La ciutat narrada

“La flor de l’abraçada ja ha granat / i ets com el cep que duu la dolça carga: / tota tu t’has estès i reposat / com ple de pàmpols el sarment s’allarga. / Com en una visió misteriosa / ta mirada sovint fixa s’extasia: / la teva mitja rialla és majestuosa / i en la boca et floreix plena de gràcia. / En el teu fecond, què pot haver-hi / que et llença una llum viva pel semblant?... / Els dies són comptats del gran misteri. / Oh dona, do’m el fill que estimo tant!”

“No n’estic del tot convençuda, però també m’assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encén i me’n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l’època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l’hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l’aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.” 

“Si com a escriptora sento que les meves arrels s’enfondeixen en la sant del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic –el continent negre, en va Freud– que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador.”

“De llevant a ponent, tots els deixants / són rastres de perfum que tonifiquen, / i un cop de vent mescla el fonoll marí / amb la menta de bosc, el fenc madur / amb la suau fragància de les roses. / Compacta com un vi, la solitud / se’ns pobla de records que els anys mantenen / en un racó exquisit de la memòria. / I així creixem, hereus d’un culte antic / que gronxola l’aroma i el misteri / en un sol gest ritual i solemne.”

“Algú potser, anys a tenir, dirà / un per un tots els noms de les ciutats / i en cada nom s’hi sentirà el batec / d’una sola i magnífica cadència, / perquè no hi ha molts cors, sinó un de sol / i el seu ritme el compassen les onades. / Algú potser es perdrà per uns carrers / desconeguts, i de sobte, amb sorpresa, / una rialla, un gest, unes paraules / que no entendrà li amoixaran el cor / i es sentirà davant de casa seva”

“Despuntava rosa una alba, i la falda de Montjuïc, / baixet volava una guatlla, cercant lloc per fer el seu niu. / I tornant de les altures, s’aturà prop d’una font, / on les aigües li cantaven hospitalàries cançons. / Decidí quedar-s’hi sempre, decidí fer allí el seu món, / manantial i ocell passaren a fer història en aquest lloc."

“La música és sempre una drecera. / Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria / la granota oliosa del meu oncle. / Porta la sigla de La Maquinista. / Jo li duia el dinar / al taller de les màquines de tren. / Assegut vora seu li feia companyia / en aquell descampat d’herbotes i ferralla...”

“Què és la vida? Quin fi té l’existència? / Com s’omple el buit del nàixer al morir? / De nostre pas pel món, quina és la vida / que no la trob en mi? / Si dins mi vull mirar, només que cendres / del foc d’abans hi queden en mon pit; / i si hi cerc l’esperit que m’animava, / no hi sé trobar el camí…”

“Sabeu quina és la primera virtut de tota l’obra de l’Iglésias? Doncs és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de germanor de tots els homes, i fins de l’home amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.” 

“24 d’octubre del 1941. Aquesta tarda m’arribo al Parc Municipal –a la Font del Racó– amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d’olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes craetegus, alegren els camins...”

“Per una estranya barreja de raons, afectives, pràctiques imponderables l’Heura va néixer no pas al barri de Santa Maria, com potser era previsible, ni a l’Eixample, on havia de viure els seus primers anys, sinó més enllà de Gràcia, passat el conglomerat muntanyós que barra el pas cap a Horta, al peu mateix d’un altre turó, isolat, que es destaca cap al nord: el turo de la Peira. En una petita vivenda barata, encimbellada dalt d’un vuitè pis d’un bloc entre tants d’altres, en un cap de barri sense arrels. En aquest mateix indret, però, jo hi posava, de petita, quan venia als banys. I recordo el trajecte fins a la platja de Sant Sebastià [...] I les escapades amb una cosina de la meva edat fins a la plaça de Catalunya a donar veces als coloms mentre apreníem de cor la tirallonga de les estacions de metro o seguíem el traçat de les vies des del vagó del davant o del darrere.”