Amb motiu de la Jornada ‘Migracions d’ahir. Construint Barcelona’, celebrada el passat mes de febrer coneixem la figura de la Conchi Castro, de pare i mare gallecs arribats a Barcelona als anys cinquanta. Ella ja va néixer aquí, però ha mantingut les seves arrels, gràcies a la participació en cercles culturals creats per persones migrades, en el seu cas provinents de Galícia.
Nascuda a Barcelona, quin ha estat el camí per ser una representant de la cultura gallega a la ciutat?
Quan tenia 9 anys, els meus pares em van apuntar a l’Escola de gaites Toxos i Xestas, perquè l’havien vist desfilar en una cavalcada. Els hi semblava que d’aquesta manera jo estaria més en contacte amb la seva cultura. Ells ja feia temps que vivien a Barcelona, però de sempre vam parlar gallec a casa i això era com aprofundir en les seves arrels. Des de llavors que no hi he deixat de tocar, però també va esdevenir un espai on fer més coses relacionades amb Galícia: fem activitats gastronòmiques, com ara fa res el “cocido gallego” d’Entroido, que és com es diu allà el Carnaval, balls, es juga a les cartes, etc.
Què representava per a la teva mare i pare, participar d’aquest grup de persones d’origen gallec?
La veritat és que elles van arribar al punt àlgid de la migració des de Galícia, ja hi havia moltes persones que havien arribat i de fet la comunitat gallega era molt acollidora. S’ajudaven entre elles fins que el nouvingut acabés instal·lant-se, trobant feina i allotjament propi. A l’Associació Toxos i Xestas el que van trobar va ser poder tenir un espai amable, on continuar parlant el seu idioma, on compartir amb gent a qui s’assemblaven i que tenien unes circumstàncies vitals semblants. I, per descomptat on poder transmetre a la seva filla, a mi, la seva cultura, a banda del que ja feien a casa.
Ara teniu un local al barri de La Marina, feu activitats amb altres entitats del barri?
Val a dir primer que l’Associació i la Banda és per a tothom de Barcelona i fins i tot ve gent d’altres poblacions, però això no treu, que, efectivament, estem molt en contacte amb el barri. Participem sovint a la Cavalcada de Reis del Districte i per exemple, el dia de la revetlla posem la música a la festa que organitza el casal de gent gran. Estem al mateix edifici i si ens ho demanen, nosaltres hi som.
Però també fem coses amb altres entitats i projectes de la ciutat, sense anar més lluny, el 2019 quan vam celebrar els nostres 40 anys vam organitzar un concert amb altres grups, de gospel, batucada, etc. o, per donar-vos un altre exemple, també aquell any vam col·laborar en un dels espectacles de ‘Barris en dansa’, l’Immòbil, posant-hi la música amb la Banda, al costat de l’Escola de Música de l’Eixample, entre altres.
Amb la Banda feu només música tradicional? Quin és el perfil de les persones què hi toqueu?
Abans sí que era així, però hem anat ampliant mires i fem molta fusió amb folk, música celta i altres. Som una banda de més de 15 persones i d’allà surten moltes coses diferents. Fins i tot a l’últim disc que hem tret, Todos os caminhos, todas as Galizias, hi ha un rap.
Pel que fa al perfil, som gent de totes les edats, jo crec que soc la més gran, però toca també la meva filla de 13, per exemple. Som la gran majoria d’origen gallec, nascuts aquí, tot i què hi ha algunes persones que no tenen aquest origen i per alguna raó s’ha interessat per la música de la gaita.
Què creus que heu aportat a la ciutat de Barcelona, que sense la vostra entitat li mancaria?
Bé, aquí crec que hem de parlar de tots els col·lectius d’origen d’altres comunitats autònomes, no només de nosaltres. Hem aportat barreja, intentant gaudir i fer gaudir del bo de tot arreu. Aquí hem fet conèixer la cultura gallega, però al revés, també hem portat a Galícia alguns costums d’aquí, com per exemple el tió, o la defensa de la llengua. Nosaltres ho hem volgut així des dels meus pares, jo parlo en gallec amb els meus fills també, però la defensa oberta què hi ha aquí de les llengües maternes ens ha fet veure que a Galícia també s’hauria de protegir i potenciar molt més.
Amb què et quedaries de l’experiència dels teus pares i de la teva pròpia respecte a la vida en comunitat?
Mira, a vegades penso, quan veig els meus pares jugar a cartes a l’Associació, que estan allà igual que ho estarien fent al poble. És com una continuïtat de la vida que haguessin portat allà de no haver hagut d’emigrar. I també la necessitat que tenim d’estar juntes, de fer coses plegades. De fet, això en porta a veure’ns al mig de l’estiu a Galícia, fent el que li diem, la “Xuntanza”: quedem en algun lloc i totes les que estan per allà a prop (o no tan a prop) ens hi acostem per passar un dia menjant i després tocant i sentint música.