Nou Barris era, a mitjans del segle XX, la zona natural de creixement de la ciutat de Barcelona. Un territori de masos dispersos i finques agrícoles que es va convertir en un districte de recepció de nous habitants, majoritàriament provinents de la immigració.

El baix preu del sòl va facilitar que hi proliferessin promocions immobiliàries barates i sovint defectuoses, així com l’autoconstrucció d’habitatges.

Les mancances a l’àmbit urbanístic, en equipaments i en serveis, va fer que les demandes veïnals trobessin un espai de creixement extraordinari. Les associacions veïnals es van convertir en ordenadors de la vida als barris i en interlocutors entre les necessitats populars i l’administració. Aquesta relació —de vegades virtuosa, d’altres conflictiva— s’ha mantingut al llarg dels successius ajuntaments democràtics.