La mobilitat s’ha planificat de manera homogènia per a tota la ciutadania des de les vivències i necessitats dels homes i, per tant, deixant fora els requeriments i les experiències de les dones.

Sovint s’ha relacionat només amb els desplaçaments obligatoris d’anar a la feina o a estudiar. Però hi ha altres activitats quotidianes que obliguen la ciutadania a moure’s com ara anar a comprar, acompanyar els nens i nenes a l’escola o anar al metge.

Aquests patrons diferencials de mobilitat entre homes i dones, juntament amb la invisibilització tradicional de les dones en l’anàlisi de la mobilitat, porten a la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere en la mobilitat.

Els homes destinen la major part del seu temps al treball remunerat i això es tradueix en el fet que els pics horaris dels seus desplaçaments concorden amb els d’entrada i sortida de la feina. Les dones, en canvi, combinen més les responsabilitats laborals amb les tasques de cura i reproducció, i això fa que facin més desplaçaments en horaris més diversos.

Les dones són més usuàries dels serveis de transport públic, i, per tant, són més dependents de les prestacions de la xarxa de transports. Així, des de la perspectiva de gènere, és molt important incorporar la dimensió de la proximitat en els serveis públics de transport.