La Direcció del Servei d’Acció Comunitària publica un estudi sobre la participació ciutadana en la vida de la ciutat, posant l’èmfasi en les formes de participació que no necessàriament transcorren a través de l’associacionisme formal.
L’estudi analitza, d’una banda, l’evolució de l’associacionisme formal i, de l’altra, detecta i mesura quina és la magnitud i quines són les característiques de les formes organitzatives no formals, especialment les destinades a satisfer necessitats i les que són reivindicatives.
Aquestes dues aproximacions permeten comparar els dos moviments i reflexionar sobre quin rol pot tenir la política pública pel que fa a les iniciatives informals.
Innovació social de les iniciatives informals
Segons l’informe, existeix un número important d’iniciatives informals de caràcter reivindicatiu que busquen satisfer necessitats i que, per tant, són significatives per a l’acció comunitària, però queden poc enregistrades per les eines que estudien l’associacionisme formal.
A Catalunya són majoritàriament de caràcter microcomunitari, ja que el 50% de les experiències no superen les 50 persones i estan formades per petits grups socials que busquen satisfer necessitats compartides i establir vincles comunitaris.
Interacció entre iniciatives ciutadanes i l’Administració pública
Atès que són les classes mitjanes amb un nivell socioeducatiu suficient les que disposen dels recursos per organitzar-se i impulsar iniciatives, mentre que als barris amb menys recursos hi manca un teixit social estructurat, l’informe assenyala que cal la col·laboració de les administracions.
L’informe conclou, però: “L’Administració pública ha de tenir cura que les subvencions o la invitació a formar part d’òrgans consultius no generi dinàmiques d’expulsió dels participants d’un nivell socioeducatiu més baix, ni suposi un risc per a la participació horitzontal de les organitzacions.”