Francesc Muñoz és urbanista i director de l’Observatori de la Urbanització de la UAB, doctor en Geografia i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. A l’hora de parlar d’espai públic, Muñoz diferencia dos conceptes importants: espai públic i usos públics de l’espai. El concepte que més l’interessa és el segon i posa en relleu el perill que suposa que actualment a la ciutat acostumen a predominar els usos privats de l’espai i queden silenciats els usos públics.
Sobre el paper que han de tenir les institucions perquè els espais urbans —amb usos públics— esdevinguin veritables espais comunitaris, “els llocs privilegiats de trobada que essencialment representen la nostra col·lectivitat i la nostra identitat”, Muñoz creu que la comunitat ha d’aprofitar-se de la institució i la institució pot deixar-se ajudar per la comunitat. Assegura que, avui dia, qualsevol proposta urbanística ja inclou un procés participatiu: “Això és important, però són processos que no porten a l’autogestió com a objectiu final. Hem entès que la participació és demanar opinió sobre la base d’una cosa ja decidida. Per a mi això no és participació, per a mi la participació no és un fi en si mateix, és un pas intermedi que em portaria a una autogestió compartida amb el poder”, recalca.
“La participació no és un fi en si mateix, és un pas intermedi que ha de portar la ciutadania a una autogestió compartida amb el poder.”
Muñoz també vol destacar la diversitat entre els diferents teixits urbans, socials i culturals de cada barri i considera que Barcelona és una ciutat diversa perquè els seus barris ho són i tenen maneres diferents d’apropar-se a l’espai públic. “El problema que tenim és aquest urbanisme de copiar i enganxar que he anomenat ‘urbanalització’, en el sentit que el món global esborra i minimitza les diferències, quan el que convé és destacar i subratllar el que tu tens de diferent. Per tant, els barris mai han estat tan importants com avui precisament perquè són diferents”. I aquesta diferència també afecta iniciatives com l’urbanisme tàctic: “Potser un barri interessa més que tingui caràcter temporal i un altre no. Cal trobar instruments a mida, però primer s’ha de saber què volem”.
Muñoz assegura que l’urbanisme tàctic ha rebut moltes queixes i que qualsevol novetat es mira amb cert recel. “Quan un veí es queixa perquè el carrer està pintat i ara no pot aparcar, jo li dic que està fent servir el carrer, que és un bé col·lectiu, de manera privada”, diu l’urbanista, que considera que s’han de generar consensos que es basin en el bé col·lectiu i a partir d’aquí prendre decisions. “El que fa fascinant la ciutat és que és un lloc de trobada, d’intercanvi, de diversitat. Si vols una ciutat que no generi conflicte, oblida-te’n! Tindràs la ciutat més predictible i avorrida del món, no t’interessarà i marxaràs! El que ens agrada és la diversitat, l’espontaneïtat, el fet inesperat. Si vols que això passi has de tenir gent diferent, que tindrà interessos diferents i tendiran a col·lidir. S’ha de mirar de reprogramar la ciutat, per anar repartint lloc. No és fàcil!”.
“Si vols una ciutat que no generi conflicte, oblida-te’n! Has de tenir gent diferent, amb interessos diferents. S’ha de mirar de reprogramar la ciutat, per anar repartint lloc”
Sobre la nostra percepció de l’espai públic i els seus usos després de la pandèmia de la covid, Muñoz és crític respecte d’això i assegura que s’han generat tres processos que seran difícils de redreçar: “El primer és la por i la inquietud respecte a una sèrie de gestos que, precisament, són necessaris perquè un espai públic passi a ser col·lectiu, per exemple, tocar-se. La covid ha restat molta intensitat a les dinàmiques a l’espai públic perquè obliga a no tenir densitat, la densitat s’ha tornat perillosa. El segon és com adequar l’espai públic en aquesta nova normalitat. El tercer punt seria com aprofitar aquest redisseny de l’espai públic per mirar de repensar la ciutat i treure’n un guany”.
Així mateix, Muñoz destaca com la pandèmia ha tingut un impacte molt desigual per franges de població pel que fa a allò que ara considerem lícit o il·lícit quan s’utilitza l’espai públic: determinats comportaments urbans estan permesos a nens i majors, però no a adolescents. “Trigarem a veure un grup de deu persones juntes i no sospitar. Una societat malalta genera un espai públic amb tensions i molt poc tolerant. Fins d’aquí a cinc anys no podrem tenir una bona avaluació del mal que ens ha fet això. I, de moment, jo soc força pessimista. Les dinàmiques que tenim ara sobre la taula, si no les repensem, apunten cap a un espai públic cada vegada més exclusiu, excloent i tensat”.
En aquesta línia, Muñoz assegura que si amb prou feines es té en compte la població resident normalitzada —població amb pautes de comportament homogeneïtzades que encaixa en la idea de ciutadà— a l’hora de dissenyar la ciutat, molt menys es té en compte aquells als quals no donem aquesta categoria de ciutadans: persones sense sostre, els menors no acompanyats o la gent que exerceix la prostitució. “De la mateixa manera que tampoc no considerem els infants”, indica. “Per tant, necessitem espais públics amb programes d’usos diferents adreçats a aquestes poblacions que són invisibles. I després, tenir en compte una mica què necessiten, què opinen a l’hora de dissenyar l’espai públic”.
“La ciutat sostenible no pot ser una inversió puntual, ha de ser una cosa de futur sostinguda i continuada.”
I és que a Barcelona, a més, s’ha de tenir en compte un altre element com és la important població flotant que suposa el turisme: “Hem generat aquesta competició per cada metre quadrat de l’espai públic per a gent que hi està un temps limitat. Això contribueix al fet que els usos privats estiguin cada vegada més presents i els col·lectius vagin desapareixent. La covid ha obligat a aturar tot això i crec que era una bona oportunitat per generar nous consensos, com a Amsterdam o Venècia, on s’han creat franges horàries amb possibilitats organitzatives per a l’ús turístic i l’ús local.”
Sobre els reptes de futur, Muñoz recalca la necessitat d’una política que generi una ciutat justa: “Depèn molt del tipus de poder urbà que tens i si planteja una ciutat ‘business friendly’ o planteja un concepte com és l’equitat de gènere. I, quant a la dimensió econòmica, la ciutat sostenible no pot ser una inversió puntual, ha de ser una cosa de futur sostinguda i continuada. Crec que a Barcelona s’estan posant les bases amb exemples com les escoles com a refugi climàtic.