’un futur —econòmic— millor per a elles i les seves filles i fills. Va ser un espai de reflexió col·lectiva sobre l’impacte dels processos migratoris que es van produir a la ciutat de Barcelona, que aleshores era una ciutat on el creixement econòmic oferia més oportunitats de feina que a moltes de les regions espanyoles.
Entre la dècada dels cinquanta i la dels vuitanta, gairebé un milió i mig de persones van arribar a Catalunya, el volum més gran a la ciutat de Barcelona. Aquests fluxos migratoris van anar formant una ciutat diversa, on les comunitats es creaven en funció de l’origen. El format de les cases regionals que, a poc a poc, van anar sorgint és un exemple d’acció comunitària antiga però encara viu. Segons la federació que aixopluga la majoria d’aquestes entitats, la FECARECAT, es tracta d’un eixam d’associacions que dinamitza trobades interculturals, gastronòmiques, esportives i turístiques per bastir ponts entre les diverses cultures i Catalunya.
“Barcelona, ara, a la meva època i anteriorment, malgrat les dificultats de les diferents onades migratòries, és acollidora”
Durant la jornada, Núria Serra, cap del Departament d’Interculturalitat i Pluralisme Religiós de l’Ajuntament de Barcelona, va valorar la implicació de les cases regionals en l’activitat social de la ciutat i va destacar el paper i la contribució de les migracions, des de la resta d’Espanya cap a Barcelona, en la construcció i la configuració de la ciutat. Va recordar també que l’Ajuntament de Barcelona dona suport a totes les iniciatives i les expressions culturals d’interès ciutadà que conviuen a la ciutat i que fan visible la diversitat cultural i d’origen, això enriqueix i defineix Barcelona.
Una altra assistent a la jornada, l’Àngels Alegre, va voler expressar com la ciutat va acollir aquests fluxos: “Barcelona, ara, a la meva època i anteriorment, malgrat les dificultats de les diferents onades migratòries, és acollidora, amb un moviment cultural impressionant. És una ciutat atractiva i que et facilita processos d’inserció”.
No només les expressions comunitàries van afavorir l’aterratge i les relacions interculturals entre persones nouvingudes i catalanes de l’època: una de les participants en la jornada, la Míriam Riccobene, va posar en relleu la figura de la Pepita Casanellas, entre d’altres persones que van ajudar a crear vincles i facilitar la convivència entre realitats diferents: “Vull destacar sobretot la professora Pepita Casanellas, que va ser professora i veïna meva i em va acollir i acompanyar en tot moment. Aquella dona em va ensenyar no només a aprendre català sinó també a ballar sardanes, cançons d’aquí i moltes més coses. Va ser una persona molt important per a mi; la primera que em va acollir aquí”.