Com hem organitzat la distribució del nostre temps durant el confinament? Qui ha vist reduïda la seva disponibilitat de temps personal? Com ha funcionat el teletreball? En parlem amb Teresa Torns, doctora en sociologia i professora jubilada de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com s’ha vist afectada la nostra quotidianitat i el nostre ús del temps en relació amb el confinament i la desescalada?
Alguns estudis estan rebel·lant que el teletreball no és la panacea que s’esperava. Si el teletreball no està ben regulat, acaba passant que la jornada laboral no només no s’escurça sinó que acaba ocupant tot el dia. Això està donant problemes en molts casos perquè no es pot distingir entre horari laboral i temps fora de l’horari laboral.
Qui ha sortit perdent en aquesta nova distribució del temps durant el confinament?
Veiem que les desigualtats de gènere s’han agreujat i les dones han carregat molt més amb tot tipus de treball, especialment quan tenen criatures o persones dependents a càrrec. Tampoc ha desaparegut el que anomenem divisió sexual del treball. És a dir, les dones s’han encarregat més d’organitzar i executar tasques de la llar i de les cures. Evidentment, també hi ha hagut homes que ho han fet i, aquests, s’han adonat que la conciliació és un mite romàntic.
D’altra banda, moltes dones han hagut de sortir de casa per desenvolupar la seva activitat laboral. Per exemple, el personal sanitari (metges i infermeres) però també les dones que cuiden d’altres, les que netegen, les dependentes de súper o les que treballen a l’industria agroalimentària. La precarietat laboral que afecta a les dones s’ha visibilitzat més.
El teletreball ha obert una finestra d’esperança entre moltes persones que consideren que facilita la conciliació. Realment ha estat així?
El teletreball no pot ser la única solució. Per començar perquè dins de la paraula teletreball hi ha moltes realitats diferents. No només hi ha hagut un problema de separació de temps de la jornada laboral de la resta de jornades; sinó que tampoc hem pogut separar l’espai. El mite de que la tecnologia ens ajuda a tenir vides millors és molt relatiu perquè el fet d’estar sempre connectades atabala molt més les dones. I les dones no poden autoorganitzar-se perquè les criatures et demandaran sempre.
La crisi sanitària ha obert debats pendents com ara el de les setmanes laborals de 4 dies. Què en pensa?
Als anys 90 des del Centre Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT) ja havíem fet alguns estudis sobre això i havíem desenvolupat un balanç sobre les polítiques de regulació de la jornada laboral. Aleshores ja es veia que les jornades de 4 dies no funcionaven bé per les dones perquè era millor reduir la jornada laboral cada dia, el que en diem una reducció sincrònica i quotidana. Quatre dies de feina a la setmana vol dir que intensificaràs la teva dedicació i desapareixeràs de la resta de les teves tasques durant aquests 4 dies. Si tens cura d’un bebè o una persona malalta… qui farà les tasques de suport i infraestructura per tu i els teus quan no hi siguis? És millor menys hores cada dia.
És molt curiós perquè quan parlem de reducció de jornada laboral, mai ens referim amb què fer amb la resta del dia. Les dones assumim sempre una major càrrega de treball total perquè assumim totes aquelles tasques invisibles que s’han fet visibles durant el confinament.
Quines experiències prèvies poden servir d’exemple?
Les primeres empreses que van fer proves respecte a aquesta distribució del temps van ser les escandinaves. Convertien un lloc de feina de 8 hores, en dos llocs de feina de 6. Funcionava prou bé: les empreses augmentaven el lloc de treball (passaven de 8 hores a 12) i les persones treballadores reduïen la jornada laboral. Aquesta pràctica estava subvencionada per l’estat. Però vivim en una societat on el centre de la vida de les persones i les ciutats es construeix entorn a l’horari laboral. Per tant, era una bona solució tècnica que no comptava amb prou suport de l’imaginari col·lectiu.
Un altre exemple és l’empresa Volkswagen que va implementar la setmana de 4 dies. Les primeres avaluacions van determinar un efecte col·lateral que no s’esperava: van incrementar el número de separacions matrimonials. No hi havia manera de conciliar els horaris de parella!
Cal legislar i cal compromís de les polítiques públiques per avançar en matèria de temps i conciliació?
S’han de fabricar consensos socials i maneres de pensar hegemòniques. Nosaltres vam demanar als representants polítics que no només fessin polítiques a favor de la conciliació sinó que també donessin exemple. Com ara l’hora a la que posaven les reunions. Però era tanta la feina i tantes les ganes de canviar les coses que això mai va funcionar.
Una de les perversions de l’actualitat és que tothom vol tenir una jornada laboral. La precarietat fa que o mostres disponibilitat laboral o no ets ningú i no tens cap possibilitat en el món laboral.