La democratització no havia d’abastar únicament les institucions sinó també l’espai públic. Les reivindicacions populars per aconseguir un urbanisme fet a mida de les persones i la recuperació de la personalitat històrica de l’antic municipi de Sants eren algunes de les demandes que l’Ajuntament estava en disposició de satisfer.

El nou consistori aspirava a un urbanisme fet a mida de les persones i que permetés recuperar el dret a la ciutat. Els extrems més agressius del Pla General Metropolità (1976), que preveien enderrocar habitatges a Hostafrancs per construir-hi vies de trànsit rodat des de la plaça d’Espanya, es van rescindir. També es va negociar amb Renfe convertir els voltants de l’Estació de Sants en una plaça d’ús públic.

D’un disseny innovador, format per grans estructures “dures”, de metall, marbre i granit, la nova plaça dels Països Catalans va ser mereixedora del Premi FAC el 1984. La plaça, però, va suscitar crítiques veïnals per la “grisor” constructiva, la manca d’ombres i les barreres arquitectòniques que la desconnectaven d’altres espais adjacents. L’Ajuntament va esquivar les crítiques al·legant que la plaça seria d’ús preferent per als viatgers i que el veïnat aviat disposaria d’altres espais i equipaments més adequats per a les seves necessitats.