Sanitat i salut

17/12/2025 - 12:45

Salut i espiritualitat. Entrevistem Laura Martínez sobre el binomi salut i espiritualitat.

Laura Martínez Rodríguez és diplomada en Infermeria per la Universitat Ramon Llull (URL) i llicenciada en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona (UB). Es va especialitzar amb un màster en Bioètica i un màster en Cultura de Pau i Mediació, combinant una trajectòria acadèmica sòlida amb dècades d'experiència assistencial i social. Actualment, és una de les veus de referència en l'àmbit de la salut espiritual i codirectora del màster de Salut i Espiritualitat de la Universitat de Barcelona. Conversem amb ella sobre com la dimensió espiritual s'obre camí en el món de la salut, i com aquesta mirada pot transformar la manera d'acompanyar les persones.

• Què et va portar a interessar-te per la intersecció entre salut i espiritualitat?

Com a infermera vaig treballar en l’àmbit de les urgències i les emergències a l’Hospital Clínic de Barcelona. Sembla que no tingui gaire a veure amb aquesta part més humanista, més espiritual, però precisament allà és on vaig descobrir que necessitava mirar una mica més enllà. Perquè el pacient que arribava a urgències arribava amb el neguit per no saber què passarà i el maneig de la incertesa, situacions molt complicades que la persona havia d’afrontar. I en aquells primers moments és on emergia la por del “què passarà amb mi”. I jo veia que podia administrar fàrmacs i controlar el dolor, però que hi havia un patiment que no quedava resolt. Hi havia altres manifestacions i jo no estava acompanyant, no estava cuidant o no estava preparada per cuidar. Em preguntava, “què passa amb tot això que no és ni físic ni psicològic?”. I jo mateixa necessitava eines per comprendre-ho.

El primer postgrau professionalitzador que vaig fer va ser per a urgències, però després vaig tenir la necessitat d’especialitzar-me en bioètica de la cura, perquè em sorgien moltes preguntes en aquestes situacions límit que es viuen a les urgències, que venen sobrevingudes de cop i volta. Jo ja feia Antropologia Social i vaig començar a apropar-me molt més al món filosòfic, concretament al món de la filosofia antropològica. No podia evitar preguntar-me què és l’ésser humà i quines necessitats hi ha, i no volia quedar-me merament amb les cures tècniques, diguem-ne. I d’aquí va anar creixent aquesta intersecció entre salut i espiritualitat.

Un moment clau que em va canviar completament la perspectiva va ser l’estada que vaig fer a la Universitat de Lovaina a Bèlgica, amb Chris Gastmans, un referent en el món de la bioètica de la cura. Allà se’m va fer evident que la dimensió espiritual havia d’entrar de ple en la recerca, la formació i l’assistència.

Encara que aquesta mirada humanista sempre m’ha travessat. Crec que tota la meva trajectòria professional, intel·lectual i vital ha anat confluint en un mateix lloc: entendre què és l’ésser humà i com podem cuidar-lo de manera integral. També hi influeix el meu context familiar, perquè la meva mare treballava amb persones immigrants i el meu pare era mestre d’educació especial; a casa sempre s’ha viscut la cura dels altres com una responsabilitat col·lectiva. Vaig créixer veient diversitat cultural, religiosa i social.

• Com entens la “salut espiritual”? És possible treballar-la sense adscriure’s a cap religió?

Sí, absolutament. La salut espiritual forma part de la condició humana. Té a veure amb el sentit de vida, amb com afrontem la vulnerabilitat, la mort, la incertesa; amb les preguntes més profundes que emergeixen en moments difícils.

La religió és una de les formes de treballar aquesta dimensió, però no l’única. Moltes persones que no són religioses tenen una vida espiritual intensíssima. Per això defensem una mirada oberta, que permeti a tothom trobar el seu camí.

És curiós perquè fa quinze anys la recerca en espiritualitat gairebé no tenia reconeixement. Socialment, hi ha hagut una evolució, potser com a resposta a moments tràgics als quals hem anat fent front, o al fet que socialment ja no es relaciona tan directament l’espiritualitat i la religió. Les institucions que ens dediquem a la cura, tant en l’àmbit social com en l’àmbit de la salut, no podem donar una resposta només centrada en la dimensió física o en la dimensió psicològica, hi ha altres dimensions. I en aquest sentit, l’espiritualitat ha emergit amb una força brutal, per donar resposta a aquesta necessitat social tan profunda.

Estem veient que quan parlem de necessitats espirituals la gent connecta, i connecten molt els joves, perquè no viuen amb aquesta càrrega històrica que té el concepte de religió. Hi ha una connexió potser no tan directa amb les religions i això els apropa a l’espiritualitat de manera diferent. La gent gran encara viu amb el paradigma de la religiositat i la confon amb l’espiritualitat. En general, diria que existeix un estigma i costa aproximar-s’hi.

• Com treballeu aquesta dimensió al màster de Salut i Espiritualitat de la UB perquè no derivi en visions dogmàtiques?

El màster neix d’una aposta que es fa des d’una universitat pública, concretament la Universitat de Barcelona. Es buscava un espai públic i sense càrregues confessionals, que no vol dir desvinculat o separat de la religió. La religió és un fenomen que permet treballar l’espiritualitat i desplegar-la de forma particular o en comunitat amb les persones, i des de l’antropologia també defensem la religió com una expressió cultural, però no pot ser l’única.

Per això, volíem un espai plural, basat en l’evidència científica i respectuós amb totes les formes d’espiritualitat. L’objectiu és ajudar a entendre què és aquesta dimensió espiritual i com cuidar-la des de l’àmbit professional de la salut.

Sobretot el que defensem i el que creiem és que aquesta salut espiritual és patrimoni, és una necessitat de tot l’ésser humà, i ho és partint d’evidències científiques. Recollint tot això, vam decidir fer un màster en Salut Espiritual amb un enfocament salutogènic.

Aquest enfocament salutogènic ens ajuda a no centrar-nos només en la malaltia, sinó en allò que ens enforteix, allò que ens permet viure amb sentit. I hi ha un efecte doble: per una banda, capacitem l’equip de professionals per cuidar l’espiritualitat dels pacients, però alhora l’estudiant pren consciència de la seva pròpia dimensió espiritual. L’evidència científica ens mostra que això és un protector davant l’estrès i el burnout que, tristament, es viu en l’àmbit de la salut. A més, les darreres recerques que estem fent a la universitat ens diuen que l’alumnat ho agraeix, i així ho verbalitza, “he construït la meva professió des d’una mirada diferent, és a dir, el lloc que ocupo en el món és molt més humà, li dona molt més sentit. És una autèntica autocura”. L’enfocament que et dona el màster canvia la visió de la salut.

Les neurociències ens han ajudat molt en aquest sentit, perquè sembla que encara necessitem la base física, el substrat físic que validi que tot això és possible. I estem veient des de les neurociències que aquesta connexió del desplegament de les capacitats espirituals afavoreix, per exemple, tota la deliberació ètica, ajuda a reflexionar sobre el que és bo i el que és dolent, el fet correcte o l’incorrecte. I curiosament té una connexió, molt a escala de circuits neuronals, amb el món artístic, amb el desplegament de la sensibilitat artística. La neurociència el que ens explica és que el nostre cervell es pot modificar amb algunes de les pràctiques de l’espiritualitat, que aquestes pràctiques l’ajuden, com si fessis gimnàstica espiritual.

• Quin hauria de ser el camí perquè el sistema de salut incorpori aquesta dimensió?

Jo crec que tenim les eines, ara què falta? Capacitat. És a dir, tenim unes formacions orientades a caràcters molt tècnics o molt biomèdics, i hi ha poc espai per parlar de competències espirituals.

Primer, cal reconèixer que la competència espiritual és una competència transversal, com pot ser l’ètica o el pensament crític. Ja existeixen diagnòstics infermers de cuidatge: sofriment, desesperança, soledat… i molts sistemes informàtics permeten registrar-los. Potser són els menys utilitzats, però existeix la possibilitat, el nostre sistema de salut ho permet.

Els diagnòstics de cuidatges poden tenir una força prou important per decidir si una persona necessita o no necessita determinats recursos. I anem cap a un sistema amb una població cada cop més envellida, on la gent no necessita tants diagnòstics mèdics, que a més això amb la intel·ligència artificial acabarà sent molt més àgil. El que necessitem són cuidatges. L’ancianitat no es cura. I una situació de final de vida no es cura. El que es necessita és cuidar des de diferents enfocaments, cadascú des de la seva disciplina. El que passa és que encara trobem poders fàctics històrics que ens limiten en aquest aspecte.

Per tant, jo diria que el que falta és formació i espais per desenvolupar aquestes competències. Encara tenim un sistema molt biomèdic i tècnic. Però en un país envellit i amb cada cop més malalties cròniques, el que necessiten les persones són cures. I aquí el personal d’infermeria té un paper clau, perquè són professionals que estan 24 hores amb el pacient i que estan formats per fer-ne una valoració integral. Cal trobar els espais docents per poder desplegar i capacitar els i les estudiants. Amb algunes universitats això ho hem aconseguit.

• Com influeix la diversitat espiritual i religiosa de Barcelona en la manera de viure la salut?

Barcelona és un exemple de convivència plural.  Jo miro 25 anys enrere i jo crec que un dels reptes que tenia Barcelona davant del sistema de salut era poder ser sensible a totes les diversitats religioses que acollíem i integrar aquesta diversitat cultural al circuit de la salut. En aquell moment, la diversitat cultural també tenia molt a veure amb la pobresa material, amb situacions d’exclusió social, però ja hi havia aquesta sensibilitat. I això ha fet que ara, quan ens trobem amb aquestes necessitats espirituals, les puguem parlar o les puguem tractar. Avui això ja forma part del nostre ADN perquè ja som una societat plural.

Aquesta obertura ha facilitat molt que puguem parlar de salut espiritual des d’una mirada intercultural. Aquí les propostes inclusives tenen recorregut, cosa que potser en altres contextos més tancats religiosament seria impossible. Aquest marc cultural que tenim a Barcelona, aquesta obertura, ha facilitat molt que tingui sentit parlar d’una espiritualitat diversa i d’una espiritualitat com a dimensió de l’ésser humà, i no des d’una religió concreta. Barcelona és un laboratori de convivència espiritual i cultural. És un privilegi poder treballar des d’aquí.

I gràcies al fet que hi ha tot aquest rerefons, i perquè s’ha fet un treball molt gran de sensibilització des de les diferents associacions i entitats, aquesta convivència entre la diversitat espiritual i religiosa i la salut és possible. Això et permet fer propostes des del sistema de salut molt més integratives. Si no hi hagués aquest rerefons, seria més difícil.

També hem comptat amb el suport de moltes comunitats religioses; la convivència és possible i això et permet fer propostes molt integratives. A Barcelona hi ha referents molt potents que combinen identitat religiosa amb compromís social.

• Què podem aprendre dels rituals i pràctiques espirituals de tradicions com el budisme, el cristianisme o l’hinduisme?

Històricament, les religions sempre han tingut en els seus codis pràctiques religioses que, en el seu origen i finalitat, buscaven protegir i cuidar la salut: alimentació, higiene, meditació, vida comunitària, ritus de protecció…

Per exemple, la prohibició de menjar porc dintre de l’islam tenia a veure amb una situació de salut comunitària en el seu moment, o el codi d’Hammurabi ja codificava normes relacionades amb la salut pública, però la forma de legitimar-les era incloure-les dintre de la religió.

El que ens diu l’evidència científica actual és que la pràctica de la religió és un factor protector. Aquelles persones que practiquen una religió, aquelles persones que tenen creences i que viuen la vida d’acord amb aquests valors, tenen un enfocament salutogènic de la seva vida. Això no vol dir que qui no té religió no té aquest enfocament; aquesta és la confusió. El benestar espiritual també pot desenvolupar-se fora d’una religió concreta.

Pel que fa als rituals, molts tenen efectes positius mesurables. Els rituals que pugui haver-hi en l’àmbit físic, de depuració, per exemple, han estat presents al llarg dels anys. I, pel que fa a les pràctiques meditatives, ara hi ha estudis que deriven de tota aquella meditació budista, però també hi ha estudis de la pràctica del rosari, per exemple, que té un efecte similar al d’aquestes meditacions, per la repetició.

Això confirma que moltes pràctiques religioses, ja vinguin del budisme, del cristianisme, de l’hinduisme o d’altres tradicions, activen circuits neuronals relacionats amb la regulació emocional, la calma, el sentit i la connexió. Aquestes pràctiques tenen un efecte positiu a molts nivells i formen part d’un bagatge històric en el qual la salut sempre ha sigut un valor.

La conversa amb Laura Martínez deixa una idea central: la cura és el que ens fa humans. Tal com explica, la salut no es pot entendre només des del cos o des de la psicologia, sinó que necessita una mirada més àmplia que reconegui la dimensió espiritual com una part constitutiva de l’ésser humà.

Per a ella, l’espiritualitat és una manera d’habitar la vida amb sentit i esperança, una manera de preguntar-nos qui som, què ens sosté i com podem afrontar el dolor, la incertesa o la pèrdua. Es tracta d’acompanyar cada persona des de la seva singularitat, des del seu propi llenguatge de vida

La salut espiritual és patrimoni de tothom, persones creients o no. Necessitem recuperar allò que ens humanitza: les relacions significatives, la comunitat, la vida interior… I incorporar aquesta mirada a la salut és un pas imprescindible per construir un model de cura més complet i, sobretot, més humà.