La ciutat narrada

“A un costat de l’avinguda s’alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l’estampa lletosa del Tibidabo església, l’estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d’atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d’aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d’esponerosa falguera a cada clotada.”

“Plaça voltada de parets iguals / emmorenides sota el cel gris, / amb arbres minsos vora els fanals / i amb balcó petit a cada pis. / Passa una dona amb un cistell. Després / uns infants bruts i cridaners que juguen / a la ratlleta i que se’n van. Res més; / i el vent que mou les robes que s’eixuguen / pels balcons. La remor / tota la tarda és lenta, continguda, / fins que vespreja. Rere un porticó / s’encén la llum. La plaça que era muda / s’anima de la gent / que va cap a sopar. La barriada / es sorolla una mica sota el vent / per dormir-se aviat més reposada.”

“En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l’estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d’un indret terrible, a l’estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d’hoquei i matxets de la mida d’un braç (...). però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l’essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants dels segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística»n’esborressin d’altres com «txabola» o «barraca».
Nou barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l’atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la reforma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).”

“Hasta que al fin contempla con toda nitidez la escena. Josefina sale del ascensor de aquel hotel situado en las faldas del Tibidabo, frente a una rotonda donde florecen los algarrobos que, como las lilas y las glicinas, son flores que aman el invierno. El hotel es un barco anclado, rodeado de mar tranquilo, muerto, una tersa bahía de superficie aceitosa, cuyas aguas pueden resquebrajar la nave con la misma despreocupación con la que cascarían una avellana.”