'Mantenir el temps', un relat d'Albertina Soepboer a partir de la seva residència literària a Vil·la Joana

La poeta i escriptora Albertina Soepboer (Harlingen, Països Baixos) va escriure un relat de ficció en frisó inspirat en la residència literària que va fer a Vil·la Joana el passat mes d’agost. Ens l’ha fet arribat a Barcelona Ciutat de la Literatura. L’hem traduït i el publiquem a continuació.

2:56 am

El rellotge té alguns problemes. Els seus mecanismes cruixen, exigeixen oli incessantment. La nit calorosa l’embolcalla com una manta. La temperatura és de 25 graus centígrads. Les muntanyes dormen. Els trens cap a i des de Barcelona arriben puntuals. La qüestió és si el mateix es pot dir d’ell, del rellotge, aquesta nit. Només haurien de ser uns quants minuts més. Escolta. El silenci que l’envolta. El temps que ha passat, però que batega dins seu com un cor. En tots els seus records.

Les coses per venir són un problema més espinós. És com si s’allunyessin, ell i el seu mecanisme no poden seguir el ritme. No semblen capaços de delimitar els moments, de donar-los significat. Per exemple, dues dones més han arribat aquesta tarda. Les va veure arribar, és clar; ho veu tot des d’aquí dalt, al cim de la muntanya. Portaven les maletes pujant la muntanya des de l’estació i el senyalaven. És vell, està acostumat que la gent el senyali. Les dones s’han retirat a la vil·la des d’on ell s’eleva, que és en part un museu. No les ha vist des de llavors. La majoria de visitants venen per veure els seus engranatges interns. Potser feia massa calor per a elles.

Ha marcat les tres.

4:32 am

L’Eulàlia s’incorpora bruscament al llit i es tapa les orelles. El so és tan fort que és insuportable. Al principi, pensa que està somiant, però després d’una mica d’aigua a la cara i un cop es mira al mirall, sap que està desperta. El rellotge, pensa, podria ser aquella cosa bombàstica. El seu telèfon li mostra l’hora. Ho veu. No, no és el rellotge. Surt al passadís. És fosc a la vil·la, totes les persianes estan tancades per mantenir la calor fora. No ha servit de res. La calor és omnipresent, com si l’Eulàlia hagués entrat a una cuina amb els forns encesos durant hores. Al racó, una llum vermella balla a la paret. Un moment després troba el motiu: una alarma que sona, per sobre d’un gran botó vermell. Prémer el botó no serveix de res. L’alarma l’ignora completament, i segueix amb el seu soroll ensordidor.

La Teresa és al seu costat, adormida.

—Què és això?

—Una alarma. Millor que trobem el conserge, de pressa —crida.

4:32 am

Corren pel passadís i piquen a la porta del conserge. No hi ha resposta.

—Merda —diu l’Eulàlia.

—Foc? Un robatori? —pregunta la Teresa.

L’Eulàlia pensa en la foscor, en el bosc ressec que envolta la vila, en el terra que s’ha assecat fins a convertir-se en pols.

—Vinga, anem a veure-ho nosaltres mateixes —crida la Teresa.

Encenen les llanternes dels seus telèfons mòbils i baixen les escales amb precaució. No poden veure ni olorar res fora del comú. Llavors obren la finestra. Un altre estrèpit infernal—l’alarma ha de sonar també a fora. Il·luminen amb les seves llanternes al voltant. Res. Ni fum. Ni persones sospitoses. Absolutament res.

L’alarma no deixa de sonar. Decideixen trucar als Mossos. Al principi, el policia no entén res.

—Voleu dir que esteu en un museu ara mateix, en plena nit? Amb una alarma sonant?

—Sí, exactament.

Un breu silenci.

—Heu vist algun signe de foc? O un robatori?

—No, però és fosc i l’edifici està al mig del bosc. Acabem d’arribar i encara no ens hem orientat.

—Aleshores no hi ha res substancial. No, senyora, en aquest cas no podem ajudar.

La Teresa sospira mentre el policia penja la trucada.

5:47 am

Ha estat una nit confusa. La dificultat de fer-se sentir a temps, l’alarma fent tant de soroll, i aquelles dues dones il·luminant-lo amb les seves llanternes. És fosc i ell està sol amb les muntanyes, els pins i els seus records. Això hauria de ser un consol per a ell, però no ho és. Està preocupat. Totes aquestes coses que continuen passant, coses que no pot seguir. El temps té una finalitat, pensa. Per exemple, traça una línia entre el dia i la nit.

6:22 am

Mosques i arnes volen pel balcó, restes de la nit. L’Eulàlia i la Teresa esperen que el cel es torni blau sobre les muntanyes. Finalment, la temperatura a fora és agradable. Prenen un cafè juntes. Quan els primers raigs s’estenen per sobre dels cims, la Teresa es retira a la seva habitació per intentar dormir una mica. L’Eulàlia baixa les escales, amb ganes de veure el jardí mentre encara fa aquesta fresca tan deliciosa. El jardí està ressec. Pols i tons apagats de verd grisós allà on mira. Una gran mànega que porta a les pinedes. Acaba d’orientar-se en aquella direcció quan veu una cosa remenant la terra. És una bèstia enorme. Un senglar. Quan s’hi fixa més, veu dos garrins que deambulen al seu costat. El senglar ja es prepara per carregar cap a ella quan es gira lentament i torna dins del museu. L’Eulàlia respira acceleradament. Els senglars viuen als boscos, oi?, es pregunta, lluny de la civilització. No, sembla que no. Gotes de suor li cauen pel front. I el dia tot just comença.

6:53 am

Ha estat a punt de fallar. Gairebé no ha pogut tocar les sis. Just abans de l’hora, dos homes han entrat a la sala del rellotge. Un d’ells ha recolzat una escala contra la paret i ha pujat fins a treure l’alarma d’incendis del sostre. La calor l’ha espatllat, ha explicat el conserge. Es pregunta quant durarà aquesta onada de calor. Les pedres de la torre ja són tan calentes que cremen. No recorda haver passat mai una calor com aquesta. I ara l’alarma d’incendis està trencada. Oh, foc, sí, recorda això. Altes llengües roges llepant els pins. Un vent furiós que fa giravoltar un mar de flames. No, no ha de deixar que els seus propis records l’espantin. És gairebé hora de tocar les set. Al capdavall, el matí tot just comença. Té una feina per fer.

7:15 am

L’Eulàlia ha aconseguit engegar el portàtil. Busca informació sobre senglars. Hi ha una plaga al parc de Collserola. Xoquen amb cotxes, tomben els contenidors d’escombraries i devoren el seu contingut, corren per les voreres, terroritzen botigues. És com si un videojoc hagués saltat a la vida real. Ella sospira. Està cansada. La pantalla mostra un avís de “Notícia d’última hora”. Alguna cosa sobre un polític que ha tornat a Barcelona després de set anys. L’Eulàlia apaga el portàtil. Necessita dormir una mica.

7:43 am

Déu meu, ha estat un maldecap tocar l’hora a temps. Ara pot descansar una estona. El sol tot just ha sortit, encara té aire fresc al seu voltant i el museu està tancat avui. Amb aquesta calor, ningú viatjarà per veure un museu dedicat a un poeta català mort, per molt que ell desitgi que vinguin. Tant el rellotge com el poeta pertanyen a una altra època. Una època que està mostrant esquerdes i es desfà a trossos. Igual que la seva pròpia torre. Ja gairebé no la poden mantenir. De tant en tant, en cau un tros a terra. I ara l’alarma d’incendis està espatllada. Qui l’avisarà si hi toquen les flames?

10:05 am

La Teresa està a la porta.

—Ei, Eulàlia. Ha sonat una altra campana. No et preocupis, aquesta vegada no és una alarma. Però no sé què és.

L’Eulàlia salta del llit i surten al passadís, on sona una campana. Resulta ser el timbre amb una pantalla al costat. La Teresa prem el botó. A la pantalla apareix un home amb una mata de cabell castany, ofegant-se.

—Podeu obrir la porta?

—Per què? —diu l’Eulàlia.

—Necessito un amagatall.

—Teniu cita? —pregunta la Teresa.

—I qui sou vos? —diu l’Eulàlia.

L’home de la pantalla sembla sorprès.

—No sabeu qui sóc?

—No —responen a l’uníson.

—Soc…

Al camí darrere l’home apareixen uns quants senglars, seguits per un cotxe a tota velocitat amb una llum blava. L’home s’espanta i desapareix sobtadament de la pantalla.

—Un amagatall! Qui el persegueix, els senglars? —pregunta la Teresa.

—Crec que necessitem una altra tassa de cafè —comenta l’Eulàlia.

2:04 pm

Els últims dos tocs l’han deixat esgotat. Té la sensació que s’està quedant enrere, potser només uns segons, però tot i així, no pot permetre que això passi. Llavors tot es descontrolarà. Els seus mecanismes ja no aguanten més, això és evident. Una de les dones sota seu ha encès la ràdio, i les notícies el posen nerviós. Una sèrie interminable de notícies sobre un polític a Barcelona que tenia un bon pla per al futur del país i després va desaparèixer. Això no té cap sentit per a ell. El país ha de ser governat, oi? Llavors sent una cosa realment aterridora. El seu veí, l’estació meteorològica Fabra al turó del costat, ha registrat la temperatura rècord de 40 graus centígrads. Gairebé s’esvaeix, però, és clar, les torres no cauen.

3:38 pm

L’Eulàlia i la Teresa estan assegudes a la cuina. Fa massa calor a fora per fer res. Han deixat la porta oberta.

—Putes, putes estúpides.

Les dues salten del seient i corren cap al balcó. Sota seu, un home corre amb banyador, cridant a dues persones assegudes a l’ombra d’un arbre.

—Oh, no —diu la Teresa.

L’home amb el banyador continua cridant. Les persones desisteixen i s’allunyen ràpidament, buscant una altra manera d’entrar al parc. Llavors l’home se’n va. El senten cridar entre els arbres.

—Truquem als Mossos de nou. Això és ridícul —diu l’Eulàlia.

L’Eulàlia marca el número i connecta immediatament amb una policia.

—Hi ha un home desmanegat al parc, cridant i espantant la gent.

Explica on són.

—Aquest parc és a prop de Barcelona, oi? —pregunta la dona.

—Sí, per què ho pregunta?

—Està segura que l’home portava banyador?

—Sí. No sé de quin color.

—D’acord. Pot descriure el seu cabell?

—El seu cabell? Llarg, gris i desordenat.

—No castany?

—No. Espereu. Avui hem vist un home amb cabell castany. Ha trucat al timbre. No sabem qui era.

—Què volia?

—Ha dit que necessitava un amagatall.

—Ara mateix venim.

La trucada es talla bruscament.

Cinc minuts més tard, un helicòpter sobrevola la vila. Poc després, quatre cotxes dels Mossos arriben a tota velocitat. L’Eulàlia i la Teresa estan al balcó. Els agents de policia es dispersen pel bosc en totes direccions. Alguns porten rifles automàtics.

—Qui és aquest home? —pregunta l’Eulàlia.

—Un boig, un assassí, un infractor. Ni idea —respon la Teresa.

Mitja hora més tard, els agents tornen corrent fora del bosc. L’helicòpter ja ha marxat. L’Eulàlia i la Teresa treuen una ampolla de vi blanc de la nevera. És hora de refrescar-se. S’asseuen al balcó, amb un silenci absolut al seu voltant. I allà es queden fins que el sol es pon i finalment poden respirar de nou.

8:18 pm

Sap que està endarrerit, n’està segur ara. Els seus mecanismes cruixen, gemeguen i grinyolen. Creu que ha perdut uns deu segons. Les coses que passen ara ja no estan delimitades pel temps. Ja no sap com seguir-les. Els seus records s’estan convertint en nata muntada, lliscant en totes direccions, irreversiblement. Veu el senglar i els seus dos garrins corrent cap al bosc. Els animals no el necessiten, per descomptat, tenen una concepció molt diferent del temps. Ho entén. Però segur que la gent civilitzada necessita un marc sòlid per a la seva realitat. Al capdavall, l’ordre és l’únic camí cap al creixement. Sospira. A la distància, el tren cap a Barcelona travessa la vall. Arriba puntual, ell no. El sol s’enfonsa a l’horitzó. El vent ha començat a bufar. Pensa en pluja, molta pluja. Però per ara, està sol amb la nit que s’acosta. Necessita refredar-se. Ja no marca el temps com cal. Està sol amb la nit que s’acosta i el temps que se li escapa.