El treball domèstic i de les cures engloba aquelles activitats fonamentals de sosteniment, benestar i reproducció de la vida, i també de producció d’elements essencials per al seu manteniment (àpats, roba, higiene, etc.). Són treballs quotidians, sense els quals la vida no podria existir.

Aquest conjunt de tasques ha estat desenvolupat tradicionalment per les dones, quasi en solitari, i no han estat valorades socialment ni econòmicament. Si bé els homes cada cop hi participen més, ara com ara encara ho fan en unes proporcions molt inferiors a les dones. 

 

La cura sovint és invisible i les tasques que implica queden relegades a l’àmbit de la llar, on poden ser ignorades o menys valorades. Aquesta manca de reconeixement en dificulta el repartiment, la dignificació com a treball i l’atenció a les condicions de vida de les persones que la duen a terme.

En general, les dones estan més habituades a parlar de les qüestions que les preocupen que no pas els homes. Un dels motius pot estar relacionat amb el fet que encara avui dia es considera “poc masculí” demanar ajut.  A més, les dones es relacionen més en xarxes de proximitat, com pot ser el seu barri, la qual cosa els facilita compartir les seves emocions i necessitats.

A la Barcelona del segle XXI el treball no remunerat de cura encara recau majoritàriament en les dones. Així, com que no és repartit entre els membres de la llar, ni és atès de manera suficient per les institucions públiques, es converteix sovint en una sobrecàrrega i provoca desigualtats.

Moltes llars externalitzen el treball de neteja i de les cures que és dut a terme principalment per dones, normalment migrades, i sovint en precari. Fruit d’això s’han produït en les darreres dècades el que s’anomenen les cadenes globals de cures: aquestes dones migrades han deixat en el seu país d’origen els familiars dependents, sovint també a càrrec d’altres dones, per venir aquí a treballar atenent altres persones.