Urbanisme, Transició Ecològica, Serveis Urbans i Habitatge

Barcelona, com tota comunitat humana, té unes necessitats hídriques que s'han fet paleses al llarg de la seva història. Tal com s'explica al llibre L'aigua de Montcada. L'abastament municipal d'aigua de Barcelona. Mil anys d'història, de Pere Conillera i editat per l'Ajuntament de Barcelona, hi ha una constant històrica en el sentit que, des dels seus orígens, els barcelonins han cercat l'aigua lluny de les seves llars, per transportar-la fins als carrers i places de la ciutat.

Durant la dominació romana, Barcelona gaudia, com a mínim, de dos aqüeductes que conduïen les aigües de les fonts de la rodalia fins a les termes i banys de la ciutat. Segons sembla, les aigües provenien del riu Besòs. Des de l'època romana fins a la baixa edat mitjana poques coses se saben sobre com es proveïen d'aigua els barcelonins, si bé el record de l'existència de molts pous, presents encara en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat, fa pensar que l'aigua del subsòl fou suficient per a les necessitats dels ciutadans

A L'aigua de Montcada es detalla com a mitjans del segle X el comte Mir, o Miró, va fer construir un rec per a la conducció de l'aigua del proper riu Besòs fins al recinte de la ciutat. Aquest rec, conegut com a Rec Comtal o Sèquia Comtal, ha configurat el paisatge urbà durant mil anys i encara avui, en alguns paratges de Nou Barris i Sant Andreu, se'n poden veure petits trams, molt deteriorats, que en recorden l'existència.

L'any 1025 el comte Berenguer Ramon I va concedir els drets sobre el Rec a la ciutat de Barcelona i, el 1263, els frares predicadors del convent de Santa Caterina van canalitzar, per concessió reial, un cabal d'aigua per a l'aprovisionament de les seves dependències. Però el veritable inici del que es pot denominar abastament públic va començar el 1313, quan van arribar als carrers de la ciutat les aigües de les fonts de Montjuïc i, més tard, el 1347, les de les fonts de Collserola. A poc a poc, va créixer tot un sistema de distribució amb instal·lacions subsidiàries com canonades, reposadors, espiralls, torres de nivell, fonts, etc., i que comptava amb un encarregat o mestre de fonts.

El 1356 es va inaugurar la font de Sant Jaume; un any més tard, la de Santa Anna, a la cruïlla dels carrers dels Arcs i de Cucurulla, a les quals van seguir les fonts de Fiveller, a la plaça de Sant Just, i la de Santa Maria del Mar.

A partir de la segona meitat del segle XVII, les repetides èpoques de sequera i l'augment considerable de les necessitats hídriques de la ciutat van portar a la decadència de tot aquest complex hidràulic que s'havia format al llarg de tres segles i va sorgir la necessitat de buscar nous cabals que satisfessin les exigències de l'evolució urbana; es van fer noves propostes per portar les aigües del Llobregat a la ciutat.

El 1650 va destacar la gran tasca feta per Francesc Socies, mestre de cases i de fonts, la qual va quedar reflectida en el manuscrit Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona compost per Francesch Socies mestre de cassas y de las fonts de la present ciutat en lo any de 1650 que ell mateix redactà i que es conserva a l'Institut Municipal d'Història de la Ciutat. Segons aquest manuscrit, del segle XIII al XVII, a la ciutat de Barcelona es va configurar una xarxa d'abastament d'aigua potable procedent de la serralada de Collserola. Més endavant també es va estudiar la conducció d'aigües del riu Ter al Besòs i les del Llobregat fins a la capital catalana.

Durant els segles XVIII i XIX, qualsevol iniciativa pública en matèria d'aprovisionament d'aigües potables es limitava a l'àmbit del riu Besòs i, més concretament, a les possibilitats del Rec Comtal i dels pous de Montcada. Per exemple, el 1825 va tenir lloc la construcció de l’aqüeducte baix de Montcada; el 1866 va aparèixer la primera Llei d'aigües; el 1879 es van construir nous pous a Montcada; el 1885 Gabriel Faura va sol·licitar a l'Administració central autorització per portar cabals del riu Noguera Pallaresa i d'altres, i el 1891 es va aprovar el projecte de construcció de l'aqüeducte alt de Montcada.

A principis del segle XX es va crear la Comissió per a l'Abastament d'Aigua de Barcelona, mentre que el 1914 l'epidèmia de febre tifoidal va obligar a tancar l'aigua de Montcada. Quatre anys més tard, es va renovar la xarxa de distribució i es va iniciar la cloració, i del 1935 al 1945 es van substituir les bombes dels pous.

A mitjan segle XX va tenir lloc la concessió d'un cabal d'aigua superficial del riu Llobregat a la SGAB, el 1964 es va connectar la Trinitat amb les instal·lacions de la SGAB i es va col·locar un comptador per poder disposar d'aigua en cas d'avaria. Alhora, amb motiu de la nevada que va provocar la falta de corrent elèctric, van funcionar per última vegada les màquines de vapor de les instal·lacions de Montcada i el 25 de setembre de 1965 es va suprimir definitivament el subministrament d'aigua procedent del Rec Comtal.

L'any 1968 va arribar a Barcelona l'aigua del Ter captada al complex hidràulic Sau-Susqueda-el Pasteral i tractada a Cardedeu, i el 1970 les electrobombes dels pous van ser substituïdes per bombes submergides. El 1988 es van iniciar els tancaments parcials, per sectors, de l'aigua procedent dels pous de Montcada i el 1989 va tenir lloc la supressió definitiva de l'abastament d'aigües de Montcada, que havia perdurat gairebé tres segles i que tingué el màxim esplendor durant el segle XIX.