Més d’1,4 milions d’electors estaven cridats a votar a les eleccions municipals de Barcelona, dels quals ho van fer poc més de la meitat (54%).

Les enquestes preelectorals no deixaven lloc a dubtes: els socialistes s’alçarien com a primera força, ja ho havien estat en totes les eleccions anteriors. El que cap enquesta va arribar a encertar fou la força amb què entrarien els comunistes, que de quart partit que vaticinaven, passarien a ser-ne el segon.

Tot i que amb una participació per sota de l’esperada, les urnes van acabar de la nit al dia amb quaranta anys d’ajuntaments franquistes i obrien una etapa de canvis profunds a nivell de ciutat.

Amb el 34% dels vots emesos, el PSC va obtenir setze dels quaranta-tres seients a la Casa Gran. Li seguien els comunistes del PSUC, que amb gairebé el 19% del sufragi, aconseguien nou regidors. La coalició nacionalista de CiU va assolir els seus millors resultats fins al moment a Barcelona amb vuit regidors i el 18,5% dels vots. Molt per sota de les seves expectatives, Centristes de Catalunya – UCD va quedar relegada a la quarta posició, amb vuit regidors i únicament el 16,7% del sufragi. Per la seva banda, ERC va aconseguir la seva fita de superar el mínim i obtingué el 5,2% dels vots, resultat que els concedí dos regidors al consistori.