Amb l’antic estadi del Canòdrom Meridiana com a punt de partida, a Barcelona es desenvolupa un projecte participatiu popular: les Memòries del Canòdrom, que està generant una mena de “banc de memòria” comunitària.
En certa manera, tot es va iniciar el 2009. Un grapat de veïns i veïnes es presten a fer d’extres per a la pel·lícula Petit indi, part de la qual es desenvolupa a l’antic Canòdrom Meridiana, reconstruït per a l’ocasió. “Era una oportunitat per tornar-hi a entrar, per reviure aquell ambient tan singular i per tornar veure córrer els gossos”, explica Xavier Martí Alavedra.
La vida d’aquest fotògraf ja jubilat està lligada al que es va anomenar “hipòdrom dels pobres” des que era petit, quan jugava amb els amics per uns carrers que eren camps al barri del Congrés i els Indians de Barcelona.
En plena dictadura franquista, quan no hi havia ni bingos ni màquines escurabutxaques, fora de les travesses del futbol i de la loteria només es podia apostar al joc del frontó i a la velocitat dels llebrers.
Tanmateix, el focus d’atracció i d’emoció que va significar per al barri el Canòdrom Meridiana va més enllà de les curses. “Al barri no hi teníem gaires coses. I, al canòdrom, n’hi passaven moltes: sortia i entrava gent. Sentíem curiositat i corríem pels voltants, fins que més endavant ens van foragitar perquè ens deien que distrèiem els gossos”, afegeix el fotògraf. Tenia vuit anys quan es va inaugurar aquell edifici emblemàtic que va guanyar el Premi FAD del 1963.
Es tracta de recuperar la memòria no escrita del barri, bé en forma de relat, de sons i, sobretot, d’imatges.
Un barri, una ciutat
“Creiem que la reconstrucció col·lectiva de la memòria popular d’un barri també apel·la a la memòria de la ciutat”, explica Bru Aguiló, responsable de Memòries del Canòdrom, un projecte transversal que impulsa l’equipament Canòdrom – Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica, en col·laboració amb l’Observatori de la Vida Quotidiana.
També hi participen veïns i veïnes que hi fan de motor, a títol personal o en representació d’altres entitats: l’Institut IES l’Alzina, el Centre d’Atenció Primària (CAP) Maragall, Ciudad de los Cuidados, Can Clariana, l’Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris, a més de tècniques i tècnics d’acció comunitària de Sant Andreu i del barri del Congrés i els Indians.
Es tracta de recuperar la memòria no escrita del barri, bé en forma de relat, de sons i, sobretot, d’imatges, a partir de les experiències viscudes dins i al voltant del Canòdrom Meridiana, esdevingut des dels seixanta un punt de referència com a espai de lleure popular.
Taules de memòria
Hi ha diverses vies per compartir els records, començant per les visites guiades a les antigues instal·lacions, on es poden descobrir curiositats històriques com que les curses de llebrers van ser importades pel rei Alfons XIII, a principis del segle XX.
Però la via més participativa la constitueixen les taules de memòria. I se n’han fet tres. La primera, que va tenir lloc el març de l’any passat, va suposar el tret de sortida del procés participatiu. Setze persones van debatre com es podia tirar endavant el projecte per donar protagonisme al veïnat, van decidir quines iniciatives calia llançar i també van establir les diferents fases per desenvolupar-les. També van pensar com calia obrir un espai on compartir fotos, vivències i records, en format digital o físic i permanent al Canòdrom.
La segona taula es va celebrar un mes després, a l’abril, i s’hi van posar en comú els progressos del procés. També es iniciar el període de recollida de material i de digitalització fotogràfica, amb crides al veïnat. La tercera de les taules, el juny, va donar forma al projecte. Hi ha qui ha contribuït amb una foto comentada sobre la nevada del 1962 a Can Ros o amb la d’una Setmana Santa a la plaça del Congrés.
Però l’aportació d’imatges i documents cabdal que ha impulsat el projecte ha estat la de Josep Lluís Navarro, qui, de jove, mentre estudiava Filosofia, venia butlletes i feia instantànies al canòdrom. Poc s’imaginava en aquells vells temps que, més endavant, esdevindria el darrer gerent de les instal·lacions entre el 1999 i el 2006.
La participació de la gent jove del barri era important. Així, a la Taula de Memòries es va decidir implicar-hi l’alumnat de l’IES l’Alzina que fa quart d’ESO. Per a l’assignatura de Valors i Filosofia, ha treballat en la recerca als arxius històrics de la ciutat i amb entrevistes als veïns i veïnes per fixar-ne els records. Els i les estudiants han fet recerca, han preparat el set de rodatge i han fet entrevistes, amb l’assessorament de Colectic.
Lluita del moviment animalista
Les darreres fotografies aportades retraten la lluita del moviment animalista, que va protagonitzar nombroses protestes als carrers pel presumpte maltractament dels llebrers. Al Meridiana hi va haver un planter de 700 exemplars. Entre les curses, la majoria de gossos s’estaven, o s’amuntegaven, a les gosseres de Santa Coloma de Gramenet.
“He de dir que hi havia de tot: alguns ja veies que no feien el pes i alguns criadors podien prescindir dels que no fossin útils; però també trobaves amos que alimentaven els animals amb ous durs i iogurts, que els mimaven i que pensaven que, certament, els gossos llebrers estaven bojos per córrer. Sovint els entrenaven a la platja”, recorda Josep Lluís Navarro, el qual assegura que tots els gossos duien xip i passaven per un veterinari.
“És cert que hi havia protestes, però la baixada de la recaptació s’havia notat molt quan van deixar d’estar prohibides les apostes i el joc d’altres menes. Tot va influir, però la clau van ser les taxes sobre el joc. Allò va ser impossible d’assumir. Tancar va ser molt dur”, afirma.
La pujada de les taxes va passar del 3 al 10 %. La premsa parla de deutes voluminosos. Hi treballaven 54 persones, uniformades de blau. Al darrere va quedar gairebé mig segle d’història. Alguns dels llebrers tenien noms i rècords ben especials, com Pa amb Tomàquet o Soc Diferent, guanyador del XXVII Derby 1994 i campió d’Espanya el 1993, respectivament.
“La majoria de gent que t’hi trobaves eren homes; molts de jubilats. La gran part apostava per una combinació guanyadora, però n’hi havia que, simplement, hi anaven per socialitzar o per passar el matí.”
Una nit per recordar
I els primers resultats de la seva feina es van mostrar a la Nit de Memòries, moment àlgid en què van confluir els resultats de la feina feta per la Taula de Memòries, tot coincidint amb les festes majors del barri. Entre la gresca, la nostàlgia i la reivindicació, el 22 de setembre passat va tenir lloc una trobada veïnal de cinc hores de durada amb presentacions, diàlegs, cinema i música en directe.
A més de Xavier Martí, fotògraf i autor del llibre L’últim canòdrom, i de l’alumnat de l’IES l’Alzina, a l’acte també va intervenir la historiadora feminista Isabel Segura Soriano i s’hi van projectar documentals de l’alumnat universitari d’Elisava i ETSAB i el curt Atrapar la Llebre, encarregat el 1994 a Susi Marquès per mirar de revifar la imatge ja decadent de l’antic estadi.
“La majoria de gent que t’hi trobaves eren homes; molts, jubilats. La gran part apostava per una combinació guanyadora, però n’hi havia que, simplement, hi anaven per socialitzar o per passar el matí. Ja aleshores tenia un punt decadent. Hi recordo un bar fantàstic i, aprofitant les grades, s’hi havien fet concerts”, evoca Marquès.
Memòries del Canòdrom tira endavant perquè hi ha molta memòria per recuperar Aguiló avança que, quan el projecte acabi de prendre forma, es podran pujar fotos a Internet en un mapa interactiu del barri i geolocalitzar-hi els records que hi associïn els mateixos veïns i veïnes.
“És una bona iniciativa, tot i que ho veig una mica difícil. La gent gran no està adaptada a la tecnologia. I la gent jove no tendeix a treballar en comunitat. Molts són de fora i no ens coneixem”, afirma Xavier Martí.
Les obres ja iniciades a la plaça del Canòdrom, que s’havia degradat amb el temps, justament tenen la vocació de convertir-la en un espai més amable que fomenti la socialització de veïns i veïnes. En última instància, la idea de Memòries del Canòdrom és que aquest espai obert de la ciutat es converteixi en escenari d’una exposició viva.