Dones i feminismes

Infermera de vocació, va liderar la modernització de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, que va passar d’un model benèfic a un d’atenció professional. Es va formar a l’Escola d’Infermeres de la Generalitat de Catalunya i a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, però va ser a Anglaterra on va aprendre els ensenyaments fonamentals de la infermeria moderna, a l’escola professional fundada per una altra dona precursora, Florence Nightingale. El model que va implementar a l’hospital barceloní es basa en un sistema d’atenció 24 hores, i també va ser la responsable d’engegar les primeres unitats d’infermeria per àrees d’especialització, com ara cures intensives, urgències o pediatria. Així mateix, va crear l’escola d’infermeria de l’hospital, on ensenyava tècniques innovadores. En l’actualitat, el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona està localitzat al districte de Sant Martí, molt a prop de la parada de metro Maresme-Fòrum.

Migcampista desequilibrant, creadora de joc i referent de les noves generacions. La capitana del Futbol Club Barcelona femení de primera divisió va rebre el 2015 la distinció a la millor jugadora catalana de l’any, i ha estat la primera dona del món a guanyar la Pilota d’Or dos cops consecutius, a més de la primera jugadora espanyola —tant de la disciplina femenina com de la masculina— que ho aconsegueix. També ha estat la primera golejadora de l’Estadi Johan Cruyff i del Camp Nou en l’era moderna. El 2021 li van atorgar la Creu de Sant Jordi, que va recollir amb un discurs orientat a denunciar la manca d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones a l’esport i en tots els àmbits. Palau Reial és una de les parades de referència properes al Camp Nou, però no és l’únic espai de la ciutat que et pot recordar la futbolista. A Gràcia hi té un mural que ho deixa ben clar: l’Alèxia, com una heroïna moderna, ens recorda que cal “perseguir els nostres somnis”.

Va ser la impulsora de la vaga de dones del 1918, una protesta que va començar com una mobilització per l’encariment del carbó i d’aliments fonamentals com el pa. Activista social i feminista, va viure al districte V de la ciutat, l’actual Raval, on va convocar les seves veïnes a les portes del Govern Civil per denunciar que la població obrera no podia assumir l’augment de les despeses i que s’enfrontaven a penúries per superar l’hivern. La protesta va acabar mobilitzant milers de dones i la seva acció va culminar, finalment, en la denúncia pública de la pèssima situació de les dones dins la societat. La parada de metro Mercabarna, el punt més important de distribució d’aliments de l’àrea metropolitana, porta el seu nom.

L’escriptora i exponent del moviment espiritista va dirigir el magazín La luz del porvenir, una publicació que tractava temes vinculats a l’espiritisme i en què només escrivien dones, i que va ser censurada. El seu talent literari va sorgir de ben petita, però durant la joventut es va veure obligada a treballar com a cosidora per poder sobreviure. Defensora del dret de les dones a la formació i a l’educació laica, també va escriure per a Gaceta de Cataluña i la Revista de Estudios Psicológicos, entre altres publicacions. Amb una salut fràgil i greus problemes de visió, va trobar en l’espiritisme la manera de donar sentit a la seva vida. L’encontre amb aquest corrent es va produir a principis de la dècada de 1870, mitjançant la publicació especialitzada El Criterio, i des de llavors la va acompanyar fins que es va convertir en un dels referents en matèria esotèrica de l’època. Va estar molt vinculada al Centre Espiritista La Buena Nueva, ubicat a Gràcia.

 

Activista feminista i comunitària i veïna del barri de la Verneda, va formar part d’una generació de dones que no es van conformar a posar al DNI “De profesión sus labores”. L’any 1985 va impulsar la creació de l’associació La Tela de Penélope, un espai de trobada amb xerrades i activitats orientades a la defensa dels drets de les dones en favor de la seva participació en la vida pública, i que actualment està integrada al Centre Cívic de Sant Martí, ben a prop de la parada que porta el seu nom. El 2017 la seva tasca va ser distingida amb els jardins d’Ana Figuera, proposta formulada i impulsada per la Comissió de Memòria i Gènere del seu districte i que es va treballar amb l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Martí de Provençals.

Creadora de mons fantàstics i realistes, des de regnes imaginaris fins a escenaris de la Guerra Civil. Escriptora guardonada amb el Planeta 1954 i el Cervantes 2010. Custòdia del seient K de la Reial Acadèmia Espanyola durant setze anys, i tercera dona a aconseguir fer-se un lloc entre els acadèmics. La novel·lista, referent de la literatura infantil i juvenil, no necessita cap més presentació que una llarga i prolífica carrera plena d’èxits: des de la seva primera obra, Los Abel, on ens enfrontem als dimonis i la misèria de la guerra i la postguerra, fins a Paraíso inhabitado, la seva darrera novel·la publicada, on ens endinsem en el món hipnòtic d’una nena, la ploma de Matute és un refugi segur per als lectors i les lectores que busquen perdre’s entre les pàgines d’un llibre. La memòria de l’escriptora és ben present a la ciutat, des de la placa que llueix la façana de la casa familiar on va viure, molt a prop de la parada de FGC El Putxet, fins al carrer que porta el seu nom des de fa un any, a la frontera entre els districtes de Gràcia i Horta-Guinardó.

Economista, urbanista i catedràtica de Sociologia Urbana de la Universitat de Barcelona (UB), va ser activista antifranquista i va participar en lluites veïnals per la dignificació dels barris. A més de coimpulsar el mapa de distribució de barris de la ciutat, va ser una personalitat destacada dins la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Amb la voluntat de donar veu a la Barcelona dels barris, en el marc dels Jocs Olímpics del 1992 va voler visibilitzar aquella altra realitat que quedava fora dels focus: la d’una ciutat on la desigualtat obria una escletxa territorial i socioeconòmica. La seva bibliografia abasta des del pes del moviment veïnal en l’urbanisme fins a les dinàmiques socioeconòmiques als barris, passant per l’exclusió social, la joventut a les ciutats, el mercat de l’habitatge o la solidaritat familiar. Gràcies a la donació d’uns vuit-cents documents, la UB custodia el fons personal que porta el seu nom. A més, des de l’any 2018 el Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya atorga els premis Miquel Caminal i Anna Alabart, que reconeixen els millors treballs de final de grau d’un ampli ventall de titulacions de làmbit social i polític.

Actriu, va ser un dels primers membres de la companyia de teatre Comediants i va cofundar el Teatre Lliure, on va desenvolupar una prolífica carrera. Va estudiar Art Dramàtic al Centre d’Estudis Experimentals de Barcelona, i el 1974 es va traslladar a París, on va estudiar amb el mim Jacques Lecoq. En tornar a Barcelona, dos anys més tard, es va associar amb un grup de directors, intèrprets i tècnics amb qui va fundar el Lliure, l’escenari on més es va poder gaudir del seu talent, amb més de trenta obres. Actriu de la petita i la gran pantalla, va treballar amb Pedro Almodóvar o Ventura Pons. L’any 2018 el seu nom va ser immortalitzat al nomenclàtor de Barcelona: la plaça que es troba a la confluència dels carrers de Ribes, Sicília i Alí Bei, al barri del Fort Pienc, porta el seu nom.  Prop de la parada de metro de l’L3 de Fontana es troba el Teatre Lliure de Gràcia.

Pionera en la introducció de la dansa contemporània i el jazz a Catalunya, va formar part del cos de ball del Gran Teatre del Liceu. Es va formar com a ballarina en dansa clàssica i espanyola amb Joan Magriñà i Emma Maleras, respectivament. Va ampliar el seu aprenentatge estudiant jazz al Centre de Dansa Hightower de Canes. A més de coreògrafa, va consolidar la seva faceta com a docent i divulgadora de la dansa amb la creació, l’any 1967, de l’Estudi Anna Maleras, ben a prop de la parada de FGC de Sant Gervasi, i el Grup Estudi Anna Maleras (1972-1989). Ha ostentat càrrecs notables durant la seva trajectòria, i forma part del Consell de la Dansa del Ministeri de Cultura. Ha estat distingida amb nombrosos guardons, com la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2019).

Pionera a donar veu i reivindicar l’esport femení, va ser una reconeguda atleta i periodista, que també es va moure en els camps de la poesia, la pintura i la fotografia. En l’àmbit esportiu, el 1931 va guanyar el Campionat Nacional de Llançament de Javelina i va ser la primera dona a entrar a la junta del Futbol Club Barcelona, el 1934. També va promoure, amb altres dones, la creació del Club Femení i d’Esports, una entitat esportiva exclusivament femenina pionera a l’Estat espanyol. Activista antifeixista represaliada, va viure l’exili a França, i posteriorment va viatjar als Estats Units, on va treballar com a docent a la Universitat d’Illinois. Entre els seus poemaris destaca Laberinto de presencias (1969). Va tornar a Barcelona a la fi de la dictadura franquista, i l’any 1999 l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya li va atorgar el premi Rosa del Desert, compartit amb Rosa Murià, en reconeixement de la seva trajectòria professional com a periodista. Collblanc és una de les parades de referència properes al Camp Nou.

 

Empresària, docent i activista feminista, l’any 1999 va crear el primer programa de microcrèdits per a dones emprenedores a Catalunya. La seva vinculació amb la reivindicació dels drets de les dones ve de lluny: el 1975 va participar en el primer congrés de l’Any Internacional de la Dona a Berlín, i el 1976 va col·laborar en l’organització de les primeres Jornades de la Dona. Entre les seves aportacions destaca la creació, l’any 1988, del Centre Tècnic de la Dona, una institució dirigida a la formació i l’orientació professional de les dones. A més, dirigeix l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona. En reconeixement de la seva tasca, el 2020 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Mas Blau és un espai industrial caracteritzat per la diversificació d’activitats, orientades a la producció, l’expansió i el creixement econòmic del teixit empresarial.

Llicenciada amb honors en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és la primera presentadora negra dels informatius de TV3, que lidera des de l’octubre del 2022. Anteriorment havia treballat com a reportera, locutora i redactora a RAC1, RTVE, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya i El 9 Nou. En nombroses ocasions ha denunciat la infrarepresentació de la dona negra als mitjans de comunicació, i el seu treball de fi de grau, On són les dones negres? Feminisme africà i la representació de les dones africanes a la premsa catalana, va ser guardonat amb els premis que atorga la UAB com un dels millors projectes amb perspectiva de gènere.

L’aclamada directora i guionista d’Alcarràs va recollir l’any passat l’Os d’Or de la Berlinale amb el seu segon llargmetratge, que es va convertir en la primera pel·lícula en català a rebre aquest guardó, i que també va obtenir cinc premis Gaudí. Amb el seu primer llarg, Estiu 1993, va obtenir el Gaudí a la millor direcció i es va situar com una de les noves veus del cinema actual, amb la visió naturalista i quotidiana que caracteritza les seves obres. Va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i, posteriorment, el Màster en Innovació i Qualitat Televisives de TV3 i el Master of Arts a l’Escola de Cinema de Londres, on també va dirigir el documental Born Positive (2012) i el curt de ficció

Com a mestra i pedagoga, va aprofundir en l’educació especial i en les metodologies de Maria Montessori. Gràcies a les seves aportacions es va fundar, el 1974, l’Escola d’Expressió i Psicomotricitat. La seva trajectòria en el camp de l’educació especial va començar durant la postguerra, quan va conèixer el Dr. Jeroni de Moragas, referent de l’educació i la psicologia catalanes que dirigia un centre propi, on donava continuïtat als mètodes Decroly i Montessori que s’havien introduït durant la República. L’any 1959 es va presentar a oposicions de l’Ajuntament de Barcelona i va guanyar una plaça per exercir com a mestra a l’Escola Vil·la Joana, on va continuar treballant en l’àmbit de l’educació especial. Paral·lelament, es va formar en la matèria fent viatges arreu d’Europa, i va acabar esdevenint una experta en expressió i educació de les persones. Va guanyar el premi Antoni Balmanya per la seva obra L’expressió, mitjà de desenvolupament. L’any 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. La parada Les Planes es troba a prop de l’Escola Vil·la Joana.

 

Activista antifranquista i militant d’Esquerra Republicana i d’Estat Català, va ser condemnada a mort per un consell de guerra i es va convertir en la primera dona afusellada al Camp de la Bota, la matinada del 18 d’abril de 1939. Nascuda al Tarragonès, es va instal·lar a Badalona, on treballava de botiguera en una merceria dirigida per Angelina Picas. Una veïna amb interès per gestionar la botiga, i amb la complicitat dels nebots de la Sra. Picas, la va denunciar. Va ser detinguda juntament amb la mestressa de la merceria pels falangistes. L’acusació, rebel·lió militar i contra els poders legítims de l’Estat, es va vincular al fals argument d’haver delatat i causat la mort de persones de dretes al llarg de la República. El consell de guerra es va celebrar al Palau de Justícia de Barcelona, on la van condemnar a mort. Avui, el nom de Carme Claramunt i Barot es pot llegir al mural memorial del Camp de la Bota, juntament amb els de les 1.706 persones que el règim franquista va executar entre els anys 1939 i 1952.

Pionera del feminisme català al segle XX, va ser escriptora, musicòloga, periodista, publicista i docent. Va defensar el dret al vot de la dona i la igualtat i va formar part del grup impulsor del Comitè Femení Pacifista de Catalunya i de l’associació feminista Acció Femenina. Va compaginar l’exercici de totes les disciplines amb la docència, i es va implicar especialment en l’accés a la formació de la dona. Va impartir classes a La Llar, un centre educatiu orientat a l’alumnat femení fundat el 1913, i també va ser conferenciant a l’Ateneu Barcelonès i va dirigir el pavelló femení de l’Exposició Universal de Barcelona (1929). En la seva bibliografia hi ha novel·les, assajos, obres de teatre, crítiques literàries, narrativa infantil i juvenil i obres musicals. En l’actualitat, hi ha un carrer dedicat a la seva memòria a Sarrià.

Arquitecta, professora i conferenciant. Els projectes arquitectònics més emblemàtics que ha dirigit des del seu estudi són el de la Torre Cube de Mèxic, el CaixaForum de Saragossa, l’Escola Massana d’Arts i Oficis de Barcelona, la remodelació de la plaça de la Gardunya o la façana posterior de la Boqueria. Abans havia treballat a l’estudi d’Enric Miralles. Actualment compagina l’activitat com a arquitecta amb la docència. En reconeixement de la seva carrera ha rebut diferents guardons. En l’àmbit estatal, el 2022 va rebre el premi Nacional d’Arquitectura i el 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. A escala internacional, la seva obra ha estat reconeguda amb l’Arnold W. Brunner Memorial Prize 2022 de l’American Academy of Arts and Letters i el Prix des Femmes Architectes (2017), i el Museu ICO de Madrid li va dedicar una exposició retrospectiva el 2021, la primera sobre una arquitecta dona. A prop de la parada de l’L2 Pep Ventura es troba un dels projectes que ha dissenyat, el de l’Institut d’Educació Secundària La Llauna.

 

Cuinera i divulgadora gastronòmica. És un referent internacional de la cuina catalana d’avantguarda. Al seu poble, Sant Pol de Mar, va dirigir des del 1988 el restaurant Sant Pau, fins al 2018, quan va decidir tancar-lo i obrir una nova etapa. La seva feina al capdavant dels fogons del Sant Pau va ser reconeguda amb tres estrelles a la Guia Michelin. L’any passat, el seu fill, Raül Balam, va reobrir el restaurant amb el nom de Cuina Sant Pau. Tot i el tancament del Sant Pau, Ruscalleda dirigeix dos restaurants més: el restaurant Sant Pau de Tòquio, obert des del 2004 i amb una estrella Michelin, i el Moments de Barcelona, reconegut amb dues estrelles Michelin. El 1998 va rebre el premi Nacional de Gastronomia i el 2004 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement de la seva trajectòria professional. Molt a prop de la parada L3 de Tarragona hi ha el parc de Joan Miró. Abans de ser un parc s’hi ubicava l’antic escorxador de la ciutat.

Bailaora de flamenc de projecció nacional i internacional, cantant i actriu. De família gitana, va néixer a les barraques del Somorrostro. Es va fer artista professional a Barcelona amb el seu pare, guitarrista, abans de la Guerra Civil Espanyola. Va actuar, molt joveneta, durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Va aconseguir un èxit gradual, de primer amb les pel·lícules La hija de Juan Simón (1935) i María de la O (1936) i, després, internacionalment, amb diversos films rodats a Hollywood. Al final de la seva carrera, va protagonitzar la pel·lícula Los Tarantos, d’F. Rovira-Beleta, rodada a Barcelona, que va ser nominada als Oscars del 1963. Va actuar als millors escenaris de tot Amèrica, Europa i Àfrica (Teatro Maravillas de Buenos Aires, Carnegie Hall de Nova York, Hollywood Bowl de Los Angeles, Champs Élysées de París), ballant davant del president F.D. Roosevelt o de l’artista Jean Cocteau, entre altres.
 

Agent literària reconeguda per la seva tasca a favor dels drets d’autor i considerada artífex de l’auge de la literatura llatinoamericana. Va ser la representant d’autors universals com els premis Nobel Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Pablo Neruda o Camilo José Cela, i d’altres autors de renom com Julio Cortázar, Rosa Montero, Terenci Moix o Isabel Allende. Va impulsar la traducció al castellà de nombroses obres de les lletres universals, sobretot anglosaxones. El 2005 va ser investida doctora honoris causa per la UBA, i el 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment dona nom a la plaça ubicada davant de la Biblioteca Gabriel García Márquez, al barri de Sant Martí de Provençals.

La seva agència literària continua en funcionament a l’avinguda Diagonal, 580, molt a prop de la parada de l’L5 Diagonal.

Mediàtica cantant i artista teatral i televisiva, va contribuir a visibilitzar la transsexualitat en les seves actuacions als teatres barcelonins. Va ser represaliada durant el franquisme per la seva homosexualitat. Amb la transició va començar a esdevenir una figura que visibilitzava transsexualitats en diferents espectacles eroticofestius. Als noranta va rebre molta atenció mediàtica per les aparicions en diferents programes de televisió. També va fer el salt a la política i el 2010 va ser la segona de la llista del partit Coordinadora Reusenca Independent (CORI), que es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Durant dècades va ser una icona dels locals d’oci nocturn del Raval. Prop de la parada L3 Drassanes es troba el local d’oci nocturn El Cangrejo, on Mairena feia els seus espectacles.

Nada i Laforet és un d’aquells binomis obra-autora inseparables. L’escriptora de novel·les, relats, contes, dietaris de viatges i nombrosos articles periodístics es va consagrar com una de les grans autores de la narrativa espanyola i universal amb aquesta obra, premi Nadal el 1944, amb només 22 anys. L’èxit va suposar un allau d’elogis de grans noms de la literatura de l’època —Azorín, Juan Ramón Jiménez o Ramón J. Sender—. Tot i que la seva carrera com a escriptora va continuar, Nada va marcar un abans i un després. Es va retirar del món literari a mitjan anys seixanta, però el 2003 es va publicar un recull de 76 cartes fruit d’una relació epistolar amb Sender, on, entre d’altres temes, reflexionava sobre la dificultat de ser i escriure com una dona. Entre els nombrosos homenatges pòstums, es va penjar el seu retrat a l’Ateneu de Madrid (2021), va ser la segona dona inclosa, després d’Emilia Pardo Bazán. La parada de metro Virrei Amat està molt a prop de la plaça dedicada a la seva memòria.

Virtuosa concertista d’arpa i compositora, era coneguda amb el pseudònim artístic d’Esmeralda Cervantes: Esmeralda, per l’heroïna d’una de les obres més importants de Victor Hugo, i Cervantes, per l’escriptor del Quixot. Com a concertista va començar a fer gires per tot el món amb només 14 anys, era una nena prodigi. La rebien amb honors als millors teatres i salons de la noblesa d’arreu, des del Japó fins a Rússia o els Estats Units. A Viena va tocar amb l’orquestra de Richard Strauss i a Roma va participar en l’últim concert d’un virtuós compositor i pianista, Franz Liszt. El 1883 va fundar amb la metgessa Dolors Aleu l’Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer de Barcelona. Era una activista feminista, antiesclavista i defensora dels drets humans. També va dirigir magazins divulgatius i va impulsar l’edició internacional de revistes, com L’Etoile Polaire (L’estel polar). Era la filla il·legítima d’un altre personatge de renom, Ildefons Cerdà. A les proximitats de la parada L1 de Glòries s’hi troben els jardins dedicats a Clotilde Cerdà. 

 

La història de la Barcelona dels anys seixanta i setanta no seria la mateixa sense les seves fotografies. Vinculada a la Divine Gauche barcelonina, entre la seva prolífica obra hi trobem retrats de Carmen Amaya, Antonio Gades o La Chunga, entre altres artistes i intel·lectuals importants de l’època. Però el seu objectiu també era captar els ambients de les barraques del Somorrostro o la Rambla.  Va néixer al cor de l’Eixample, es va formar en Lletres a Barcelona i va estudiar Civilització Francesa a la Universitat de la Sorbona, a París. En tornar va col·laborar amb la premsa progressista durant l’últim període de la dictadura franquista. El setè art és una de les seves grans passions, i va participar en el moviment cinematogràfic que es genera entorn de l’Escola de Barcelona, de la qual formaven part Vicente Aranda, Jacinto Esteva o Jaime Camino. La seva obra està inclosa en la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ha rebut reconeixements notables com ara el Premi Nacional de Fotografia, l’any 2014, que va rebutjar com a denuncia de la situació de la cultura i l’educació a Espanya. El 2021 el Govern central li va concedir la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

Miliciana antifranquista del barri de les Corts, va ser una de les set dones que formaven part del grup de cent soldats armats coneguts com els Aguilons de les Corts, que tenien l’objectiu de combatre les tropes franquistes durant la Guerra Civil. Va participar en l’atac a la presó Model per alliberar presoners polítics i en la lluita armada a la Caserna de Pedralbes, d’on recorda que es van endur els fusells però es van oblidar les bales. Uns anys abans, el 1933, havia estat detinguda per portar una pistola i va acabar a la presó de dones de la Reina Amàlia, que va ser enderrocada el 1936, on actualment es pot trobar un faristol de memòria. Al desembre del 1938 va travessar la frontera de França i va acabar al camp de refugiats d’Argelers. El 1942 va tornar a Barcelona i va obrir una parada al Mercat de Sant Antoni, que va esdevenir un punt de trobada clandestí per al moviment anarquista. Vinculada a la CNT i la CGT, és una icona veïnal de l’activisme antifeixista i va participar en l’associacionisme local. A finals dels anys noranta va entrar a formar part del col·lectiu de les Dones del 36, que treballa per reivindicar i restituir la memòria de les dones represaliades durant la Guerra Civil.

Dissenyadora de barrets i ornaments de cap, va treballar en un taller i una botiga del carrer del Progrés, número 23, de Badalona, molt a prop de la parada Gorg de l’L10 Nord. Aquí és on va dissenyar i va confeccionar, entre els anys cinquanta i setanta, barrets originals i elegants per a festes especials. El 2013 les netes de la dissenyadora van donar la col·lecció, formada per unes cent vint peces, al Museu de Badalona.

Escriptora, traductora, feminista i activista política. Als anys setanta es va exiliar a Barcelona fugint de la dictadura uruguaiana. A la ciutat és on ha desenvolupat la major part de les seves creacions literàries, amb les quals ha cultivat diferents gèneres: poesia, narrativa i assaig. En reconeixement de la seva trajectòria, el 2021 va rebre el premi Cervantes de Literatura.

Fora del camp de la literatura, destaca per l’activisme polític i pacifista i per la defensa dels drets de les dones i del col·lectiu LGTBIQ+.

A Barcelona ha viscut en diferents districtes, però el primer on va viure va ser Sant Andreu.

Activista, feminista i memòria viva de la lluita veïnal de la ciutat. Va tenir un paper cabdal en la desaparició dels barris de barraques i la dignificació del Carmel i de Can Baró. Ha dedicat tota la vida a reivindicar serveis bàsics i millors condicions de vida per als seus veïns. Va arribar el 1947 a Barcelona amb la seva família. Va ser la primera dona de les barraques del Carmel a titular-se a la universitat, on va estudiar infermeria. A Can Baró va dirigir l’associació de veïns durant dècades. Gràcies a la seva lluita veïnal, va aconseguir per als barris instal·lacions bàsiques com clavegueram, enllumenat i pavimentació, en va millorar la comunicació en transport públic i va facilitar l’accés a l’escola i al centre d’atenció primària. Als anys setanta va promoure l’educació sexual i anticonceptiva entre les dones de les barraques del Carmel. El 2009 la seva lluita va ser reconeguda amb la Medalla d’Honor de Barcelona i el 2021 va ser la pregonera de la Mercè.

 

Metgessa, ginecòloga i professora, el 1885 va crear l’Academia de Bellas Artes y Oficios para la Mujer, juntament amb Clotilde Cerdà, on ensenyava higiene domèstica. El 1882 va ser la primera dona llicenciada en Medicina a exercir la professió i la segona, després de Maria Elena Maseras, a doctorar-se, amb la tesi De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer. El text criticava l’ús de la cotilla per motius mèdics, ja que posava en risc la salut de les dones. Es va especialitzar en ginecologia i pediatria. També va ser la primera dona a formar part de la Société Française d’Hygiène. Durant 25 anys va tenir una consulta mèdica a la rambla de Catalunya. Va compaginar la medicina amb la docència i va escriure textos divulgatius sobre la millora de la qualitat de vida de les mares i els perills de les malalties de transmissió sexual.

Des de l’any 2021, prop de l’estació Navas de l’L1 hi ha l’Institut d’Educació Secundària Dolors Aleu.

Escriptora, periodista i activista. És autora de nombroses publicacions: novel·la, assaig, poesia, teatre i articles de divulgació en premsa. La condició de les dones estava molt present en totes les seves obres. En destaca la novel·la La fabricanta (1904), la protagonista de la qual és una noia de classe obrera que aconsegueix progressar gràcies al seu esforç. Des d’una perspectiva feminista conservadora, va publicar textos amb aportacions pioneres, com l’obra Estudi feminista (1909). Va impulsar la creació del Patronat d’Obreres de l’Agulla (1910) amb l’objectiu d’establir una estructura d’assessorament i de protecció i oferir assistència mèdica gratuïta i un servei d’orientació laboral. Va ser la primera dona a presidir els Jocs Florals de Barcelona, el 1910, any en què el premi el va guanyar Víctor Català, amb la novel·la Solitud.

Primera dona regidora de l’Ajuntament de Barcelona, entre els anys 1937 i 1939. Va ser pedagoga, política, sindicalista i activista feminista. Durant la Guerra Civil va dedicar-se, com a consellera municipal, a atendre la població refugiada més necessitada, especialment els infants. També va ser secretària general de la Unió de Dones de Catalunya. Al final de la guerra es va exiliar a França i va treballar a l’Oficina Internacional per a la Infància, a París, però amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial va ser detinguda i empresonada. Quan va ser alliberada, va embarcar-se amb el seu germà al transatlàntic Cuba, amb destinació a la República Dominicana. Finalment es va instal·lar a Xile, on va establir-se amb la seva família i d’on ja no va marxar mai. Allà va recuperar la carrera com a pedagoga, va continuar defensant els drets de les dones i va participar en l’organització del primer Congrés de Dones de Santiago de Xile.

La seva parada és Baixador de Vallvidrera

Durant la Guerra Civil Espanyola va pilotar un hidroavió de l’exèrcit republicà, des del qual va controlar vaixells enemics i va enregistrar moviments aeris a Barcelona i València. Es va formar a l’Institut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona i va exercir de professora de piano, gràcies a la seva instrucció en llenguatge musical. Des de ben jove va ser sòcia del Club Aéreo Popular de Barcelona, mitjançant el qual va accedir a una beca, l’any 1933. Va compaginar l’aprenentatge en l’àmbit de l’aviació amb l’educació musical i les classes particulars a les seves alumnes, fins que va obtenir la titulació de pilot, l’any 1934. A l’inici de la Guerra Civil va ser convocada per decret pel cap de l’Aeronàutica Naval de Barcelona, per col·laborar-hi com a alferes. En aquest context es va traslladar a l’Escola d’Aviadors Militars, on s’instruïen els pilots civils, i va conèixer l’aviadora pionera Mari Pepa Colomer, amb qui va treballar fins al bombardeig de l’aeròdrom del Prat, l’any 1938. En acabar la guerra, la dictadura franquista va represaliar el seu pare, jutge municipal, i ella es va fer càrrec de la subsistència de la família.

Comtessa de Barcelona i de Septimània, és considerada la primera escriptora del segle IX. Nascuda en una família noble carolíngia pels volts del 803, la van casar amb Bernat de Septimània, comte de Barcelona. L’any 826, després del naixement del seu primogènit, el comte la va enviar a França, al castell d’Usès, en un exili forçat del qual no va poder tornar mai. Sola i separada de la família, va aprendre a governar els terrenys del seu marit, que la visitava i amb qui va tenir dos fills més, que també va separar de la mare amb arguments polítics i militars. Al voltant de l’any 841 va escriure un manual de consells religiosos, morals i pràctics per al seu fill Guillem, de 16 anys: Liber manualis, una còpia del qual es conserva actualment a la Biblioteca de Catalunya. La parada Besòs-Mar és pròxima al carrer de Duoda.

El seu poema distòpic End of the Century, 1984 és considerat per alguns autors com una influència fonamental del clàssic universal de George Orwell, 1984, que es va publicar el 1949. O’Shaughnessy va escriure la seva obra el 1934, el mateix any en què va ingressar al University College of London per estudiar Psicologia i va conèixer Orwell, amb qui es va casar el 1936. Al mateix any la parella es va traslladar a Barcelona, on ella va treballar de voluntària ajudant a acollir els britànics que arribaven a la ciutat per implicar-se en la lluita republicana. El matrimoni va abandonar la ciutat i va tornar al Regne Unit el 1937, quan la situació a Barcelona va empitjorar i després que Orwell rebés un tret a la gola. Durant la Segona Guerra Mundial va treballar per a diversos ministeris del Govern britànic, però la seva salut va empitjorar i va morir abans que acabés la guerra.

Metgessa i pionera a incorporar la perspectiva de gènere en les qüestions sanitàries. Actualment és cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i del Grup de Recerca en Medicina Materna i Fetal. És presidenta del Consell Assessor en Polítiques de Gènere, i el 2015 va ser escollida per la revista Forbes com la millor ginecòloga d’Espanya. S’ha especialitzat en medicina i cirurgia fetal i en la prevenció del part prematur, i en els darrers anys també s’ha centrat en la correcció quirúrgica prenatal dels nadons amb espina bífida. També és consultora de salut de la Generalitat de Catalunya. Va formar part de la Vocalia de Dones de Gràcia, i el 2018 va ser la pregonera de les festes de Gràcia, on va fer un al·legat a favor de la sororitat i el dret de totes les dones a prendre decisions sobre el seu cos.

És considerada la primera directora espanyola de cinema pel seu film mut Thais. Artista de vodevil a l’inici de la seva carrera, va treballar als teatres del Paral·lel a començaments de segle. Simultàniament, a partir del 1909 va col·laborar amb el Teatre Íntim d’Adrià Gual i va conèixer el treball de Margarida Xirgu, una referència per a ella. Va enriquir la seva experiència al món de l’espectacle actuant amb la companyia d’Enric Borràs i la de Josep Sanpere, amb papers que li van suposar el reconeixement del públic, com ara La mujer desnuda, d’Henry Bataille. Tot i que el 1918 va fer construir un teatre amb el seu nom a la via Laietana, no el va poder inaugurar mai. La seva vinculació amb la cinematografia va començar molt aviat, l’any 1916, quan va col·laborar amb Studio Films. Va treballar com a directora i productora de cinema, però per desgràcia no es conserva cap còpia del seu film Thais.

La plaça de Montserrat Casals dedicada a la seva memòria es troba a tocar de la parada Llacuna.

Va ser la primera dona a titular-se a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, el 1872, gràcies a un permís reial d’Amadeu de Savoia, ja que les dones tenien prohibit l’accés a les carreres universitàries. El permís li permetia estudiar la carrera, però no assistir a les aules. Era coetània de la primera metgessa que va exercir la professió, Dolors Aleu, però ella no va poder treballar de metgessa i es va dedicar a la docència.

Escriptora, periodista, crítica literària i traductora de l’obra de Puixkin i Baudelaire. És considerada membre de Las Sinsombrero, un grup de dones artistes transgressores que, malgrat les seves aportacions a la literatura, la poesia o la pintura, van quedar oblidades amb l’arribada del franquisme. L’autora va cultivar la prosa, la poesia i el teatre i va publicar relats com Lecturas y brisas (1930) i Poemas mediterráneos (1949). Cal destacar la novel·la Una sombra entre los dos (1934), que s’interpreta com una reivindicació feminista, així com altres títols com Alba Grey (1947). Va ser vocal de l’Ateneu Barcelonès i va formar part del cercle cultural d’Eugeni d’Ors. La parada Bonanova és propera a la casa on va viure.

 

Defensora dels drets dels migrants, va fundar el Centro Boliviano Catalán, el Ballet Tinkuna i el Grupo Libélulas, que actualment treballa en la promoció de la cultura boliviana i organitza espectacles per mostrar la rica tradició del país, en què destaquen la música i les danses populars. Enginyera agrònoma i llicenciada en Disseny i Moda, va treballar com a enginyera a la Unió Soviètica i Bolívia. L’any 1995 va emigrar a Barcelona, on va formar part de la Taula en Defensa dels Drets de les Treballadores de la Llar, Neteja i Cura de Persones. També va col·laborar amb les CCOO i el Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers. El centre que va fundar continua molt vinculat a la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores migrants, amb atenció especial al col·lectiu de les cures i del treball domèstic.

El 2021 es va convertir en la primera dona a dirigir el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), i té el repte de reestructurar i redefinir la institució amb l’ampliació del museu. Va estudiar Història de l’art a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva carrera professional s’ha desenvolupat en prestigiosos centres internacionals, galeries i universitats. El 2011 es va incorporar a la Tate Modern de Londres, on va treballar amb el Comitè d’Adquisicions Africanes per incorporar al museu obres relacionades amb la diàspora africana. El 2014 va ser comissària de la Biennal d’Art Contemporani de Göteborg, i entre el 2018 i el 2021 va dirigir la galeria The Showroom, a Londres. Prop de la parada Sant Antoni de l’L2 es troba el MACBA.

 

Icona de l’activisme veïnal de la Barceloneta, va combatre l’especulació immobiliària i va lluitar per preservar la identitat del barri. Va néixer i va créixer al carrer dels Pescadors i es va convertir en una de les líders del teixit social del barri i defensora del dret a l’habitatge. Cal destacar el seu paper en el conflicte conegut com el “Pla dels ascensors”, un projecte de renovació urbana que hauria implicat l’eliminació del 20% dels habitatges de la zona i el desplaçament coercitiu d’una part important del veïnat. Va treballar per preservar la identitat del barri pel que fa a la història i al lleure. En aquest context, va cofundar i presidir la Comissió de Festes del carrer dels Pescadors i l’Associació de Veïns de l’Òstia. Per homenatjar-la, s’ha rebatejat amb el seu nom l’antic carrer de l’Almirall Aixada.

 

Activista pels drets laborals de les dones, va ser acomiadada d’una empresa de confecció pel seu lideratge reivindicatiu, que va conduir, no obstant això, a una millora de les condicions de treball. Va arribar a Barcelona amb 20 anys, el 1966, i va començar a treballar en el món de la confecció. Va entrar en contacte amb la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i va descobrir la política i la consciència de classe. Conscient de les condicions precàries de les treballadores, el seu esforç reivindicatiu pels drets de les dones treballadores no tan sols li va costar el lloc de treball, sinó que, a més, no va poder tornar a treballar en el sector.

Referent de la lluita pels drets de les dones i les lesbianes, va cofundar la Coordinadora Feminista el 1976, moment en què també va participar en l’organització de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Va estudiar Filologia Romànica a la Universitat d’Oviedo i posteriorment es va traslladar a Barcelona, on va dirigir el Moviment Comunista i va actuar de representant a l’Assemblea de Catalunya. També va participar en la fundació del Grup en Lluita per l’Alliberament de la Lesbiana. Ha dedicat la vida a combatre el franquisme, reivindicar els drets de les dones i lluitar per la visibilització de les lesbianes, en una època en què l’estigma i la persecució va afectar dones com Ana María Martínez Sagi o Elisabeth Mulder. La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi el 2008

L’obra de l’editora, escriptora i assagista té una connexió constant amb les dones. Doces relatos de mujeres, Madres e hijas, La niña lunática y otros cuentos o la col·lecció “A favor de las niñas” són una bona mostra d’això. Va estudiar Filosofia i Lletres a les universitats de Barcelona i Madrid i es va especialitzar en història. Amb la seva segona obra, El amor es un juego solitario, segon llibre d’una trilogia, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona el 1979. Va compaginar l’escriptura amb la seva tasca d’editora i va dirigir l’Editorial Lumen durant quaranta anys. L’aposta per autors de qualitat, entre els quals figuren Ana María Matute, Virginia Woolf o Susan Sontag, va ser sempre un senyal d’identitat de l’editorial.

Activista pels drets humans i de les persones migrants. Va arribar a Barcelona a la dècada dels noranta i ben aviat es va adherir a diverses entitats del Raval i l’Associació Sociocultural Ibn Battuta, on es va incorporar professionalment el 1997. Treballa en diferents àmbits i especialment en la integració de les dones. El 2013 va cofundar l’Associació Intercultural Diàlegs de Dona, que presideix, un espai d’acollida i de socialització per a dones migrants. En reconeixement de la seva aportació al teixit associatiu i la defensa dels drets de les persones migrants, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2022.

Com al Raval, al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat hi ha una comunitat islàmica mobilitzada que participa en el teixit associatiu del barri.

Traductora i artista plàstica, va debutar com a poeta amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, una obra que la va convertir, amb 63 anys, en finalista del premi Carles Riba. Es va formar a l’Escola Massana d’Arts i Oficis i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona. L’any 1950 va viatjar a París i un any després va decidir establir-s’hi de manera permanent. Es va introduir en l’àmbit de la publicitat i paral·lelament va cultivar íntimament la seva dimensió artística. La seva obra plàstica, encara poc coneguda, s’emmarca en l’expressionisme abstracte, tot i que ella definia el seu estil com a “plurivisió”, ja que les seves peces estan concebudes per observar-se des de diversos angles. És rellevant, a més, la seva aportació com a artista multidisciplinària i especialista en poesia japonesa. La Fundació Felícia Fuster, que recull pintures, manuscrits i gravats de l’artista, està situada prop de la plaça de Molina.

Entre el 1979 i el 2020 va ser professora de filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona. És doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona. Ha compaginat la docència amb la recerca. D’una banda, s’ha interessat per la subjectivitat política, la història i l’acció i, de l’altra, ha aprofundit en la teoria feminista i la producció filosòfica femenina al llarg del segle XX i s’ha especialitzat en l’obra de Hannah Arendt. Va fundar el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona i el Grup Arendtià de Pensament i Política. També ha estat professora visitant a les universitats de Puerto Rico, Xile, Parma, Florència i Viena. La seva trajectòria professional ha estat reconeguda amb diferents distincions, com la Creu de Sant Jordi (2017).

Pedagoga, política i activista, va impulsar la Biblioteca Popular de la Dona i l’Institut de Cultura, espais pioners que van fer possible l’accés a la formació de les dones treballadores. L’educació i la capacitació de les dones era clau per assolir l’autonomia i l’emancipació, fonamentals en el camí cap a la igualtat. La Biblioteca va ser una iniciativa de la Junta de Dames Cooperadores i es va inaugurar el 1909. Aquest espai va suposar la primera biblioteca per a dones en el context europeu. Uns anys més tard es va transformar en l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (conegut com La Cultura), on s’oferien classes de feminisme, càlcul mercantil i taquigrafia, ensenyaments vinculats a l’esfera pública i professional que contribuïen a empoderar les dones amb ocupacions qualificades. L’Institut de Cultura, actual Espai Francesca Bonnemaison, es troba des del començament dels anys vint prop de la parada de metro Urquinaona.

Política, dirigent anarquista i escriptora, va ser la primera dona a Espanya a ocupar el càrrec de ministra durant la Segona República. Durant la dictadura franquista es va exiliar a França. Amb la seva família va viure al barri del Guinardó. Va escriure nombroses novel·les curtes, amb presència del feminisme, entre les quals destaca La indomable, que tracta de l’emancipació femenina. També va publicar articles a la revista llibertària editada pels seus pares, La Revista Blanca. Durant els dos anys que va ser ministra de Sanitat i Assistència Social del Govern de la República (1936-1937), va impulsar mesures en defensa de la dignitat de la dona i va encapçalar el primer projecte de llei sobre l’avortament. El 1931 es va afiliar al sindicat anarquista CNT i es va incorporar a la redacció de Solidaridad Obrera. L’antiga seu del sindicat es trobava a Arc de Triomf, al Palau de les Belles Arts. Va participar activament en la CNT i en va ser una líder destacada abans, durant i després de la dictadura franquista.

 

La vida de Gerda Taro està envoltada de misteri. Aquesta dona pionera en el seu temps, fugaç i valenta, va deixar una empremta en la història. Fotògrafa que compartia el pseudònim llegendari Robert Capa amb Ernö Friedmann, no va dubtar a fotografiar el conflicte en primera línia. Se la considera la primera fotoperiodista que va cobrir un front de guerra, durant la Guerra Civil Espanyola. Va documentar la batalla de Brunete i va morir al front, mentre exercia de fotoperiodista. Vuitanta-un anys després de la seva mort, John Kiszely va publicar al seu compte de Twitter una fotografia personal del seu pare, metge de les Brigades Internacionals desplaçat a Brunete, atenent una dona ferida, una fotografia inèdita que narrava els últims instants de Gerda Taro (gràcies a l’escrit de la part posterior de la instantània es va poder descobrir la identitat de la dona) i que, com la seva història, va tardar molt temps a ser coneguda pel món.

Filòsofa, activista feminista i assagista, va ser represaliada pel seu lesbianisme. Va arribar a Barcelona el 1949 amb la seva família quan tenia 2 anys. Durant els anys en què va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona es va involucrar en diferents lluites socials. La seva militància i les lluites veïnals al Carmel la van portar a treballar com a docent a l’Escola Tramuntana. Com a activista va organitzar i participar en nombroses reivindicacions en defensa dels drets de les dones i del moviment LGTBI.

El seu treball Feminismo de la diferencia (1979), presentat a les II Jornadas Estatales sobre la Mujer, va obrir un debat estatal envers la situació de la dona. Va ser cofundadora de la primera Casa de la Dona a Barcelona, inaugurada el 1980, i de revistes com Red Amazonas (1981) i Laberint (1989).

Juntament amb Dolors Majoral va obrir “El centro”, Centre d’Estudis de la Dona, el 1984, un espai de recerca feminista i de trobada de dones que estava ubicat al carrer de Rosselló, 256, prop de la parada L4 de Joanic.

La curiositat pel cinema d’aquesta reputada directora, guionista i productora va començar de ben petita quan amb 8 anys li van regalar una càmera súper-8 amb la qual va gravar les seves primeres pel·lícules casolanes. Les va filmar a Sant Adrià del Besòs, municipi on Coixet s’havia traslladat a viure quan tenia 7 anys. Al llarg de la seva carrera ha obtingut vuit premis Goya, els dos primers pel llargmetratge Mi vida sin mí. Més tard en va obtenir quatre més per La vida secreta de las palabras i tres per La librería. També acumula dos premis Goya a millor documental per Escuchando al juez Garzón i Invisibles.

Les seves pel·lícules i documentals han obert festivals d’arreu del món o hi han participat, com el festival de Cannes, Toronto, Venècia o Berlín. Per la seva extensa filmografia ha acumulat reconeixements i guardons. Entre altres distincions, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi Nacional de Cinematografia el 2020.

Mestra de professió, representa una generació de colomenques que van aconseguir obrir-se pas a Catalunya. Nascuda a Sevilla, la seva família va emigrar al barri del Raval quan tenia només 6 anys. Valorava intensament l'educació com a eina per a la millora individual i col·lectiva, i es va titular a la universitat. Va exercir com a docent a l’escola Lluís Millet de Santa Coloma de Gramenet, on va crear projectes innovadors amb voluntat transformadora. Amb un grup de mestres van crear el Casal del Mestre, va presidir la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i també va representar els docents en el Consell Escolar de Catalunya i en altres òrgans de participació local i territorial. L’Aula Ambiental de Can Zam porta el seu nom.

Obrera, mestra i activista antifeixista, de ben jove va militar al Bloc Obrer i Camperol de Girona. El 1934 va arribar a Barcelona i pocs mesos més tard va passar a formar part del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). El 1936, en plena Guerra Civil, la van nomenar directora de la presó de dones de Barcelona, on va dur a terme notables transformacions per dignificar la vida de les preses. Hi va fer instal·lar dutxes i va organitzar-hi una infermeria i una llar d’infants per als fills de les preses. Després dels fets de maig del 1937 la van destituir i empresonar en una txeca. Dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal, el 26 de gener del 1939, un grup armat de militants del POUM la va alliberar juntament amb altres preses polítiques. Es va exiliar a França, Mèxic, Veneçuela i, finalment, als Estats Units, on va viure fins a la seva mort. Al cementiri de Montcada i Reixac s’ubica la fossa més gran de represaliats a la rereguarda de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola.

L’interès per la fotografia de la primera dona fotoperiodista d'Espanya va començar al laboratori fotogràfic del seu pare, que es dedicava al fotoperiodisme esportiu. Les seves fotografies són un retrat de les últimes dècades de la dictadura i dels primers anys de la democràcia.  Va estudiar a l’Escola de Periodisme i va començar a treballar com a fotoperiodista esportiva i més tard de tot tipus d’esdeveniments socials, de la moda i del cinema. El primer reportatge el va publicar al diari Mundo Deportivo. Són cèlebres les seves fotografies sobre les inundacions a Terrassa del 1962, o el reportatge sobre la visita dels Beatles a Barcelona del 1965. Va treballar en un gran nombre de mitjans i agències i, com a encarregada de foto fixa en projectes cinematogràfics. Als anys vuitanta, va abandonar la professió pel desacord que tenia amb l'estil groc que s'havia imposat a la professió i va obrir el restaurant Ca Na Joana a Eivissa.

Sobre la seva trajectòria se n'han fet diverses exposicions i ha rebut diferents distincions en reconeixement de la seva obra, com ara la Creu de Sant Jordi el 2014.

Veïna del Clot tota la vida, va ser una infatigable activista veïnal compromesa amb el treball cooperatiu de base. El 1975 va fundar l’Associació de Veïns del Clot - Camp de l’Arpa, a la qual va pertànyer fins al final dels seus dies. Amb l’associació va reivindicar serveis bàsics i millores de les condicions del veïnat en un barri obrer com era el del Clot. A part del seu activisme, era una amant de la natura i de les rutes i passejades per la muntanya; de ben jove es va fer membre de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) de Gràcia. També va militar durant els anys setanta al Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Al costat de la parada L1 del Clot, al carrer de València, hi ha els jardins en memòria de la Joana Tomàs i Sabaté.

Advocada i política, va ser la primera presidenta de l’Institut Català de les Dones entre el 1997 i el 1999. En el camp de la política, va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona, diputada al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i senadora. És llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona i el 1976 va començar la seva militància a Convergència Democràtica de Catalunya. Actualment, el centre de documentació de l’Institut Català de les Dones porta el seu nom, per les seves aportacions a l’institut.

Va ser ajusticiada a la forca pel seu lideratge de la revolta coneguda com “El rebombori del pa”, una protesta que va tenir lloc a finals del segle XVII per l’augment del preu d’aquest aliment bàsic. Coneguda com “La Negreta”, va organitzar el veïnat per plantar cara a l’abús de la burgesia, que amb l’encariment del pa dificultava encara més la subsistència de les classes populars. Ho va aconseguir: unes 8.000 persones van sortir als carrers i van forçar l’aturada de l’escalada de preus. Les represàlies per la revolta, però, la van portar a ella i a cinc persones més a ser arrestades i executades. La sentència es va complir no gaire lluny de l’actual plaça de Catalunya, on el veïnat es va negar a assistir en senyal de protesta. Fa prop d’un any, la ponència del nomenclàtor de Barcelona va aprovar la incorporació de Josefa Vilaret com un nou nom de carrer. A partir d’aquest mes de març el carrer del Duc, a Ciutat Vella, portarà el nom d’una dona que va lluitar i va morir per combatre les injustícies i la desigualtat.

Oceanògrafa i biòloga, és la primera espanyola que va participar en una expedició internacional a l’Antàrtida, juntament amb Marta Estrada. També va ser la primera dona a dirigir la Base Antàrtica Espanyola de l’illa Livingston entre el 1989 i el 1997. A prop d'on es va instal·lar la base Antàrtica, on Castellví va participar el 1986, hi ha el pic Castellví, nomenat així en honor seu. Va estudiar Biologia a la Universitat de Barcelona i Oceanografia a la Universitat de la Sorbona a París, on es va especialitzar en microbiologia marina.

El 1994 va rebre la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona i el 2003 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi. El 2007 va ser la pregonera de les festes de la Mercè, on va reivindicar una Barcelona més propera al mar. Va ser la primera científica de rebre el 2015 la Medalla August Pi i Sunyer de la Facultat de Medicina de la UB. Des del 2019, a l’Institut de les Ciències del Mar hi ha una placa en reconeixement a la seva trajectòria científica.

Diplomada en Magisteri i llicenciada en Història Contemporània, va documentar la memòria recent antifeixista de l’Hospitalet de Llobregat a l’obra L’Hospitalet, lloc de memòria: exili, deportació, repressió i lluita antifranquista”. Va formar part del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, una associació que treballa pel coneixement, la recerca i el debat sobre la ciutat. Entre el 1995 i el 2004 va formar part de la Junta Directiva del CELH. En homenatge a les seves aportacions, el CELH va editar una col·lecció de llibres sobre temes educatius.

Activista antifeixista cofundadora de l’associació Les Dones del 36. De ben petita, va abandonar el barri de Sarrià per exiliar-se a França. Després de viure els bombardejos de Figueres, el febrer del 1939 va travessar la frontera amb la seva mare. Va viure la seva infància fugint d’una guerra i vivint els estralls de la Segona Guerra Mundial. Als anys cinquanta va tornar a Barcelona. Durant els anys de la Transició es va abocar en la recuperació de la memòria històrica. Més tard, amb un grup de dones supervivents de la Guerra Civil va cofundar l’associació Les Dones del 36. De totes elles, Piquet era la més jove, per això li van posar el sobrenom de “la nena del 36”. L’associació la van crear el 1997 per visibilitzar, als instituts, universitats i centres culturals, l’experiència de les dones represaliades o exiliades durant la guerra. Va col·laborar amb el Museu d’Història de Catalunya. També va participar en el documental Amnèsia, dirigit per Dani Lagarto Fernández i Jordi Oriola i Folch. La pel·lícula narra l’exili de Piquet i de la refugiada per la guerra de Iugoslàvia Milanka Ljubojevic. Per la tasca de memòria i de divulgació, va recollir amb altres representants de l’associació Les Dones del 36 la Medalla d’Honor de Barcelona el 2006.

Cofundadora de l’associació de dones gitanes Lachó Bají Calí del Gornal i de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (1991), va ser una referent en la lluita pel reconeixement de la dona gitana. Va créixer en un assentament de barraques entre Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat. Amb només 18 anys, va començar a treballar a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet com a treballadora familiar. Des de llavors, va treballar com a mediadora i dinamitzadora social, també al Vallès Occidental i el Baix Llobregat. També va ser una de les impulsores per celebrar el Dia Internacional del Poble Gitano el 8 d’abril, a més de promoure diverses iniciatives per recuperar la llengua romaní a Catalunya.

Va ser una de les dones represaliades i torturades pel règim franquista per la seva afiliació a la CNT i a la Unió de Joventuts Antifeixistes. Va arribar amb la seva família a Santa Coloma de Gramenet el 1921. Amb només 14 anys va començar a treballar com a teixidora a les Pañolerías Baró, actual districte d'Horta-Guinardó, on va entrar en contacte amb el sindicat de la CNT, del qual va ser militant a partir de l’any 1934. El seu activisme la va convertir en una de les dones líders, i l’any 1936 va ser nomenada secretària general i tresorera. Amb l’ocupació de l'exèrcit franquista va començar una onada de detencions, de la qual va ser víctima. Va ser torturada durant tres dies i condemnada a cadena perpètua. Va morir prematurament a la presó de Dones de les Corts, a causa d'una tuberculosi agreujada per les seqüeles de les tortures i les condicions de vida insalubres que tantes dones van patir de manera injusta durant el règim franquista.

Única dona representada al Paranimf de la Universitat de Barcelona, va ser també la primera espanyola a obtenir una titulació universitària. Doctora en lleis, abadessa, escriptora i traductora, va arribar a parlar catorze idiomes. Va néixer a Barcelona, al carrer de la Cendra, en el si d’una família de jueus conversos amb una bona posició social i econòmica. Es va formar a les Monges Dominiques, on ben aviat va destacar el pel seu talent. Brillant i precoç, es va doctorar en Lleis per la Universitat d’Avinyó amb només tretze anys, una fita històrica sense precedents. En aquella època, les dones rarament podien accedir a qualsevol tipus de coneixement acadèmic, i menys encara una universitat. Va ser abadessa del Convent de les Dominiques d’Avinyó, on es va dedicar a l’escriptura i la traducció. Entre les seves aportacions, centrades en l’espiritualitat, destaquen els comentaris del Tractat de la Vida Espiritual, de Sant Vicent Ferrer. Va ser admirada per grans figures intel·lectuals, com Lope de Vega, que va dedicar uns versos al seu enginy i la seva virtut intel·lectual.

El 1934 es va convertir en la primera regidora de la història de l’Hospitalet de Llobregat i va destacar pel seu activisme pels drets de les dones obreres. Va arribar a Barcelona amb la seva família el 1908, i el 1925 va començar a treballar com a obrera a les indústries del Prat Vermell, actual Zona Franca. Posteriorment, es va incorporar a la fàbrica tèxtil de Can Pareto, moment en què es va traslladar al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. Més tard va treballar a Sants i al Poblenou, i va compaginar les tasques laborals amb l'activisme pels drets de les dones obreres. Proclamada la República, l’any 1931 es va adherir a Esquerra Republicana. A causa de la seva militància política va ser empresonada del 1939 fins al 1942 a la Presó de Dones de les Corts de Barcelona. La condemna inicial, de 12 anys, va ser revocada 3 anys després, on en un segon judici va ser absolta de tots els càrrecs. Fins al 1948 va haver de presentar-se mensualment a la Junta Local de Llibertat Vigilada de l'Hospitalet.

Va ser la reina del Paral·lel, una de les vedets més icòniques de la ciutat. Durant quatre dècades va treballar com a cantant i ballarina en teatres com El Molino, l’Apolo, el Pompeia o el teatre Victòria. També va actuar al cèlebre cabaret Folies-Bergère de París. De ben jove va arribar a Barcelona amb la seva família i abans d’omplir sales de teatre, va treballar en una fàbrica de joguines i en un taller de brodats.

Amb 17 anys, va començar la seva carrera artística com a tanguista al Royal Cabaret, un cafè-concert del Paral·lel. Poc després, ja amb el nom artístic de Bella Dorita, va començar a cantar cuplets a la sala Apolo i al teatre Pompeia. Dels anys quaranta fins als seixanta, va ser la cantant i ballarina de cabaret més emblemàtica de la ciutat. Fora del Paral·lel va col·laborar en espectacles de revista amb Mary Sampere, Alady i José Sazatornil. El 1965 va decidir retirar-se del món de l’espectacle, cansada de lluitar contra la censura de la dictadura franquista.  El 2001, amb cent anys, va ser guardonada amb la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona. Avui dona nom a una plaça de davant del Molino.

Activista antifeixista i veïnal, va lluitar tota la seva vida contra les injustícies. Va tenir una vida itinerant fins que es va instal·lar a Barcelona. El seu company, dirigent comunista, va estar en diferents presons franquistes i ella va viure i treballar en les diferents ciutats on va estar empresonat, per estar-hi a prop, visitar-lo i portar-li menjar. A Barcelona es va instal·lar al barri de barraques del Camp de la Bota. Casa seva es va convertir en un refugi clandestí per a membres del partit comunista i per a líders sindicals. Després del Camp de la Bota va viure al Poblenou, on es va implicar en lluites socials de base i especialment a donar suport a la població migrant. També va ser membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.

 “Ets més famosa que la Monyos” és una dita popular que encara avui dia podem sentir. Però qui era la Monyos? Una dona que va esdevenir una icona del Raval i les Rambles per la seva indumentària i popularitat, a qui se li han dedicat cançons, comèdies i peces teatrals. Però abans d’això va ser la Dolors, una jove d’una família benestant que van intentar casar amb un home més gran que ella. Quan s’hi va negar la van fer fora de casa i la van desheretar, fins al punt que va haver de renunciar als seus cognoms. Va entrar a treballar com a minyona en un palauet al passeig de Gràcia, propietat d’uns comtes. Es va quedar embarassada del fill dels nobles i va tenir una nena, però quan el pare de la criatura va morir, els sogres la van fer fora de la casa i es van quedar la petita. La separació va provocar-li un trastorn mental que mai superaria. La seva història va quedar soterrada darrere una identitat estrafolària, la d’una dona que recorria les Rambles amb el cabell recollit i un clavell, cantant, ballant i recitant poemes a canvi d’unes monedes. La seva popularitat va convertir-la en una dona molt estimada pel veïnat. Diuen que cada matí anava al bar La Puda, del carrer de Carrera, i demanava un cafè que no pagava mai. El seu funeral va ser multitudinari, i no es va saber mai qui en va assumir les despeses.

Pionera del bàsquet femení, va ser també àrbitre i entrenadora en una època on dones i esport no era una combinació habitual. Va arribar a Barcelona amb 10 anys i va començar a jugar a bàsquet amb 13, amb els nens i nenes del seu barri. Us imagineu una jove espigada que sobresurt entre la resta? L’Encarna feia 1,54 m, però la seva alçada era inversament proporcional al seu talent com a esportista. Coneguda pels “ganxos” que feia, la seva jugada estrella li va valer el sobrenom pel qual seria coneguda. Amb l’equip de bàsquet del Laietà va guanyar el primer campionat de bàsquet femení de Catalunya, la temporada 1935-36. Després de passar per diversos clubs i d’haver de compaginar el bàsquet amb altres feines per subsistir, el 1944 va fitxar pel FC Barcelona, equip on es va retirar l’any 1953, amb 36 anys. També va ser la primera entrenadora de bàsquet a Espanya, i va esdevenir un referent per a totes les jugadores de bàsquet de les generacions següents. El documental La niña del gancho, de Raquel Barrera, estrenat el 2016, va ajudar a difondre la biografia d’aquesta esportista pionera.

És una llegenda del bàsquet. És la jugadora de basquetbol amb el palmarès més extens i amb més internacionalitats de la història de la selecció espanyola. Al llarg de 25 anys de carrera, ha guanyat 22 títols i ha obtingut 3 medalles d’or europees, 3 de plata, entre les quals una olímpica dels Jocs Olímpics de Rio del 2016, i 6 més de bronze.

Amb 12 anys va començar a jugar al Club Joventut les Corts. Ha jugat en diferents clubs com el CBF Universitari, el Ros Casares de València i l’USK de Praga. En reconeixement a la seva trajectòria professional, el 2022 va rebre la Creu de Sant Jordi. Avui és la directora esportiva del club de bàsquet Uni Girona i responsable dels equips base de l’Uni Girona i del Girona Bàsket.

La Federació Catalana de Bàsquet està ubicada prop de la parada Bac de Roda.

Activista pels drets de les persones sordcegues, amb una extensa labor de sensibilització, va ser, a més, conferenciant i escriptora. Als seus llibres Resultado final i ¡Mucha guerra por dar!, va explicar la seva lluita contra la neurofibromatosi tipus II, una malaltia hereditària degenerativa amb la qual va viure des dels 17 anys. Va ocupar el càrrec de subdelegada per Catalunya a l’Associació de Sordcecs d’Espanya —amb seu a prop de la plaça d’Espanya, al carrer de Sepúlveda, 1—. Va morir prematurament el 2014 a causa de la malaltia que patia.

Dissenyadora i professora de l’escola Bauhaus, es va associar amb Ludwig Mies van der Rohe, amb qui va col·laborar en el disseny expositiu del Pavelló Alemany per a l’Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. L’aliança amb l’arquitecte va durar deu anys i va deixar obres tan reconegudes com l’interior de la Casa Tugendhat (República Txeca) i les icòniques cadires Barcelona i Brno Chair. Tot i que no es pot saber si va ser ella o ell qui va donar forma al concepte d’aquestes creacions, la implicació de la dissenyadora és innegable, malgrat que sigui el nom de Van der Rohe el que més ha destacat. Va ser directora de la prestigiosa escola Bauhaus i també li devem que es conservi una col·lecció de 3.000 dibuixos de l’arquitecte alemany, que va salvar de la destrucció en plena Segona Guerra Mundial, juntament amb 900 dissenys seus. Durant el conflicte, va passar tres anys en un camp de treballs forçats, en unes condicions de vida precàries, però amb la victòria aliada va recuperar la seva professió i el seu estudi de disseny. Els últims anys va exercir com a docent d’interiorisme i teoria de la construcció a la Universitat d’Arts de Berlín.

Pintora, escultora i il·lustradora, des dels 19 anys viu i treballa a la Haia, als Països Baixos, on la consideren la Rembrandt del segle XXI. Les obres d’aquesta artista multidisciplinària s’exposen a museus i galeries de tot el món. És la tercera artista espanyola més cotitzada i, com a dona, la primera. El seu nom és una abreviació del diminutiu Manuelita. Va créixer a Barcelona en un entorn molt humil, amb 12 anys va ser adoptada per una família. De jove, va muntar el seu primer estudi artístic al garatge de casa i va començar a desenvolupar la seva vocació.  Treballa la pintura al fresc en llenços de gran format on explora, amb traces gruixudes, els límits dels cossos i de la identitat femenina. Explora altres disciplines, com la fotografia o l’escultura, i dissenya l’escenografia i el vestuari d’obres d’òpera. El 2011 va rebre el Premi de Cultura Gitana a la secció de Pintura i Arts Plàstiques de l'Institut de Cultura Gitana d'Espanya. El 2021, l’anomenen artista de l’any als Països Baixos.

Pintora i il·lustradora, membre de la generació jove d’artistes modernistes catalans i exponent de la pintura costumista, va ser la primera dona que va exposar a Els 4 Gats, l'any 1898. Es va formar a Barcelona i a París a principis del segle XX i, en tornar, un any després, es va adherir al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr i va col·laborar amb la Biblioteca Popular de Dones Bonnemaison i el Patronat d'obreres de Monserdà. En l'àmbit pictòric va cultivar diversos gèneres, entre els quals destaquen el retrat i les escenes a l'aire lliure, a més de la representació de l’univers femení: va ser exponent de la pintura costumista on es reflectia la quotidianitat de les dones des d'una mirada femenina. Va col·laborar en revistes com Feminal amb múltiples il·lustracions, activitat que va compaginar amb la docència en classes particulars des del seu taller al barri de Gràcia. També va mantenir contacte amb els artistes europeus refugiats de la Primera Guerra Mundial establerts a Catalunya, i va militar al Comitè Femení Pacifista de Catalunya.

Va ser narradora infantil i la primera il·lustradora professional a Espanya. Es va formar la Llotja, i amb només 20 anys va exposar amb el dibuixant Joan Llaverias. Durant els seus primers anys com a il·lustradora va col·laborar amb publicacions infantils com El Patufet o Cu-cut! i va exposar en solitari una col·lecció de dibuixos basats en històries de Perrault i Wilde. Després de la publicació de la seva primera obra pròpia, Contes del Paradís, el 1920, es va traslladar a París, on va continuar treballant en la il·lustració i la narrativa infantil. Durant la Guerra Civil Espanyola es va afiliar a UGT i va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, que va editar un dels seus contes més emblemàtics, El més petit de tots. Després de la guerra va abandonar la temàtica infantil, però va continuar treballant en la il·lustració, amb publicacions on Barcelona acostumava a ser la protagonista, i que compagina amb projectes d’interiorisme i escenografia.

Anarcosindicalista i feminista, va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes durant la Guerra Civil espanyola i va ser membre de la Confederació Nacional del Treball. A causa de la victòria franquista, es va exiliar a França, des d’on va continuar combatent el feixisme, en col·laboració amb la Resistència francesa. Cofundadora del moviment Mujeres Libres, va administrar les publicacions de la revista homònima, en les quals també va col·laborar amb textos signats sota els pseudònims Libertad i Kyralinai (1970). A més a més, va escriure a múltiples butlletins i periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera o El libertario, i va publicar l’assaig La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974).

En l’actualitat, a prop de les zones de La Pau i el Besòs es troba el carrer Lola Iturbe, en homenatge a la seva memòria.

 

Defensora d’una economia amb perspectiva de gènere, és catedràtica emèrita del Departament de Planificació Urbana i Regional de la Universitat Cornell (Nova York) i ha estat assessora de l’Organització Internacional del Treball i de l’ONU. Llicenciada a la Universitat de Barcelona l’any 1961, es va doctorar a la Universitat de Columbia el 1975. La seva tasca per consolidar les bases de l’economia amb perspectiva de gènere vinculada al desenvolupament i a la globalització li ha valgut el reconeixement internacional. Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 2018. Entre les seves publicacions destaca Género, desarrollo y globalización: Una visión desde la economía feminista (Bellaterra, 2018), coescrita amb Günseli Berik i Maria S. Floro.

La parada Zona Franca comunica amb un parc empresarial, el teixit industrial del qual és un dels principals motors econòmics de la ciutat.

Treballadora social i activista per a una societat igualitària, va ser monja xaveriana i va col·laborar amb Pare Manel al llarg dels anys, lluitant per la dignificació de la vida al barri de les Roquetes. Exponent del treball de base als carrers, veïna de Sant Adrià del Besòs, recorria dia rere dia la línia 4 del metro de Barcelona per arribar a Via Júlia i treballar, incansablement, a les Roquetes. És molt reconeguda pel teixit veïnal, que reivindica la seva memòria i el seu llegat.

Llibrera i activista, la llibreria que regentava a l’avinguda de Santa Rosa de Santa Coloma de Gramenet era també un espai de trobada i diàleg.

Veïna del barri del Guinardó, als anys vuitanta es va instal·lar a Santa Coloma de Gramenet, al barri del Raval, on va obrir la llibreria. Es va implicar en les reivindicacions veïnals per millorar infraestructures, equipaments i el transport públic. També va impulsar la recollida de llibres per crear la biblioteca popular Can Peixauet al local de l’associació de veïns del barri. Avui, la sala d’adults de la biblioteca pública de Can Peixauet porta el seu nom en homenatge a la seva implicació i passió pels llibres i la cultura.

Va ser la retratista de referència de les persones transgènere. La fotografia era una extensió del seu activisme en defensa dels drets de les persones trans. Als anys vuitanta va estudiar fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Va treballar en el camp de la publicitat i en el món editorial. Es va interessar sobretot en el retrat i ho va plasmar en projectes com el de Construccions identitàries. Work in progress. En aquesta obra va capturar els diferents processos corporals que experimenten les persones transgènere. Va ser membre de l’associació Generem!, integrada per persones transgènere, i va participar en la plataforma “Trans*forma la salut” per lluitar per un nou model d'atenció a la salut per les persones trans.

Jueva, anarquista i fotògrafa d'origen austríac, Michaelis va marxar de Berlín l'any 1933 per establir-se al barri Xino de Barcelona, on es va estar fins al 1937 a causa de l'auge del nazisme i l'arribada de Hitler al poder. Ja a la Ciutat Comtal, la fotògrafa va retratar la vida popular de la Barcelona dels anys trenta, centrada en l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat i vinculada al Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC). Les seves imatges d'arquitectura progressiva es van publicar en revistes catalanes com D'ací i d'Allà i, després de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, Nova Iberia. Equipada amb la seva càmera Leica, la fotògrafa va captar punts de vista que mai no s'havien retratat abans, amb una mirada pròpia i respectuosa de la vida i el caràcter del barri. El talent fotogràfic de la jove austríaca no és cap secret per a ningú, la seva obra és modernitat i domini tècnic i de l'entorn. El que no tothom sap és que, a més de fer excel·lents fotografies, Michaelis era una molt bona escriptora, tal com proven els apunts conservats a l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Durant la Guerra Civil espanyola i abans de tornar a Polònia, Margaret va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

Va ser possiblement la científica espanyola més important del primer terç del segle XX. A més de científica era pedagoga, pintora, activista feminista i antifeixista i una gran defensora de la innovació pedagògica. Es va convertir en una de les primeres dones a llicenciar-se i doctorar-se en Ciències Naturals a l'Estat espanyol. Durant els anys de la República va formar part de les comissions d'ensenyament de Catalunya i el 1933 va ser secretària del Consell Regional de Segon Ensenyament, on era l'única dona. Durant la Guerra Civil va marxar a Anglaterra comissionada per la Universitat de Barcelona per fer tasques de propaganda antifeixista, on més endavant va acabar supervisant l’educació de més de quatre mil nens i nenes bascos refugiats al Regne Unit. A la ciutat, uns jardins duen el nom de Margarida Comas i Camps en record i homenatge seu. El Campus Mundet de la Universitat de Barcelona, centre neuràlgic de les Ciències de l’Educació, inclou la Facultat de Pedagogia, la Facultat de Formació del Professorat i la Facultat de Psicologia.

Actriu i directora de teatre, va protagonitzar i dirigir múltiples representacions escèniques, moltes de les quals vinculades amb l'obra de Federico García Lorca, amb qui va mantenir una profunda amistat. Va iniciar la seva etapa professional al Teatre Romea amb només 18 anys. Gran part de la seva trajectòria es va desenvolupar a Llatinoamèrica, on va viure exiliada durant la dictadura franquista. La seva trajectòria extensa com a actriu dramàtica i com a directora inclou clàssics i obres contemporànies, des de Shakespeare i Lope de Vega fins a Camús i Alberti, amb predilecció pel citat Lorca. Va fundar l'Escola d'Art Dramàtic a Santiago de Xile, i va dirigir la Comèdia Nacional Uruguaiana i l'Escola Municipal d'Art Dramàtic.

Va ser la primera dona arquitecta de Catalunya i durant molts anys, l’única. Va estudiar arquitectura a Romania, però l’any 1962 l’Escola Tècnica Superior de Barcelona li va convalidar el títol i es va col·legiar al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Als anys seixanta va formar part, amb els arquitectes Barba Corsini i Padrós, de la construcció dels blocs de pisos de Can Mercader a Badalona.

En els seus projectes en solitari, destacava la defensa que feia de la integració amb la natura. Dos d’aquests projectes es van publicar a la revista Quaderns als anys setanta, un d’ells s’ubicava al costat del club de golf del Prat de Llobregat. Era un complex residencial de luxe amb un club esportiu. Malauradament, cap dels dos projectes es van edificar.

Prolífica periodista i assagista, va destacar per la seva defensa del feminisme durant la transició. Ella i Teresa Rubio van ser les dues primeres periodistes dones a treballar pel Diario de Barcelona, i el 1978 Margarita va ser membre fundacional de El Periódico de Catalunya, on també va dirigir la secció cultural. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i Disseny a París, i va tractar temàtiques com ara el fenomen de la moda com a sistema comunicatiu i cultural. També va ser directora de l’Agència EFE a Catalunya i col·laboradora habitual de La Vanguardia i El País. La seva habilitat com a entrevistadora també és ben reconeguda, i entre els seus interlocutors trobem Elia Kazan, La Pasionaria, Yoko Ono, el Dalai-lama, Jordi Pujol o Pedro Almodóvar. El 1977 va coescriure, amb el ginecòleg Santiago Dexeus, el primer manual d’anticonceptius que es va publicar a Espanya. En aquell moment, la venda i administració d’anticonceptius estava permesa, però la seva difusió estava prohibida pel codi penal.

Va ser la primera dona catalana a obtenir el títol de pilot d’aviació i es va fer famosa en aconseguir fer aterrar un zepelí a l’aeròdrom de Barcelona, on actualment es troba l’aeroport. Va ser en aquest lloc on va tenir el primer contacte amb l’aviació, l’any 1930, i on va dur a terme múltiples vols d’assaig. El 1932 va accedir a la Unió de Pilots Aviadors de Catalunya, creada el mateix any, que li va concedir el títol oficial d'instructora de vol. Posteriorment, va treballar com a professora a l'Escola d'Aviació de Barcelona i a la Cooperativa de Treball Aeri, cofundada per ella i els seus companys de gremi. A l'Escola d'Aviadors Militars va coincidir amb Dolors Vives Rodons, una altra dona pionera de l’aviació amb qui va treballar durant la Guerra Civil, controlant vaixells enemics i enregistrant moviments aeris a Barcelona i València fins al bombardeig de l’aeròdrom del Prat. Després d'ajudar milers d'exiliats republicans a travessar la frontera hispanofrancesa, al final de la guerra va ser ella mateixa qui es va exiliar a Anglaterra. No va tornar a volar mai més.

Activista veïnal, als anys seixanta va arribar a Barcelona amb els seus dos fills després de viure al Marroc, Tànger i Suïssa. Primer van viure en una pensió de la plaça Reial i posteriorment es van instal·lar al barri de la Guineueta. Feia poc temps que era al barri quan va reclamar, juntament amb altres veïns, la instal·lació de semàfors al passeig de Valldaura per millorar la seguretat viària. Anys després va començar a militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya, on va treballar intensament per millorar la realitat social del barri: connectant el veïnat a la xarxa de telefonia o protestant en contra de l’expropiació d’habitatges per construir l’actual ronda de Dalt. Gràcies a les protestes veïnals es va aconseguir que es modifiqués el planejament urbanístic de la ronda. El seu lideratge la va portar a ser presidenta de l’Associació de Veïns de la Guineueta i va implicar-se a fons en les reivindicacions del nou barri de Canyelles, que es va edificar durant els anys setanta. Va ser la primera presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Canyelles.

Fundadora de l’escola bressol Belendai al barri de barraques del Camp de la Bota. Als anys vuitanta, Rosell va ser regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs, on va impulsar la creació del Casal de la Dona, un dels primers serveis d’atenció de Catalunya. Quan va abandonar la regidoria, es va implicar a millorar la realitat social del barri de la Mina, on va fundar l’Associació de Dones de la Mina, “Adrianes”, per promoure la transformació del barri amb la participació de les dones. També va col·laborar activament amb altres iniciatives comunitàries. En reconeixement de la seva tasca social, el 2010 va rebre la Medalla al treball President Macià de la Generalitat de Catalunya.

És la referència principal de l'ensenyament de matemàtiques en l’etapa d’educació infantil. Canals era matemàtica, pedagoga i va ser cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Canals va estudiar Magisteri a l'Escuela Normal de Tarragona i Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona. Al llarg de la seva trajectòria sempre va voler portar els models pedagògics avançats als barris perifèrics de la ciutat. Va liderar la creació de l’escola Ton i Guida a les Roquetes. En va ser la directora des de l’inici, el 1962, fins a l’any 1980. Durant els anys seixanta i setanta, el centre educatiu va ser capdavanter per les seves metodologies renovadores. L’alumnat feia excursions, s’estudiaven assignatures com plàstica o música, i podien expressar-se en català. Als anys vuitanta, l’escola va passar a la xarxa d’escoles públiques i es va fusionar amb l’escola Pla de Fornells, per formar l’actual CEIP Antaviana. En reconeixement a la seva de renovació pedagògica, el 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Referent intel·lectual del tardofranquisme, va ser escriptora, pedagoga i política. Autora de la reconeguda novel·la Betúlia, la seva aportació al món del teatre és també destacable, amb obres com Tu i l’hipòcrita. Polifacètica i amb una obra extensa, va cultivar des de la novel·la, la narrativa breu, la literatura infantil i el teatre fins a l’assaig, el dietari i el guió per a petita pantalla i ràdio. Compromesa amb el feminisme, ho reflecteix a una part important de la seva producció escriptural, com ara a l’obra Feliçment jo soc una dona (1969). Des de l’any 1987, l’Ajuntament de Barcelona atorga el Premi 8 de Març - Maria Aurèlia Capmany a iniciatives i projectes orientats a la defensa i promoció dels drets de les dones, amb una temàtica diferent cada any. La parada Urgell és a prop del Coliseum. En la seva cúpula es va fundar l’any 1960 l’Escola Dramàtica Adrià Gual, impulsada per Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat.

 

Pianista de projecció internacional, va actuar a les principals capitals europees. Es va iniciar com a intèrpret professional el 1940, i destaca la seva presència al Palau de la Música Catalana arran el seu primer recital com a solista, dos anys més tard. Va impulsar l’Acadèmia de Música Ars Nova i el Concurs Maria Canals, per impulsar la pedagogia musical, i va crear el Concurs Internacional d'Execució Musical Maria Canals amb vocació de promoure el talent de les noves generacions. És ben coneguda entre els barcelonins i les barcelonines la presència de pianos oberts en espais públics de la ciutat quan se celebra el concurs. El 1990 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. La parada Passeig de Gràcia es troba a prop de l’Acadèmia de Música Ars Nova, ubicada a la gran via de les Corts Catalanes, 654.

Reconeguda antropòloga social, també va ser escriptora i activista feminista, autora de l’obra Les altres dones: la construcció de l’exclusió social. Va arribar a Barcelona el 1976 com a exiliada de la dictadura argentina de Videla, on va exercir com a docent a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona entre el 1977 i el 2001. Les seves grans aportacions a l’antropologia se centren en moviments migratoris i estudis de gènere. La seva trajectòria va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 2010. L’Hospitalet, en conjunt, és una de les àrees urbanes amb més percentatge d’immigració procedent d’altres continents en onades recents.

La Constitució també té mares, i la Maria Dolors Calvet i Puig n’és una, juntament amb 27 dones més implicades en el procés constituent de la Transició espanyola. També és l'única dona parlamentària que va participar en la confecció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979 i va ser diputada de la primera legislatura al Parlament de Catalunya. A inicis de la dècada dels setanta es va instal·lar a l’Hospitalet de Llobregat i va participar en l'organització del comitè local del PSUC. A més de política, és llicenciada en ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i doctora per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). A més, ha exercit com a professora d’Urbanisme i Ordenació del Territori del Departament d'Enginyeria de la Construcció de la UPC i és membre del Grup d’Igualtat d’Oportunitats en l'Arquitectura, la Ciència i la Tecnologia (GIOPACT), que defensa l’equitat i els drets de les dones científiques. Entre altres institucions, col·labora amb l'Associació dels Amics de les Nacions Unides, que el 1975 va organitzar l'Any Internacional de la Dona. El 2015 va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya.

La història de les Roquetes no s’entendria sense l’activisme de Maria Lluïsa Serralta i la seva tasca per preservar-ne la memòria i el patrimoni. El 1983 va crear l’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris.

Una de les seves lluites va ser la recuperació del castell de Torre Baró, un símbol històric i emblemàtic de Nou Barris. També va reivindicar la memòria de les dones del safareig de les Cases del Governador. Construïts el 1953, a més de ser un punt d’aigua per rentar-hi la roba, eren un espai de sororitat i de trobada de dones. Avui una placa i un faristol recorden on estaven ubicats aquests safareigs. Va ser la presidenta de l’associació de veïns de Verdum, des d’on va canalitzar les lluites i les reivindicacions del barri.

Durant els anys setanta va impulsar l’obertura de l’Escola d’Adults Freire, ubicada a la via Favència, per a l’alfabetització i l’emancipació de les dones del barri.

Periodista, escriptora i traductora, el 1921 va dirigir la revista femenina El hogar y la Moda i, dos anys més tard, va ser redactora de La Vanguardia i d’altres mitjans de premsa. El 1926 va guanyar el premi Cámara del Libro de Barcelona, que reconeixia la seva tasca periodística pel seu article Elogio del libro. Va esdevenir una experta en matèria de teatre i cinema i va exercir com a crítica. El 1940 va ser denunciada per haver estat directora de La Vanguardia i va ser empresonada al convent de monges de la carretera de Sarrià, a més d’inhabilitada per continuar exercint com a periodista. L’any 1949 va tornar a l’activitat, que ja no va abandonar mai, i fins als últims dies va ser col·laboradora del Diari de Barcelona. Durant una etapa de la seva vida va dirigir l’enciclopèdia Universitas de l’Editorial Salvat (Mallorca, 47), pròxima a l’estació Rocafort.

Actriu, directora de teatre, locutora i veu de doblatge, va ser cabdal en l’ús del català en antena durant la postguerra i la Transició espanyola. L’any 1976 es va incorporar a Ràdio 4, on va participar, entre altres produccions, en La veu de la sardana i Lliçons de català. Membre de la companyia del Teatre Romea, va dirigir funcions com La reina, adaptació del poema dramàtic de Josep Maria de Sagarra, i va interpretar papers destacats en diverses obres, com ara Terra Baixa (1953). L’any 1969 va rebre el premi Ondas i el 1990 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. La seva parada es troba situada a prop de la primera emissora de ràdio a Espanya, ubicada l’any 1926 al Tibidabo.

Activista antifranquista, va estar 16 anys a la presó de dones de les Corts. El 1941 la van detenir per ser secretària de propaganda del Comitè de Barcelona de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La van condemnar a 30 anys per dur a terme activitats clandestines. Ja en democràcia, va dirigir l’Associació Catalana d’Expresos Polítics. El 1997 va col·laborar en la creació de l’associació Les Dones del 36, juntament amb Josefina Piquet, “la nena del 36” i altres dones supervivents de la Guerra Civil. El mateix any, l’associació va rebre el Premi Maria Aurèlia Capmany de l'Ajuntament de Barcelona. El 2004 va ser investida doctora honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya. Un any més tard va ser condecorada amb la Creu de Sant Jordi.

Els seus darrers anys va col·laborar amb la plataforma per reivindicar un monument en memòria de la presó de dones de les Corts.

Va viure molts anys a prop de la plaça de Lesseps.

“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Aquests famosos versos defineixen el caràcter d’aquesta poetessa, traductora i narradora de talent desbordant. Formen part del poema Divisa i es poden llegir a l’obra Cau de llunes, publicada el 1976 amb pròleg de Joan Brossa i que va guanyar el premi Carles Riba. L’any 1969 va arribar a Barcelona per estudiar a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Filosofia Clàssica. La seva prolífica obra va tractar qüestions absents de la literatura catalana, com ara l’amor entre dones, qüestió inèdita a la literatura catalana fins a la publicació del poemari Terra de Mai. Va rebre diversos reconeixements, com ara el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996) per la seva novel·la La passió segons Renée Vivien. Abans de morir, prematurament, amb 45 anys, l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla d'Honor de la Ciutat. La parada Vilapicina és pròxima al barri del Turó de la Peira, on va néixer la seva filla Heura.

La seva fotografia al terrat de l’Hotel Colón de Barcelona, amb mirada desafiant, fusell a l’espatlla i vestida de miliciana, és un dels retrats més icònics de la Guerra Civil, obra de Juan Guzmán. Al peu de la imatge, feta amb finalitats propagandístiques, hi deia: “Barcelona, 21 de julio de 1936. La miliciana Marina Jinesta, miembro de la juventud comunista, posa en la terraza del hotel Colón, donde se ha establecido una oficina de alistamiento de milicianos”. Durant la guerra va treballar com a periodista i traductora, però amb la victòria franquista va acabar empresonada en un camp de concentració. Alliberada un parell de mesos després, va fugir a França, des d’on es va embarcar cap a la República Dominicana fins l’any 1946, d’on va haver de tornar a exiliar-se a causa de la persecució de republicans espanyols que va liderar el dictador Rafael Trujillo. Va tornar a Barcelona amb l’arribada de la democràcia, i el 1976 va publicar dues novel·les guardonades: Els antípodes, amb què va guanyar el premi Fastenrath dels Jocs Florals de Barcelona el 1977, i En vindran d’altres, premi Salvador Seguí dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili.

Dirigent obrera i activista veïnal, el 1976 va liderar una tancada popular a l’església de Sant Andreu de Palomar quan el seu marit havia estat acomiadat de l’empresa Motor Ibérica, juntament amb 1.800 treballadors més, i després de més d’un mes de vaga. Filla de família represaliada pel franquisme, va arribar a Barcelona amb la seva mare l’any 1949 i es va afiliar al PSUC. Coneguda com “la maruja de Nou Barris”, l’any 2011 va rebutjar de les mans del llavors alcalde, Xavier Trias, la Medalla d’Honor de Barcelona “per les retallades en serveis públics”. Juntament amb altres activistes veïnals, ha lluitat durant anys per evitar la construcció on avui hi ha el Casal de la Prosperitat. L’església de Sant Andreu és propera al metro Fabra i Puig.

Periodista, escriptora i corresponsal de guerra, és un testimoni imprescindible i representant de tota una generació de pensament crític. De formació autodidacta, el seu primer contacte amb els mitjans va ser el 1963, com a secretària i redactora del diari La Prensa. Durant els anys seixanta va treballar per a la revista Garbo i també va publicar articles a Fotogramas, El País o La Calle. A principis dels vuitanta es va traslladar a Madrid i es va incorporar a la redacció d’El País, que en aquell moment dirigia Rosa Montero. El 1989, com a corresponsal de guerra durant la invasió nord-americana a Panamà, va viure l’assassinat del fotògraf Juantxu Rodríguez, que va morir per trets de l’exèrcit dels EUA. Durant alguns anys va viure a Beirut, des d’on va cobrir el conflicte del Líban, i finalment va tornar a Barcelona, on va combinar la publicació de llibres i articles periodístics. El 2013 va dimitir com a redactora d’opinió d’El País, i des de llavors va col·laborar a El diario. L’any 2000 va rebre el premi Planeta per la seva novel·la Mientras vivimos, i el 2009 va guanyar el premi Nadal per Esperadme en el cielo.

Actriu, cantant i vedet, va aconseguir entrar en un camp, el de l’humor, que estava monopolitzat pels homes. Va ser coneguda com “la reina del Paral·lel” per la seva notable presència als teatres de l’avinguda. Va treballar a la petita i a la gran pantalla i va destacar en la seva faceta teatral. El 1938 va debutar com a actriu de cinema amb Paco Martínez Soria, amb qui va treballar en més ocasions. Poc després va conèixer el director i guionista Ignasi Ferrés Iquino (més conegut com a Ignacio F. Iquino), amb qui col·laboraria durant més de quatre dècades. Als anys cinquanta va despuntar com a actriu musical, però la seva trajectòria com a actriu còmica va continuar fins als últims dies. Polifacètica i carismàtica, els seus papers van deixar una empremta inesborrable, com la comtessa que va interpretar a Patrimonio nacional (1981), de Luis García Berlanga. El 1959 va rebre la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes, i el 1988 la Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d'Honor de la Generalitat de Catalunya.

 

El record de la Colometa habita en la memòria de qualsevol lector o lectora que hagi passejat per La plaça del Diamant. Obra universal d’una de les escriptores barcelonines més internacionals, que va néixer en el si d’una família bohèmia i culta. Va créixer al carrer de Pàdua, al barri de Sant Gervasi de Cassoles, a mig camí entre els mons literaris infinits i els horitzons limitats d’una noia ben educada de principis del segle XX. La ploma va ser la clau per fugir d’aquella realitat tancada, i el 1932 va publicar la seva primera novel·la, Sóc una dona honrada? Durant els anys següents va compaginar la publicació de contes, articles periodístics i novel·les, entre les quals destaca Aloma (1938). Al final de la Guerra Civil, va emprendre el camí de l’exili a França amb altres intel·lectuals, i no va tornar fins el 1972. L’escriptora va viure a París, Ginebra o Viena, des d’on va continuar publicant: Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966) i Jardí vora el mar (1967). A finals dels anys seixanta les seves novel·les es van començar a traduir i va augmentar la seva notorietat, que es va consolidar durant els anys setanta. El 1974 va publicar Mirall trencat, i durant els anys següents es van editar les obres completes i es van adaptar a la pantalla Aloma i La plaça del Diamant.

Regidora de l’Ajuntament de Barcelona durant tres mandats consecutius, també va ser presidenta de TMB i primera tinenta d’alcaldia d’Urbanisme i Obres Públiques. Llicenciada en Ciències Econòmiques, durant nou anys va treballar al Banc Industrial de Catalunya. La seva primera legislatura va coincidir amb les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979. L’any 1991 es va convertir en la primera dona a assolir el càrrec de presidenta de Renfe (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles), des d’on va impulsar la posada en funcionament de la primera línia d'alta velocitat d'Espanya (AVE). La parada de metro Sants comunica amb l’estació de Renfe més important de tota la ciutat.

Analista de dades i activista feminista i antiracista. Posa el focus a combatre l’islamofòbia, defensar els drets de les dones musulmanes i reivindicar una visió més plural de la societat. Ha estat portaveu de la Fundació Ibn Battuta, una entitat que potencia l’intercanvi sociocultural i científic amb el Marroc. És una ferma defensora del poder de la comunicació per aconseguir canvis socials.

El 2015 es va graduar en International Business and Economics a la Universitat Pompeu Fabra i posteriorment va fer el Màster d’Internacionalització a la Universitat de Barcelona. Participa en programes de ràdio i televisió, com el programa Terrícoles, de Betevé. Actualment és consultora de comunicació a l’empresa Sibilare.

Advocada laboralista i antifranquista, va ser una referent en la defensa dels drets dels treballadors. Des que va obrir el seu despatx, juntament amb el seu marit, el 1960, va atendre molts dels conflictes laborals i sindicals que van succeir durant els últims anys del franquisme i principis de la Transició. Va ser mediadora de conflictes laborals amb empreses com Seat, Harry Walker o la Maquinista Terrestre i Marítima. Als anys seixanta va formar part de la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona amb l’objectiu de democratitzar una institució que mancava de transparència interna i d’independència.

Políticament, va militar al Front d’Alliberació Popular i al Partit Socialista Unificat de Catalunya. L’any 1973, va ser una de les 113 persones detingudes a la reunió que la plataforma antifranquista de l’Assemblea de Catalunya va celebrar a l’església de Santa Maria Mitjancera, al carrer d’Entença. Per la seva oposició al règim franquista, va passar tres mesos a la presó Model.

El despatx laboralista va estar obert fins el 2013, any en què va cedir el fons documental a l’Arxiu Històric de la Fundació Cipriano García.

Soprano lírica de projecció internacional, amb un repertori que supera el centenar d’obres, va ser una de les veus operístiques més importants del final del segle XX. Especialista en el bel canto i amb una tècnica vocal impecable, va debutar el 1956 amb La flauta màgica, de Mozart. El mateix any va interpretar Mimí a l’obra La bohème, de Puccini, i va assolir un gran èxit internacional. Va actuar en auditoris i teatres arreu del món, des del Gran Teatre del Liceu de Barcelona o el Carnegie Hall, de Nova York, fins a La Scala, de Milà. Va rebre distincions importants, entre les quals destaca la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1973) i el Premio Nacional de Música (1988). La seva interpretació de Barcelona junt amb Freddie Mercury en la inauguració dels Jocs Olímpics del 92 representa una gran fita internacional i és una actuació icònica per als barcelonins i les barcelonines.

Actriu i dobladora, la seva trajectòria inclou la notable participació a més de vuitanta obres de teatre, a banda del seu treball al cinema, a més de ser una referent a l'imaginari de la petita pantalla catalana, acompanyant el públic gairebé de manera ininterrompuda de l'any 1976 al 2017. Va créixer en un barri obrer de Sant Gervasi, però durant la Guerra Civil la van traslladar, juntament amb els seus dos germans, a Sant Feliu de Codines. En acabar la guerra, el seu pare va intentar exiliar-se a França a causa de la seva vinculació amb el bàndol republicà, però va ser retingut durant més d’un any al camp de concentració d’Argelers. La precarietat de la postguerra va marcar els seus primers anys. Des de jove va demostrar vocació artística i ben aviat va començar a col·laborar a la ràdio. Es va formar a l’Institut del Teatre de Barcelona, i va començar la seva trajectòria professional com a actriu a la dècada del 1960, amb papers en obres teatrals com l'adaptació de Romeo i Julieta de Josep Maria de Segarra. Des de llavors, la seva carrera ja no es va aturar, i durant quatre dècades va ser un dels rostres més coneguts del panorama interpretatiu català. Va ser guardonada amb diversos reconeixements, com ara, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. De petita va viure al Baix Guinardó, al passatge de l’Ordi, on recordava els seus jocs d'infantesa.

Va ser una de les veus més importants de la literatura catalana contemporània i la novel·lista de Barcelona. 

Escriptora, periodista i feminista, la Ciutat Comtal i, més concretament, l’Eixample, eren l’escenari principal on passaven les històries de novel·les sensacionals com El temps de les cireres, La veu melodiosa o L’hora violeta. Gràcies al gran treball d’investigació periodística que va fer amb Els catalans als camps nazis, es conserva la memòria històrica de molts dels represaliats pel nazisme. Un dels seus referents era Mercè Rodoreda, que considerava la seva mestra.

Va estudiar Filosofia i Lletres i s’hi va doctorar a la Universitat de Barcelona.

El seu compromís polític antifeixista la va portar a participar a la Caputxinada del 1966. Ja en els anys setanta, va militar al PSUC i va impulsar l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, després de participar a la tancada d’intel·lectuals a l’abadia de Montserrat en protesta contra el procés de Burgos. Els anys vuitanta la seva figura com a escriptora es va consagrar i van ser uns anys en què va col·laborar amb diferents diaris, televisions i ràdios. Va ser guardonada amb diferents premis literaris, com el Premi Nacional de Literatura Catalana d’assaig o el premi Crítica Serra d’Or, entre altres.

Nadadora pionera a les proves de llarga distància, va ser la primera persona del món a creuar el canal de la Mànega en els dos sentits i la primera dona d’Espanya a travessar l’estret de Gibraltar, l’any 1957. Mecanògrafa de professió, d’adolescent va prendre contacte amb el mar, i va iniciar la seva carrera professional amb 24 anys. Va dur a terme travessies des del port de Barcelona fins a diversos ports catalans, i aviat els seus objectius van créixer. Amb la seva primera proesa, arribar nedant en poc més de cinc hores des de la Península fins a la costa africana, va sortir a la portada de tots els diaris, en una època en què les efemèrides esportives protagonitzades per dones eren escasses per la manca d’accés i igualtat.  Només un any més tard va completar nedant la travessia del canal de la Mànega, fet que va acréixer la seva fama. Finalment, el 1961 va aconseguir la seva fita més destacada, quan va nedar el trajecte invers que havia fet tres anys abans, des de la costa anglesa fins a la francesa. L’èxit la va consolidar com una de les nedadores de llargues distàncies més importants del segle XX, i una pionera de l’esport femení.

Com moltes altres dones afganes, la seva vida està marcada per les conseqüències de la guerra i del règim talibà.

Escriptora i activista pels drets humans, una bomba la va ferir greument l’any 1991 durant la guerra civil afganesa. A l’hospital s’hi va estar sis mesos, en els quals la van operar catorze vegades. Per esquivar les rígides prohibicions del règim talibà i ajudar la seva família, durant deu anys es va fer passar pel seu germà mort durant la guerra. Aquesta experiència la va narrar més tard, el 2010, a la novel·la El secret del meu turbant, per la qual va guanyar el premi Prudenci Bertrana de novel·la.

El 2006, gràcies a l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan va arribar a Badalona, on viu actualment amb la seva família adoptiva.

Activista antifranquista. Amb 22 anys, va ser condemnada a mort i afusellada, el 26 de maig de 1939, al Camp de la Bota, juntament amb onze dones més de la presó de dones de les Corts.

Vivia al Poblenou, va treballar a la fàbrica tèxtil del carrer d’Alí Bei i era militant de la CNT. Es va implicar en la lluita per les llibertats civils i els drets de la població obrera. Durant la Guerra Civil va formar part de les milícies obreres de la rereguarda destinades al castell de les quatre torres, que hi havia al barri del Camp de la Bota. Passada la guerra, va ser detinguda i acusada d’haver col·laborat en l’execució de persones de drets, fet que negaria rotundament.

La parada de Selva de Mar es troba a prop d’on hi havia el castell de les quatre torres, on Bouzà va fer de miliciana. Davant de l’edifici Fòrum hi ha un monòlit en record de les persones afusellades al Camp de la Bota.

Infermera, antifeixista i supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Diplomada en infermeria el 1937, es va traslladar a Barcelona per donar suport al govern de la República. El 1939 va creuar la frontera amb 182 infants de l’orfenat de Premià de Dalt.

El 1943 els nazis la van detenir i empresonar a Llemotges i l’any següent la van deportar a Ravensbrück, a Alemanya. Al camp va formar part de l’anomenat “comando de les gandules”, un grup de dones que boicotejava la fabricació de les armes que es fabricaven a una fàbrica de Holleischen. Van aconseguir inutilitzar uns deu milions de bales i van espatllar nombrosa maquinària d’armament. Un cop alliberada, el 1945 va tornar a França, on va continuar la lluita antifranquista i la militància a Comunistes de Catalunya. Va presidir l’associació Amical de Ravensbrück, creada el 2005, i va ser distingida amb diferents guardons com la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2005) o la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona (2014).

Des del seu debut professional als escenaris com a Eurípides a Medea, l’any 1954, s’ha convertit en una de les actrius catalanes més reconegudes, prolífiques i premiades de la segona meitat del segle XX. Va viure fins als 19 anys al barri de Santa Eulàlia, al carrer de Buenos Aires, i des dels 16 anys va participar en muntatges amateurs fins al seu primer paper professional. El teatre és el seu hàbitat interpretatiu, però també ha treballat en la direcció escènica i l’òpera, amb títols com Madame Butterfly, de Giacomo Puccini, o La traviata, de Giuseppe Verdi. Ha participat en desenes de muntatges teatrals d’èxit, des de clàssics com Don Juan Tenorio, de José Zorrilla, o El caballero de Olmedo, de Lope de Vega, fins a obres contemporànies com Las brujas de Salem, d’Arthur Miller, o Yerma, de Federico García Lorca. Entre els nombrosos reconeixements que ha rebut destaquen el premi Princesa de Asturias de las Artes, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, diversos Fotogramas de Plata, el premi Butaca, el premi Ondas, el premi Valle Inclán de Teatre i el Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert.

Ha estat i serà la gran dama de Sants. Cantant i actriu, va ser un referent de la Nova Cançó i  pionera a traduir al català temes de música country i jazz, acompanyada del pianista Tete Montoliu. De ben petita ja feia teatre a l’Escola Sant Vicenç de Paül d’Hostafrancs, i després al quadre escènic de l’Orfeó Canigó. Va començar la seva carrera artística com a actriu de teatre fins que el 1965 va debutar com a cantant. Al llarg de la seva trajectòria va gravar una cinquantena de discos i va publicar més de quatre-centes cançons. Va popularitzar cançons populars catalanes, boleros i cuplets i va apropar el jazz i el country.

Va estar tota la vida molt arrelada al barri de Sants, tant que va finançar una geganta amb la seva imatge.

En reconeixement a la seva llarga trajectòria va rebre diferents distincions com la Creu de Sant Jordi (1985).

Mestra, activista social i una de les primeres regidores de l’Ajuntament de Barcelona. Des de la joventut va estar vinculada a l’escoltisme, la militància cristiana i el moviment associatiu de Sant Andreu. Va començar el seu activisme fent de voluntària en una escola del barri de Can Tunis.

Va militar al PSUC i al PSC, i entre el 1979 i el 1995 va ser regidora al consistori barceloní. Posteriorment, va ser la directora de Càritas Barcelona i va ser presidenta de Càritas Espanya. En reconeixement de la seva trajectòria social i política, el 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2013 la Medalla d’Honor del Parlament. El 2014 va ser la pregonera de les festes de la Mercè.

Va ser dibuixant, periodista i humorista gràfica. Les seves vinyetes es van publicar a Diari de Barcelona, Oriflama, Vindicación Feminista o Charlie Hebdo. Els seus dibuixos s’han caracteritzat per mostrar un to crític i desfiant envers la burgesia i el masclisme. Va il·lustrar cartells i revistes d’activitats vinculades al moviment feminista i, com a redactora, feia cròniques culturals que es publicaven a La Vanguardia.

Nascuda a l’Eixample, va viure gran part de la seva vida a Sarrià. La seva primera obra gràfica, Maternasis, es va publicar el 1967, i durant els anys setanta va publicar les seves vinyetes a Oriflama. Entre altres distincions, va rebre la Medalla d’Or de Barcelona l’any 2000 i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 2007.

Activista sociocultural, antifranquista i feminista, va ser una de les primeres educadores socials de Catalunya. En el tardofranquisme es va implicar activament en contra de la dictadura, fins a ser responsable de l'aparell de propaganda del PSUC entre els anys 1963 i 1970. Posteriorment, va destacar pel seu activisme al Prat de Llobregat, on, des del 1969 fins al 1977, va ser assistent social del Centro de Esparcimiento de la Cooperativa Obrera de Viviendas, “La Cope”. En els darrers anys de la seva vida encara es va mantenir activa en l’àmbit social com a membre de la Lliga per la Laïcitat, de l'Associació Catalunya-Líban, i dels "iaioflautes" de Barcelona. El 2019 es va inaugurar el Centre Cívic Palmira Domènech, conegut com “La Palmira”, proper a l’estació de metro El Prat.

Dissenyadora gràfica i directora d’art. És la primera dona guardonada als Premis Nacionals de Disseny del 2017.

Va estudiar disseny gràfic a l’escola EINA. El 1985 va obrir un estudi al barri de Gràcia, on va desenvolupar projectes d’imatge corporativa, producte i comunicació per a importants empreses. El 2013 la publicació especialitzada Revista Graffica la va reconèixer com una de les deu directores d’art més destacades d’Espanya.  Entre les distincions en reconeixement de la seva trajectòria destaca el Premi Nacional de Cultura (2006) de la Generalitat de Catalunya.

Pedagoga i activista, va ser docent a Can Tunis i el Polvorí, on va impulsar la cohesió social. L’any 1935, la rectoria de la parròquia de Nostra Senyora del Port la va convocar per fer de mestra a l’escola parroquial, al barri del Port, actual Zona Franca. Posteriorment, com a docent dels infants de les barraques de Can Tunis i el Polvorí, va introduir aprenentatges que transcendien els continguts dels temaris: teatre, música, entre altres àrees de coneixement vivencial. Va dinamitzar el barri i va desenvolupar tasques d’integració i cohesió social. També va entrar en contacte amb el Moviment de Renovació Pedagògica i es va adherir al Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. Per la seva vocació educativa i pedagògica, l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Honor de la Ciutat l’any 2006.

Fotògrafa especialista en retrat i en el reportatge a peu de carrer. Les seves instantànies mostren la realitat social i política del tardofranquisme i documenten les protestes ciutadanes de la Transició. Va publicar els seus reportatges a Serra d’Or, Destino, El País i Fotogramas, entre altres, i va col·laborar en diferents programes de televisió.

Abans d’interessar-se per la fotografia, va estudiar direcció teatral a l’Escola Dramàtica Adrià Gual i va ampliar la formació a Londres. A la capital britànica és on es va iniciar en el món de la fotografia.

El Museu d’Història de Catalunya li va dedicar diverses exposicions com “1975-1979. Memòria d’un temps” (2004) o “Resistents. La cultura com a defensa” (2008). Ha rebut nombroses distincions com la Creu de Sant Jordi (2005), el premi Margarita Rivière del Col·legi de Periodistes i el Premi Nacional de Fotografia (2021).

Sindicalista, activista veïnal i feminista, el 1966 va crear la Cooperativa d’Habitatges de la Bomba, per reivindicar un habitatge digne a Bellvitge. Uns anys abans, el 1948, Fernández i la seva família es van instal·lar a l’assentament de barraques que hi havia a la Bomba, procedents de Jaén.  Posteriorment, va començar la seva lluita antifranquista, va militar al PSUC i va participar en la fundació de Comissions Obreres de Catalunya el 1964. El mateix any, va impulsar el Moviment de Dones Democràtiques. Quatre anys més tard, el 1968, va ser detinguda en la celebració del Primer de Maig i va passar tres mesos a la presó de dones de la Trinitat Nova.

Activista i feminista, va ser una referent de les lluites veïnals del Guinardó per dignificar el barri. Va col·laborar incansablement en iniciatives per promoure l’emancipació de les dones i per l’accés universal a l’educació. Va estar vinculada amb el Centre de Cultura Popular Montserrat i amb l’Escola d’Adults. També va ser reconeguda per impulsar canvis al nomenclàtor. Avui, en record de les seves aportacions al barri, dona nom a una plaça entre els carrers de Teodor Llorente, d’Escornalbou, de la Renaixença i de Villar.

Infermera i llevadora. Amb 14 anys va començar a escriure un diari on explicava les seves experiències com a infermera durant la guerra i la postguerra. El diari es va publicar anys més tard, el 1966, amb el títol Nit de Reis: Diari d’una infermera de 14 anys. Va viure gran part de la seva vida al Prat de Llobregat, on va treballar com a llevadora durant trenta anys. Als anys setanta, va publicar el dietari Com neixen els catalans, on explicava la seva experiència des que va assistir el seu primer part el 1945 fins al 1972. Com a escriptora va col·laborar en publicacions com ara Vida Nova, Serra d’Or, En Patufet i Cavall Fort.

Avui el Centre d’Atenció Primària situat a prop de l’estació de les Moreres porta el seu nom.

Cantant, cupletista i actriu. Va popularitzar cançons com La violetera i El relicario. Va debutar al Teatre Arnau el 1911 i als anys vint ja actuava en escenaris de renom de París, Nova York o Los Angeles. També va protagonitzar pel·lícules de cinema mut com Violetas imperiales (1923) o Carmen (1926). Durant els anys trenta va viure a França, on era una artista molt reconeguda. Posteriorment, acabada la Guerra Civil, va tornar a Barcelona, on va reestrenar l’obra de La violetera.

La parada de metro d'Hostafrancs es troba a prop de l’avinguda dels teatres de Barcelona, l’avinguda del Paral·lel.

 

Escriptora, editora i activista. És especialista en immigració i gènere i ha treballat en defensa dels drets de les dones, les minories ètniques i els migrants. Als anys seixanta va arribar a Espanya per continuar amb els seus estudis i es va instal•lar a Barcelona, on va estudiar Educació Infantil i es va especialitzar en Gènere i Desenvolupament a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des dels anys vuitanta ha liderat diferents moviments associatius i ha estat membre d’entitats com E’Waiso Ipola o la Xarxa de Dones Immigrants a Catalunya. El 1995 va crear l’Editorial Mey, un referent per a la literatura equatoguineana. Actualment és secretària de l’associació E’Waiso Ipola i promotora de la federació d’associacions de dones africanes d’Espanya. Els Encants han estat un dels emplaçaments de trobada i reivindicació referents a la ciutat per al col•lectiu de migrants subsaharians.

Docent i activista pels drets de les persones sordes. Ha destacat per la seva recerca lingüística sobre la llengua de signes catalana i per la fundació del Centre d’Ensenyament de Llengua de Signes Catalana (LLESIG). Està molt vinculada amb el moviment associatiu i amb entitats com la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) i l’Associació de Persones Sordes de Sabadell. El 2022, com a reconeixement de la seva tasca, va rebre el Premi de Foment de la Llengua de Signes Catalana de la Generalitat de Catalunya.

La seu de la FESOCA es troba al barri de la Verneda i la Pau.

Periodista i corresponsal internacional. És una de les corresponsals més veteranes de la televisió, en què ha treballat durant 37 anys, i ha viatjat per més de cent seixanta països.

Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, als anys setanta va començar a treballar als estudis de Miramar, de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE).

L’any 1983 va demanar una excedència a RTVE per formar part de l’equip fundador de TV3, en què va ser la directora de programació. Quan es va reincorporar a RTVE, el 1984, va assumir el primer encàrrec com a corresponsal a Nova York. Posteriorment, va encadenar corresponsalies a Moscou, Buenos Aires, Roma, Viena, Hong Kong i, finalment, Pequín. Els últims reportatges com a corresponsal els va signar des de les Filipines.

Ha rebut nombroses distincions, com un premi Ondas a la millor tasca professional el 2001, el premi José Couso de Llibertat de Premsa o el Premi a la Trajectòria Periodística entregat el 2016 per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. El 2008 va ser investida doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona.

La Sardà va ser una de les actrius fonamentals de l’escena i la pantalla del país. Actriu de teatre, presentadora i directora teatral, era molt versàtil en tots els registres. Era capaç de fer riure sense parar o plorar a llàgrima viva. Entranyable, tendra, àcida i antipàtica… Va guanyar dos premis Goya com a millor actriu de repartiment per ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? (1994) i Sin vergüenza (2002). També va rebre la Medalla d’Or de l’Acadèmia del Cinema Espanyol el 2010, el premi Feroz d’Honor el 2016 per la seva trajectòria i el premi Gaudí d’Honor.

Els inicis en la interpretació els va fer al teatre amateur del barri d’Horta. Professionalment va debutar el 1962 amb l’obra Cena de matrimonios, al Teatre Guimerà, i el tarannà còmic el va començar a explorar amb la Companyia Catalana de Vodevil, que havia estat fundada per Elena Jordi el 1914.  Va representar obres dirigides per Josep Maria Benet i Jornet i Lluís Pascual, entre altres. Al cinema, va rodar més de cinquanta pel·lícules i va treballar amb Ventura Pons, Luís García Berlanga, Icíar Bollaín o Pedro Almodóvar, entre altres.

Metgessa intensivista i anestesiòloga, ha estat la primera directora mèdica de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Va establir el seu vincle professional amb l’hospital l’any 1978, en què hi va començar a treballar com a anestesiòloga i metgessa intensivista. En una etapa inicial va exercir com a anestesiòloga i metge intensivista. Va coimpulsar la creació d’una unitat de reanimació postquirúrgica, servei capdavanter que es va posar en marxa l’any 1986. A continuació, es va doctorar i va obtenir el càrrec de cap de secció. El 1991 va rebre la proposta per entrar a l’equip directiu, que va acceptar, i es va formar amb el Màster d’economia de la salut i gestió sanitària. A més de dirigir l’hospital barceloní, també ha ocupat càrrecs notables com la gerència de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona.

Escriptora i traductora, va fundar les editorials La Gaya Ciencia i Ediciones Bausán, i va ser directora general de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Va viure la primera infantesa a França, a causa de l’exili familiar durant la Guerra Civil Espanyola. Va tornar a Barcelona i va estudiar com a interna en un col·legi de monges dominiques del barri d’Horta. Es va titular en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i el 1964 va començar a treballar per al sector editorial. Cinc anys més tard va fundar les editorials La Gaya Ciencia, centrada en arquitectura, poesia, literatura i política, i Ediciones Bausán, especialitzada en literatura infantil. El 1983 va començar a treballar com a traductora per a l’ONU i es va traslladar a Ginebra, ciutat que dona nom al seu primer llibre, que va publicar el 1987. Quatre anys més tard va publicar Memorias de Almantor, la seva primera novel·la, que tracta el recorregut de la dona cap a la maduresa. Autora prolífica, va escriure Azul, premi Nadal 1994, i La canción de Dorotea, premi Planeta 2001. Va ser traductora a l’ONU (1983-1994) i directora general de la Biblioteca Nacional d’Espanya (2003-2007), i va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2005).

Mestra i pedagoga, va ser referent de la renovació pedagògica a Catalunya durant el primer terç del segle XX. Gràcies a ella, durant la II República va sorgir una generació de mestres que van seguir el camí que Sensat va obrir cap a noves línies pedagògiques.

Va acabar els seus estudis d’Educació a Madrid, on va estar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza. Allà va créixer el seu interès per conèixer línies pedagògiques fora d’Espanya. Va viatjar per Bèlgica, Suïssa i Alemanya per ampliar els estudis i coneixements.

Quan va tornar a Barcelona, va impulsar la creació de l’Escola del Bosc, a Montjuïc, el 1914, per educar els infants en plena natura. Totes les classes es feien a l’exterior. Durant dues dècades hi va aplicar mètodes innovadors d’ensenyament. També va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, institució creada el 1909 per Francesca Bonnemaison.

Durant la II República, va dirigir el grup escolar Milà i Fontanals fins que, amb el triomf del franquisme, va ser depurada i apartada de l’activitat docent.

El 1965 es va crear l’Associació de Mestres Rosa Sensat com a moviment de renovació pedagògica que més tard passaria a ser una entitat de mestres al capdavant de la qual va estar la pedagoga Marta Mata.

La muntanya de Montjuïc, on es va obrir l’Escola del Bosc, és al costat de la parada L10 Sud de Foc.

Anna, Teresa i Helena, tres germanes vestides de verd, blau i rosa que viuen aventures i fan enrabiar la Bruixa Avorrida, han marcat més d’una generació d’infants. La seva creadora és una il·lustradora i escriptora reconeguda internacionalment per la seva trajectòria en la literatura infantil i juvenil. Després d’estudiar Belles Arts a l’Escola Massana de Barcelona, es va iniciar professionalment com a artista multidisciplinària, i en la dècada del 1980 va orientar la seva carrera cap a la publicació de literatura infantil i juvenil. El 1990, durant la col·laboració amb la productora Cromosoma, van néixer Les Tres Bessones. L’obra basada en aquestes germanes emblemàtiques s’ha emès en més de cent cinquanta països i ha esdevingut un producte audiovisual que dona visibilitat a les nenes com a protagonistes d’històries, decidides, valentes i disposades a superar tots els reptes que es proposen. Entre els nombrosos reconeixements que ha rebut destaca la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. La parada de Vallcarca és a prop del passeig de la Mare de Déu del Coll, 40, on hi havia els estudis Balet i Blay, en els quals es va produir la primera pel·lícula de dibuixos animats en color de tot Europa: El cigronet valent.

 

Mestra i activista antifeixista, durant la Guerra Civil va organitzar i acompanyar centenars d’infants cap a França.

Filla d’una família suïssa establerta al barri del Putxet, va exercir com a mestra a l’Escola Suïssa de Barcelona. Quan l’escola va tancar, va marxar a Anglaterra. El 1938 va tornar a Barcelona per col·laborar amb el Comitè Suís d’Ajuda als Nens d’Espanya. Després de la Guerra Civil, al municipi francès de Sigean va dirigir la colònia de nens refugiats Château du Lac i una altra a Pringy, prop de la frontera amb Suïssa. Durant la II Guerra Mundial va arriscar la vida amagant i tenint cura d’infants jueus.

És un altaveu de les dones iranianes silenciades i de les protestes per l’assassinat de Masha Amini pel règim dels Aiatol·làs. Traductora intèrpret i divulgadora cultural iraniana, ha traduït l’obra de la poetessa persa represaliada, i actualment empresonada, Mahvash Sábet. També ha traduït una selecció de poemes d’Abbas Kiarostami.

Des de fa anys viu a Barcelona, . A més de la seva feina com a traductora, ha estat intèrpret a les Nacions Unides i dinamitzadora a les presons de Wad-Ras i Quatre Camins. També és conferenciant i col·labora en premsa i televisió com a experta en la situació de la dona a l’Iran.

Els entorns de la parada del metro de Sant Pau - Dos de Maig formen part del seu paisatge vital.

Activista antiracista i feminista, actriu, guionista i directora de teatre. L’obra que dirigeix amb Carolina Torres, No es país para negras, s’ha representat arreu de l’Estat. L’espectacle explica què implica ser dona i afrodescendent a Espanya

Graduada a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Múrcia, resideix i treballa a Barcelona. Com a actriu denuncia el fet de ser escollida per interpretar només papers de prostituta, delinqüent o dona de la neteja. Com a directora de teatre, és responsable d’espectacles com Blackface y otras vergüenzas o Parad de pararme.

Fruit de la disconformitat pel tractament de les persones afrodescendents a l’escenari i a la pantalla, va fundar el Col·lectiu Tinta Negra i va cocrear l’espai cultural Periferia Cimarronas, situat a prop de la plaça del Centre.

Entre el 1970 i el 1979, prop d’un miler de persones van ser empresonades perquè defensaven els drets LGTBI, en l’aplicació de la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social. Entre aquestes persones hi havia Silvia Reyes, una activista implicada en la lluita pels drets de les persones transgènere que va patir la repressió i la privació de llibertat en una cinquantena d’ocasions, algunes de les quals van ser a l’antiga presó Model. Resident a Barcelona des de l’any 1973, va desenvolupar la seva labor a favor del reconeixement, la visibilitat i la dignificació del col·lectiu. El 1975, després d’estar tancada gairebé dos mesos en una presó de Badajoz, va tornar a Barcelona, però per ordre judicial la van obligar a sortir de Catalunya i no tornar en un mínim de dos anys. Davant l’exili forçat, va treballar en cabarets i espectacles a França, Bèlgica i Suïssa. El 26 de juny de 1977 va participar en la  primera manifestació de l’orgull LGBT de l’Estat, que va recórrer la Rambla de Barcelona i que va acabar amb càrregues policials. La seva lluita pels drets de les persones transsexuals continua avui dia, conscient dels avenços de les últimes dècades, però amb reptes continus per combatre la discriminació i la desigualtat.

Filòsofa, professora i pacifista. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola era professora de filosofia en un institut de Bourges. Va deixar la docència i es va traslladar en tren a Barcelona per defensar el Govern de la República. Va formar part de la Columna Durruti i va combatre al front d’Aragó, des d’on escrivia un diari personal sobre les seves vivències a la guerra. Després de patir un accident al front, va tornar a França, on es va implicar en la resistència contra el nazisme.

Com a filòsofa, va cultivar un pensament místic amb un fort compromís social.

Mestra, periodista, anarquista, feminista i mare de Frederica Montseny.  Amb 22 anys, el 1886 va fundar la primera escola laica de l’Estat a Vilanova i la Geltrú i va ser membre de la Confederació de Mestres de Catalunya.

Com a periodista i pensadora, signava els seus escrits com a Soledad Gustavo. Va destacar pel seu activisme en les principals lluites de principis del segle XX. Va ser l’editora, juntament amb el seu marit, Joan Montseny, de la publicació llibertària La Revista Blanca (1898-1905 / 1923-1936). Hi van col·laborar escriptors com Unamuno, Pío Baroja o Francesc Pi i Margall.  Mitjançant les conferències que impartia i publicacions com “El amor libre” o “La sociedad futura” va ser una ferma defensora d’una societat més igualitària, de l’emancipació de la dona i de l’amor lliure. També va dur a terme investigacions i campanyes a favor de l’alliberament dels empresonats pel cas de Canvis Nous i en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia.

La matinada del 6 d’octubre del 1991, un grup de neonazis van apallissar la Sonia i Doris Romero mentre dormien al parc de la Ciutadella. Les dues dones transsexuals vivien al carrer i es refugiaven al parc per passar la nit, i van ser objecte d’una agressió brutal que va posar fi a la vida de la Sonia, mentre que la Doris en va resultar greument ferida. El seu assassinat va generar un fort debat social entorn de la situació de discriminació i violència que patien les persones transsexuals. La Sonia va arribar amb 16 anys a Barcelona, l’any 1961, i es va endinsar en el món artístic del Paral·lel. Al Teatre Arnau va assolir molta fama com a vedet; però amb la crisi dels espectacles de varietats, es va veure obligada a viure i treballar al carrer. La seva memòria continua viva en una ciutat que manté la lluita pels drets de les persones LGTBI. L’any 2013, per recordar la seva història es va instal·lar una placa a la glorieta del parc de la Ciutadella, on va ser assassinada, i que oficialment es diu plaça de Sonia Rescalvo Zafra.

Empresària i defensora del dret a l’educació, a la seva fàbrica de cotó hi va instal·lar un servei d’atenció als infants i una biblioteca, on moltes treballadores van aprendre a llegir i escriure. Hereva d’un complex industrial, el va començar a dirigir el 1910, amb només 22 anys, tot i que oficialment el càrrec era del seu marit —en aquella època, una dona no podia dirigir una empresa. Amb una plantilla de 1.200 persones, formada principalment per dones, va advocar per la millora de les seves condicions laborals, amb serveis que n’afavorissin l’educació i fessin possible la conciliació familiar, en una època en què la cura dels infants era responsabilitat exclusiva de les dones. La biblioteca, l’economat, la infermeria i l’espai d’atenció als infants no només van suposar un avenç per a les treballadores, sinó que també van significar un reconeixement per a la tasca de les cures i una oportunitat per als infants de créixer en un entorn que no estigués marcat per la precarietat. El 1926, amb la mort del seu marit, va assumir oficialment la direcció de les seves empreses, que va liderar durant dècades. La parada Torrassa és pròxima a l’antiga fàbrica i actual Centre d’Art Tecla Sala, ubicat a l’avinguda de Josep Tarradellas i Joan, 44, de l’Hospitalet de Llobregat.

Teixidora, anarcosindicalista i feminista, va lluitar tota la seva vida per la defensa dels drets dels treballadors i de les dones.

El 1884 va fundar la Secció Vària de Treballadors Anarcocol·lectivistes de Sabadell, i el 1892 va crear la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, considerada com la primera institució feminista del país.

Pel seu activisme va ser represaliada i detinguda amb freqüència. El 1896 va ser condemnada en el que es conegut com Procés de Montjuïc i va ser desterrada a Londres, on va forjar una gran amistat amb l’anarquista Teresa Mañé. També va ser empresonada per participar en la Setmana Tràgica del 1909.

A principis del segle XX va fundar diverses publicacions, com El Productor, i el 1905 va publicar La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre (1905), en què plantejava l’equiparació salarial entre homes i dones.

A prop de la parada Provençana hi ha un carrer que porta el seu nom i que la commemora.

Rostre icònic del cinema i actriu de talent desbordant, una filmografia de 155 títols refermen la seva trajectòria. Va debutar en el món de la publicitat treballant com a model a principis dels anys seixanta, i també va formar part del moviment artístic i intel·lectual d’esquerres Gauche Divine, que tenia l’epicentre d’activitat a la sala Bocaccio de Barcelona. Es va endinsar en el món del cinema a mitjans d’aquella dècada, i des de llavors es va convertir en una presència constant a les revistes, els programes de televisió i les pel·lícules. Ha treballar amb Víctor Aranda, Pedro Lazaga, Mariano Ozores i Antonio Mercero, entre altres, però un dels seus films predilectes és l’obra mestra de Víctor Erice, El espíritu de la colmena. El 1984 es va iniciar com a empresària i va fundar a Barcelona l’escola Gimpera Models, i ha tornat a la interpretació només de manera puntual. L’any 2017 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Va ser la veu de l’exili a través de les seves nombroses publicacions.

Escriptora, periodista i activista antifeixista, va estar exiliada durant més de tres dècades. Va escriure novel·les, dietaris, assajos, articles i reportatges. De ben jove ja manifestava el seu compromís polític. Amb 16 anys va fundar l’Aliança Nacional de la Dona Jove i va participar en un míting al costat de Lluís Companys i Frederica Montseny, i el 1937 va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Durant la Guerra Civil va continuar la militància donant suport al front i buscant aliats internacionals a favor de la República.

Abans d’exiliar-se, va viure la sortida dels ferits de guerra republicans de l’Hospital de Vallcarca abans de l’arribada de les tropes franquistes. Aquest fet, com molts altres viscuts durant la guerra i l’exili, els narraria en obres com Quan érem capitans o Gent del meu exili.

Amb 20 anys es va exiliar primer a França i després a Mèxic, on va estudiar periodisme. Des de l’exili va col·laborar amb revistes com Serra d’Or i Oriflama, i va escriure obres com Testament a Praga, per la qual va guanyar el premi Josep Pla. El primer retorn a Barcelona va ser per recollir aquest guardó el 1971.

En reconeixement de la seva trajectòria va rebre diferents distincions, com la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, el 1997, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001.

Lluitadora antifeixista i escriptora, es va afiliar a la Joventut Comunista i al Partit Comunista d’Espanya. El 1939 va ser condemnada a 30 anys de presó, dels quals va complir 6. Després de passar per diverses presons, va ser alliberada i desterrada a Barcelona. Es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i el 1945 va ser detinguda de nou i brutalment torturada pels germans Vicente i Antonio Juan Creix. Va ingressar a la presó de dones de les Corts, on va estar reclosa fins al 1946, en què va obtenir la llibertat condicional. Va continuar la lluita clandestina, i a partir del 1947 va dur a terme una llarga sèrie d’entrevistes a antigues companyes de presó, que culminarien en diversos llibres publicats a inicis dels anys vuitanta. El 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement de la trajectòria com a lluitadora antifranquista. L’any 2015, el Centre Cívic de les Corts va canviar el nom pel de Tomasa Cuevas, en record de totes les dones que, com ella, van patit la repressió durant el franquisme i van lluitar per les llibertats.

Infermera, llevadora i militant comunista.

Com a infermera, va crear el Comitè d’Infermeres Laiques de l’Hospital San Carlos de Madrid, on va treballar durant la Guerra Civil. Quan es va acabar el conflicte la van detenir i condemnar, primer a mort i després a 30 anys per adhesió a la rebel·lió militar. Tot i la revisió de la seva sentència el 1941, per la qual va ser alliberada, la van detenir diversos cops per altres delictes i la van empresonar en diferents centres penitenciaris. En tots els penals on va estar reclosa, va exercir com a infermera i llevadora i va vetllar per millorar-hi les condicions higièniques i sanitàries.

Ja en llibertat, es va establir al barri de Porta, on va exercir com a ajudant de practicant i es va sumar a les lluites veïnals per dignificar el barri. El 1997 va cofundar, amb Josefina Piquet, l’Associació Les Dones del 36 amb l’objectiu de preservar la memòria històrica de les dones que van viure la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista.

Historiadora i activista per la conservació del patrimoni i la memòria històrica, va cofundar el Centre de Recerca Històrica del Poble-sec, el barri on va viure. Va compaginar la docència amb el treball reivindicatiu, defensant la conservació d’El Molino quan l’inversor que va comprar l’edifici es va desfer de la decoració modernista dissenyada per M. J. Raspall. Es va mobilitzar amb el veïnat, van aconseguir recuperar part del patrimoni i van iniciar una intensa campanya per salvar la sala. Posteriorment es va implicar en la preservació del refugi antiaeri 307, lluitant àrduament per aconseguir que es museïtzés amb compromís institucional. Actualment, el Refugi 307 forma part del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), i es pot visitar amb guia.

Activista i impulsora de Las Kellys, l’associació que lluita des del 2014 per dignificar les condicions laborals de les cambreres d’hotel.

Formada en estudis literaris i com a professora al Perú, no va poder convalidar els estudis quan va arribar a Espanya el 1992 i va treballar en tasques de cures de la gent gran i de neteja. Més tard es va especialitzar en la higiene i neteja d’habitacions d’hotel, on va constatar les condicions precàries en què vivien les seves companyes. Per millorar-ne les condicions laborals, va fundar Las Kellys per aconseguir el reconeixement professional d’aquest sector. El 2018 el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta del sindicat Las Kellys de Catalunya de crear un segell de treball just i de qualitat per garantir unes condicions de treball dignes. Tot i l’aprovació, aquesta certificació encara no s’ha implementat.

La parada Europa Fira comunica la ciutat amb els pavellons de Fira de Barcelona, grans superfícies comercials i hotels que allotgen anualment milers de turistes.

Activista contra l’abús sexual infantil, que ella mateixa va patir entre els 5 i els 17 anys. Ho va verbalitzar ja en l’edat adulta i es va adonar que un dels principals problemes que afronten les víctimes d’aquest tipus de violència és la manca d’acceptació per part de l’entorn afectiu. L’any 1997 va decidir implicar-se en la prevenció de la violència sexual en la infància, inicialment, constituint l’entitat FADA, que rebria el nom de Vicki Bernadet l’any 2006. La fundació, a més de treballar per a la prevenció i la sensibilització davant els abusos sexuals a menors en l’entorn afectiu, dona suport als adults que els han patit, amb atenció especialitzada de caràcter social, psicològic i jurídic. L’àmbit territorial d’actuació abasta tota Catalunya i Aragó per mitjà dels recursos disponibles a les seus de Barcelona i Saragossa.

Escriptora i artista multidisciplinària, signava les seves creacions amb el pseudònim masculí de Víctor Català, nom del protagonista d’una de les seves novel·les inacabades. Solitud, publicada el 1905, és una obra cabdal del Modernisme. Va créixer en el si d’una família de propietaris rurals, i de la seva àvia va heretar l’atracció pel món literari. El 1898 va guanyar dos premis als Jocs Florals de Girona amb el poema “Lo llibre nou” i el monòleg “La infanticida”. La reacció de sorpresa que va provocar en l’entorn literari de l’època que una dona fos capaç d’escriure un text d’aquella qualitat va decebre-la profundament, i va precipitar l’elecció d’un pseudònim masculí que l’acompanyaria la resta de la seva carrera com a escriptora. Lo cant dels mesos, Drames rurals, Ombrívoles o Lo llibre blanc són algunes de les obres de referència, juntament amb la citada Solitud, que van convertir-la en una de les principals dones exponents de la tradició literària catalana. També va desenvolupar càrrecs a l’àmbit cultural, com la presidència dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1917, la participació com a membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana el 1915 i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a partir del 1923. La parada Llucmajor es troba a prop de l’institut d’educació secundària que duu el seu nom.

La soprano barcelonina va ser una de les grans llegendes de la lírica del segle XX. Aclamada pels millors teatres d’òpera del món, va ser una de les veus destacades del Gran Teatre del Liceu. També va ser assídua del Metropolitan Opera de Nova York, la Royal Opera House de Londres, l’Opéra National de Paris, el Teatro Colón de Buenos Aires o la Scala de Milà. Va tenir un paper rellevant en la difusió del folklore espanyol, amb cançons populars barroques i renaixentistes. El seu repertori estava compost per temes en català, basc, gallec, mallorquí i sefardita. Va ser reconeguda amb nombrosos premis, com la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1982). L’1 de novembre d’aquest any, coincidint amb el centenari del seu naixement, s’inaugurarà oficialment l’Any Victòria dels Àngels amb un acte solemne i un concert a la Universitat de Barcelona, el lloc que fa cent anys va ser testimoni del seu naixement. El Palau de la Música, un dels escenaris on va actuar, és ben a prop de la parada de metro de Jaume I.

Activista antifeixista i veïnal, va estar implicada en la reivindicació ciutadana que reclamava l’enderroc de les torres de l’antiga presó de dones de la Trinitat Vella, on ella mateixa havia estat empresonada. El procés va derivar en la demolició de l’edifici, l’any 2009, tot i que en l’actualitat es conserven una part de les instal·lacions, que acullen joves en règim obert. El centre penitenciari es va fer servir durant la dictadura per tancar-hi preses polítiques, situació que la Victoria va viure, ja que hi va estar presa per “roja” amb només 17 anys. L’any 2002 va participar en el congrés “Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme” amb la ponència “Una experiencia inolvidable: El estado de excepción de 1969”, en la qual exposa les vivències de les seves companyes de presó, dones lluitadores que, com ella, van combatre la dictadura franquista.

Bibliotecària. És la directora de la Biblioteca Sant Pau - Santa Creu i, anteriorment, va dirigir la del Bon Pastor. Ha destacat per l’organització d’esdeveniments per afavorir la cohesió social dels barris. Defensa les biblioteques com a espais socials únics, gratuïts i on tothom té cabuda. A la Biblioteca del Bon Pastor tenen en marxa des de fa més de quinze anys projectes comunitaris per apropar la biblioteca al barri i, alhora, treure-la al carrer.

Va estudiar Biblioteconomia i Documentació a la Universitat de Barcelona i és experta en mediació cultural. Per la seva tasca de foment de la integració i la convivència, va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona el 2019.