La Luisa treballa des de fa sis anys com a promotora escolar, figura dins del Consorci d’Educació de Barcelona que ella descriu com algú que “lluita per l’èxit educatiu de la població gitana”. Actualment forma part del Casal Comunitari del Barri de la Marina, un projecte que pretén ajudar a sostenir les xarxes veïnals de suport mutu i que es van organitzar per donar resposta a les necessitats que es van crear arran de la crisi sanitària.
La Luisa és un puntal de la vida comunitària del barri i, junt amb Ana Álvarez, dinamitzadora del Casal de Barri La Vinya, des d’on s’organitza el casal comunitari i molts altres projectes veïnals, va ser de les persones que més es van mobilitzar per donar suport a famílies, persones i col·lectius que pateixen les conseqüències de la crisi de manera més punyent: famílies senceres sense cap ingrés, persones necessitades d’atenció per fer tràmits, situacions de violència de gènere, etc.
Ets promotora escolar i membre fundadora de l’Escola Dominical Undebel. Una cosa és la teva feina i l’altra un treball voluntari. Ens els expliques?
La meva feina de promotora escolar consisteix a procurar l’èxit educatiu de la població gitana. Des del Consorci d’Educació van crear aquesta figura en barris on hi ha un gruix de població gitana important.
Pel que fa a Undebel, som una associació impulsada i gestionada per voluntariat; funcionem fa vint anys, tot i que formalment fa només quatre anys que constem al registre d’associacions. Fem reforç educatiu i activitats de teatre i música per a infants del barri. Malgrat que la majoria de població que atenem és gitana, tothom hi té cabuda. A més, també ens teixim amb la resta del barri: estem vinculades a l’església evangèlica i a les xarxes veïnals.
“Gràcies al contacte directe que teníem amb les famílies del barri, vam poder detectar les necessitats més urgents”
Ara esteu organiztades amb altres entitats del barri?
Arran de la pandèmia va sorgir una xarxa de totes les entitats del barri per fer front a la necessitat més bàsica, l’alimentació. Gràcies al contacte directe que teníem amb les famílies del barri, tant des de la nostra feina com a promotores com per la nostra vinculació amb el texit associatiu, vam poder detectar aquestes necessitats, que eren urgents. Llavors vam fer una crida per recollir aliments al casal. A l’Escola Dominical Undebel (que funciona al Casal La Vinya), en la qual participo, que és una de les impulsores de la xarxa, repartíem menjar a 40 famílies, però només érem un dels punts de recollida i distribució de la Xarxa de la Marina, que arribava a un total de 350 famílies.
Quin ha estat el procés per arribar a ser un casal comunitari?
El juliol del 2020, quan es va acabar el primer confinament i es va reprendre certa mobilitat i activitat comercial, des de l’Ajuntament van identificar col·lectius en diversos barris de Barcelona referents en l’organització i sosteniment de xarxes veïnals i de suport mutu. Xarxes que havien estat clau per cobrir necessitats bàsiques durant els moments més durs de la crisi sanitària i el confinament. I va donar ajudes a aquests projectes referents, a través d’Acció Comunitària, perquè no s’aturessin. Nosaltres havíem posat en marxa una d’aquestes xarxes, a la Marina.
Quina forma va prendre l’activitat de la xarxa després de l’ajuda rebuda?
L’ajuda econòmica ens va permetre plantejar una proposta més enllà de l’alimentació, entorn de tres eixos. El primer eix era seguir aportant a la xarxa d’aliments. El segon el vam anomenar digital; és un servei de préstec de dispositius digitals. El tercer eix és el que s’encarregava de fer les “derivacions”. És a dir: una vegada es detectaven les necessitats, es guiava les famílies pels circuits de la institució on podien acompanyar-les, com serveis socials. I mentrestant això no passava, la xarxa veïnal continuava sent allà per al que calgués.
Quan va acabar l’ajuda al casal comunitari, heu continuat fent-lo funcionar, oi?
Sí. Hi ha atencions que, quan va passar el confinament, vam preferir que les entomessin plenament des de serveis socials, que és la institució a la qual pertoca fer aquesta gestió. Però hi ha necessitats que persisteixen, i per això ara tenim una altra ajuda, que ens permet tenir una persona treballant-hi vint hores setmanals. Així podem seguir donant suport a les xarxes veïnals i fent el préstecs de dispositius digitals.
El préstec, com funciona? D’on traieu els aparells?
Els dispositius del projecte digital ens arriben per diferents vies. D’una banda, ens arriben donacions de material de segona mà, i una persona informàtica voluntària els posa a punt. A més, amb part del pressupost del casal comunitari vam comprar deu portàtils, i les vint tauletes que tenim a La Vinya, com que de moment no es poden utilitzar en els tallers que hi fèiem, les oferim en préstec.
I com hi accedeix la gent?
Jo treballo amb totes les integradores socials dels centres educatius del barri de la Marina, així que va ser fàcil donar a conèixer aquest recurs tan bon punt es va posar en marxa. També ha funcionat molt el boca-orella i l’estret vincle que moltes tenim amb espais de l’entorn com les taules comunitàries, la Fundació Arrels… Hi ha instituts en què ho han necessitat, d’altres no, però tot el barri n’està informat.
“La comunitat gitana donem molta importància a la relació, a la comunitat; sabem qui ho està passant bé i qui no”
Creus que la cultura de suport mutu que caracteritza les comunitats gitanes ha ajudat que aquests projectes fossin possibles tan ràpidament?
Nosaltres donem molta importància a la relació, a la comunitat; sabem qui ho està passant bé i qui no. Ara bé, aquesta pandèmia ha estat un gran trasbals per a totes, perquè moltes treballaven com a venedores “informals”, o fent feines que el sistema no recull, i amb les restriccions de mobilitat han deixat de tenir ingressos. Ha estat un cop molt dur.
La repercussió que està tenint la crisi de la covid-19 en la nostra comunitat potser no l’ha tingut en d’altres, que no han vist afectada la seva sostenibilitat de manera tan forta. Per això hem activat les xarxes de suport i la recerca de recursos molt abans. Al nostre barri això ha generat una resposta grupal preciosa, que hem compartit amb altres col·lectius gitanos en l’àmbit de Barcelona i Catalunya.