Parlem amb Eugenia Ureña Rojas i Anna Almirall Ferran, dues dones cosidores que vam conèixer arran de la Guia de la costura comunitària de Barcelona.
Són moltes dones i alguns homes les interessades pel moviment de la costura comunitària. Com va néixer Entremujeres, el grup del qual formeu part?
Eugenia Ureña: Un grup de persones ens vam retrobar després de molt de temps i vam fer un grup de WhatsApp. Una membre necessitava fer unes cortines, ens vam reunir per fer-les i, a partir d’aquell dia, ja ens vam començar a reunir en pisos per cosir juntes. Algunes de nosaltres vivíem al barri de la Ribera i sabíem que el Casal de Barri Pou de la Figuera oferia espais per a gent amb projectes. I, efectivament, ens van cedir un espai i a partir de la segona trobada al casal ja érem moltes més i d’orígens diversos.
Anna Almirall: La idea de trobar-se és compartir coneixements de costura amb la gent. El Pou de la Figuera és un espai obert a tothom, com el grup de costura: un espai perquè vingui qui vulgui a gaudir de cosir en companyia.
Com us organitzeu?
Anna: A través de tres voluntàries dinamitzadores i el grup de WhatsApp. Però no funciona com una classe: les dinamitzadores o les que en saben més ajuden les altres, però cadascuna es cus les seves coses.
Disposem de taules i de set màquines de cosir. Abans les havíem de portar de casa, però amb l’ajut d’una subvenció i algun mercat (a La Clota Market vam aconseguir una màquina nova de cosir!) ja en tenim set sempre fixes al casal. Com que pràcticament sempre som més de set dones, fem torns a les màquines.
Els grups de costura a Barcelona són molt diversos, però què diríeu que us caracteritza, a Entremujeres?
Eugenia: Volem fer costura de reaprofitament. Reutilitzar i transformar peces de roba per donar-los una segona vida. Ens agrada molt el concepte d’economia circular, de transformació no lineal i de no malbaratar.
Anna: També crec que ens caracteritza la calma. Venim a relaxar-nos tot cosint. No volem ni vendre, ni créixer, ni res nou. El que volem és trobar-nos cada divendres i gaudir cosint tal com ho estem fent ara.
Fem Filigranes és el projecte de l’Ajuntament de Barcelona que pretén impulsar el coneixement dels projectes de costura comunitària i donar-los suport. Vosaltres hi participeu; què feu?
Anna: Ha estat una idea genial! Ens han reunit per districtes per fer una pluja d’idees per a la trobada del dia 5 d’octubre (on es farà una jornada oberta a la Fabra i Coats de tots els grups de costura de Barcelona que hi vulguin participar). Ara ens hem de distribuir per projectes. Nosaltres vam proposar, entre d’altres, fer una taula rodona per mostrar la diversitat de gent: a totes ens uneix un fil, però totes tenim edats, orígens i plantejaments diferents i pertanyem a altres espais, i ens sembla molt interessant compartir-los.
Eugenia: Ens uneix que som dones, la costura, que som d’orígens diferents i que volem tenir un espai per a nosaltres. Volem crear xarxes que ens ajudin a trobar el nostre lloc, on sentir-nos còmodes i acollides. Per exemple, la María és una dona del Perú que ha vingut a Barcelona perquè la seva filla hi viu. Ella no tenia cap xarxa i, en canvi, ara és una de les que munta quasi sempre el taller amb l’Anna. És una dona gran que ha trobat el seu lloc i no falla mai.
I el grup és divers: gent que ens coneix, ve un dia a arreglar les seves peces i no torna; gent que ve quasi sempre, com la María; gent que busca una activitat per als divendres… És un grup que té il·lusió i bon ambient, molt obert, i que també genera activitats fora de l’espai dels divendres.
I deixem ben clar des del principi com funciona: no hi ha una màquina per a cadascuna, s’ha de recollir entre totes i venim a passar una estona agradable. No venim a competir, sinó a compartir.
I vosaltres dues: com heu arribat al grup de costura?
Anna: Vaig entrar-hi estant de baixa. Ja havia cosit alguna cosa anteriorment, i vaig venir per trobar un entorn diferent del que tenia habitualment. El primer dia vaig venir a mirar, i ja no he marxat. M’he passat la vida cuidant i treballant (soc optometrista), i necessitava aquest espai per a mi.
Eugenia: Jo volia trobar un espai per estar còmoda. Tinc un fill, família, feina (soc educadora ambiental), però volia trobar amigues amb coses més comunes. I ho he aconseguit: ara tinc una xarxa de moltes dones de totes les edats i orígens.
Per què creieu que la costura està sent tan important en la creació de suport mutu entre dones? Per què no la cuina, la pintura o qualsevol altre tema?
Anna: El vincle que es dona és més comunitari. És molt calmat, quasi terapèutic i ens transporta al passat. Qui més qui menys, tothom ha tingut una àvia, una tia o una mare cosidora.
Eugenia: És una estona de calma, per parlar de nosaltres. Anem a comprar les teles i els fils i trobem una excusa per fer coses juntes. I també ens posa a prova la ment, la creativitat. I totes tenim quelcom per arranjar: uns baixos, una cremallera, un descosit. Cuidem la roba, però és un espai de cures per a nosaltres. Jo em trec l’hora del dinar a la feina per arribar a temps!
Quin és el futur d’Entremujeres?
Anna: Hi ha ganes de participar el dia 5 d’octubre. Ens agrada la idea de trobar-nos amb altres grups, tot i que estem molt tranquil·les. El nostre objectiu és continuar trobant-nos i estar en calma el divendres a la tarda. Ni fer mercats ni créixer…, però tenir, això sí, una Overlock! (riu).