Custodia Moreno avui ens ha citat a la plaça Raimon Casellas, al barri de Can Baró, on fins el 1990, hi havia una zona de gairebé 700 barraques. Entre elles la de la seva família, on va viure ella durant 25 anys. Des d’aleshores s’ha dedicat a lluitar per defensar i aconseguir drets bàsics pel barri. Enguany, ha estat la pregonera de les festes de la Mercè de Barcelona.
Ara, asseguda al Local Social del barri, recorda com van aconseguir que s’eliminessin les barraques en favor dels habitatges que envolten la plaça.
“Quan vam començar tota la lluita per erradicar el barraquisme, el que demanàvem eren habitatges al nostre barri. Vam ser dels pocs, casi l’únic, barri de barraques que es va poder quedar al mateix lloc. Tota la gent d’aquí era barraquista i el projecte va ser molt maco perquè hi vam participar molt i es van fer habitatges a la mida del grup social que havia de venir. Perquè clar, aleshores teníem famílies nombroses de 12 persones…”.
Somriu, afegint: “Aquests edificis van ser l’exemple del que havia de ser fer habitatges pensats per la gent i no que la gent s’hagués d’adaptar al lloc on anava quan venia de les barraques”.
Com és que vau poder quedar-vos?
La gent de Montjuïc, per exemple, no va tenir temps. Nosaltres si que vam poder dir el que volíem i vam aconseguir coses que mai havien passat en altres llocs, fins que vam acabar tenint-ho tot urbanitzat. Nosaltres vam decidir que no vindríem a viure aquí si no estava tot acabat. Perquè vam veure com a Meridiana, Sant Cosme, es van fer pisos malament, petits i sense urbanització. I vam tenir aquesta sort. Al ser els últims, vam tenir temps de poder organitzar-nos; vam coincidir un grup de gent amb les idees bastant clares que sabíem molt bé el que volíem; i va ser al temps de canvi democràtic, el moment d’una mica d’apertura que volíem tots.
Com vas començar a fer activisme i defensar els drets?
La meva família era progre i d’esquerres, van perdre la guerra. I la consciència de classe ja la vaig mamar. Una cosa la tinc i la tenia molt clara i és que tots tenim els mateixos drets. Des que vaig començar a tenir una mica de sentit comú ja vaig ser rebel. A l’escola em barallava amb les monges perquè no suportava les injustícies. I després, en la lluita i al barri, vivint a les barraques, em bullia la sang i vaig començar a intentar organitzar-nos. A banda, jo sóc cristiana [‘esto ya no se lleva’, riu mentre es toca una creu penjada del coll] i crec en la persona; no entenc la vida d’una altra manera que no sigui agafades de la mà per fer que aquest camí sigui millor. I no entenc com algú pot sentir-se superior a cap altra persona. No suporto la prepotència. Si alguna cosa em fa enfadar, és això.
Ara la gent de vegades em mira, dient, ‘a la teva edat, i encara segueixes en tots aquests rotllos’. I és clar que estic cansada físicament. Tinc l’esperit dels 40 però l’esquelet dels 78. Però tinc clar que estigui en una institució, al capdavant d’alguna cosa o a casa llegint, sempre saltaré quan veig una injustícia.
I com us vau començar a mobilitzar a les barraques?
Primer ens vam organitzar en petit comitè, perquè a les barraques hi havia por a la repressió i en aquella època ho havies de fer tot de puntetes: tots érem de la caritat, podíem ensenyar a llegir i escriure, però res de reivindicar altres coses… I així vam anar creant un nucli de persones defensores al barri del Carmel, on estava tot per fer.
Però va anar en paral·lel amb altres reclamacions…
Nosaltres no teníem cap dret i sabíem que només els aconseguiríem canviant el règim i tenint un govern democràtic. No tenies dret de manifestació, les dones ja ni t’explico, els habitatges ja veus com vivíem, els barris mira com estaven. No hi havia plans urbanístics… I havíem vingut de fora. De nosaltres no se’n recordava ningú, només per cobrar-nos l’impost de clavegueres mentre la porqueria sortia pel carrer, on jugaven les criatures.
Les lluites eren paral·leles perquè sabíem que si no s’aconseguia el canvi polític tampoc tindríem canvis a nivell barri. Tant podíem estar demanant que ens arreglessin el carrer com anant a Sant Boi a demanar ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. Érem els mateixos.
Quant vau trigar en acabar amb les barraques?
Vam estar casi 25 anys, reunint-nos cada dijous. Vam començar a organitzar-nos i fer d’associació de veïns al 1968. No es va legalitzar fins al 72 i no podíem sortir al carrer a manifestar-nos però ja funcionàvem com a centre social del Carmel. A les reunions de mitjana érem unes 150-200 persones, que comparats amb els 4000 del barri, era molt. Vam aconseguir despertar consciències i mobilitzar el barri; hi havia molta gent que s’havia oblidat fins i tot dels seus drets. Ens vam anar traient la por i ho vam aconseguir. Si no ens movíem i fèiem “pitotes” ningú se’n recordava de nosaltres.
[Mentre parlem, entra a la sala on som un veí que saluda la Custodia, que mentre marxa cap a fora on l’espera per parlar de temes del barri, ens explica: “Sabies que aquesta senyora també es la presidenta del Fons Documental del Carmel”?]
Així que esteu muntant un fons documental?
L’estem començant perquè tots els papers i memòria que tenim del barri no es perdin. Moltes vegades la gent i el propi Ajuntament ens demana informació pel tema del barraquisme. Perquè ells els censos que tenien no eren complets. Nosaltres, en canvi, en vam fer un família per família, barraca per barraca, amb professions, orígens… I com ens coneixíem tots, sabíem qui feia triquiñuelas. I això ens va ajudar molt quan anàvem a demanar coses a l’Ajuntament perquè ho sabíem tot de les residents. No només criticàvem, sinó que proposàvem coses. Volíem que els pisos fossin de certa manera que respongués a les necessitats. O, per exemple, vam demanar un centre de salut i vam estar un any sense que l’inauguressin perquè volíem que la gent fos de plantilla, amb un contracte fixe… Quan argumentes, encara que hagis de picar molta pedra, al final te’n surts.
Després d’anys de lluita i activisme, com valores haver fet el pregó de la Mercè?
Em va costar dir que sí i decidir-me però ho vaig fer pensant: per què una persona normal i corrent no hauria de poder parlar-hi? I penso que justament és el que més s’ha valorat, perquè era una cosa diferent. Penso que vaig ser reivindicativa, però sense passar-me. I ha estat un bany d’estima per part de tothom; una experiència molt gratificant. Hem posat una pica i espero que jo no sigui l’única i última persona de barri a pregonar.
Vas acabar el pregó convidant-nos a ser utòpiques i creure en l’impossible. Per tu, quina és la Barcelona utòpica del futur?
Els nostres barris i tota la transformació d’aquesta ciutat han estat resultats de moltes utopies. Cada vegada que demanaves alguna cosa et deien que estaves boja. Però jo crec que tot és possible. Crec que si ens ajuntem, estimem i posem una mica de cadascú de nosaltres podem aconseguir el que vulguem, menys parar un volcà…
I d’aquesta ciutat espero que segueixi tenint la gent que té, el bon rotllo, que sigui una ciutat oberta i acollidora, una ciutat solidaria, que fem les millores urbanístiques necessàries i que tot el que fem, sigui pensant en la gent. S’ha de parlar, dialogar, estimar la terra on estàs. Jo no sóc independentista ni nacionalista perquè trauria les fronteres del món. Però en aquesta terra hi ha uns drets i per aquests em barallaré sempre. No hay otra.