La democratització de Barcelona no havia d’abastar únicament les institucions, sinó també l’espai públic. El nou Ajuntament proposava potenciar un urbanisme fet a mida de les persones que permetés recuperar el dret del veïnat a la ciutat. 

El nou Ajuntament democràtic va heretar de l’adminsitració franquista projectes colossals com el II Cinturó, la Via Júlia o d’altres de menors com l’avinguda de Rio de Janeiro. El moviment veïnal va estar al capdavant de la lluita perquè el consistori prioritzés l’ús ciutadà de l’espai públic, la integritat urbanística dels barris i que posés en un segon terme els interessos privats i, sovint, especulatius. Després d’un estira-i-arronsa entre l’Ajuntament i les associacions veïnals, els projectes heretats van passar a incorporar zones arbrades i passejos per a vinants que en disminuïen la capacitat de trànsit rodat i atorgaven més centralitat al veïnat com a vianants.

Les zones verdes van ser l’altra gran reivindicació del moment. El moviment veïnal va aconseguir que l’Ajuntament de transició adquirís un immens solar de 22.000 metres quadrats al cor del barri de Porta, que havia d’anar destinat a la construcció d’immobles. L’any 1980 l’Ajuntament democràtic va iniciar les obres per transformar el solar en un parc arbrat i enjardinat on també s’hi ubicarien equipaments del nou districte. La plaça de Sóller es va inaugurar el 1983 amb una assistència massiva de públic, que ho va viure com una victòria veïnal.