A fi d’aconseguir una ciutat més democràtica i «humanitzada», el primer consistori treballà per implantar una nova planificació de l’espai urbà que afavorís el ciutadà i mitigués les desigualtats generades pel desenvolupament capitalista. A finals de 1979, Barcelona comptava amb més d’1,7 milions d’habitants i, conseqüentment, les necessitats de la població havien canviat respecte el 1950, quan es van fixar els dotze districtes vigents.

L’Ajuntament apostava per nous districtes que fossin àmbits de relacions socials i descentralització del poder municipal, tot dotant-los de suficients atribucions polítiques, econòmiques, tècniques i administratives. Aquesta qüestió va posar de manifest les diferents propostes dels actors polítics i socials.

El moviment veïnal, l’agent social més rellevant del moment, va saber prendre la iniciativa i el 1980 va presentar la proposta d’un mapa que delimitava els grans barris de la ciutat. El procés d’elaboració del nou mapa municipal s’allargà durant tota la primera legislatura, amb propostes diferents de socialistes i comunistes, per un costat, i de convergents, per l’altre. El nou mapa municipal amb deu districtes, encara vigent, s’aprovà finalment al Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona celebrat el 18 de gener de 1984.