Cristina Bortolotti té 55 anys. Italiana d’origen, fa quinze anys que viu al barri de La Marina del districte de Sants-Montjuïc. A més, des del 2020 també hi treballa com a tècnica de salut pública.
- Com et vas assabentar que existia la possibilitat de participar-hi?
És la primera vegada que participo en un procés així. Va ser a la feina on vaig llegir al diari de La Marina que s’iniciava la Comissió de Seguiment de La Marina del Prat Vermell i això em va portar al Consell de Barri, un òrgan que fins aleshores em semblava una cosa molt llunyana.
Allà, vaig conèixer el procés participatiu per a la remodelació del passeig. Sí que havia sentit alguna vegada que existien aquests espais, però no m’havia decidit a anar-hi perquè no acabava de saber ben bé què eren. Aquesta vegada m’hi vaig animar i vaig entendre que podia parlar, opinar i intervenir en les decisions.
- Què et va motivar a participar-hi?
Abans venia a dormir al barri i ja està. Ara que hi treballo he pogut conèixer més el veïnat i, alhora, he entès que aquest és un barri en construcció i que hi ha idees per fer coses noves; quan s’obre la porta a imaginar un barri diferent, és quan m’animo a implicar-me. El fet que es plantegés un tema concret, com el passeig, va acabar de convèncer-me. Ara soc conscient que hi ha límits i que els canvis són lents, però crec que és important que cadascú faci sentir la seva veu.
- De quina manera hi has participat?
En les sessions temàtiques he pogut preguntar i he rebut respostes coherents per part de l’Ajuntament; en els debats, tant amb les figures tècniques com amb la resta del veïnat, he après coses i, fins i tot, he canviat alguns punts de vista inicials. Per exemple, com havia de ser el carril bici després de parlar amb un home que es mou amb cadira de rodes. Crec que la informació tècnica que s’ha aportat està molt ben elaborada i argumentada i que, alhora, el procés s’ha anat adaptant i ampliant amb més sessions per abordar els temes que proposaven els veïns i veïnes i per recollir les propostes que anaven sorgint.
- Has fet alguna proposta?
Sí. En les marxes exploratòries vaig posar de manifest que una part del passeig no té cap ombra i va quedar recollit: cal ombra, bancs i punts d’aigua perquè en les èpoques de calor tenim un problema. També vaig aportar idees sobre l’accés a Montjuïc perquè el nostre barri és al costat, però l’accés és molt difícil.
I, finalment, vaig posar de manifest que la idea del “verd urbà”, amb pous d’aigua on l’aigua drena i hi creixen les plantes com en un bosc on pots entrar, és només un niu de rates i no crec que sigui un model per a un carrer com el d’Ulldecona, que a priori és per als vianants, però en el qual passen cotxes i no saps ben bé on acaba la vorera i comença la calçada.
- Després de la participació en aquest òrgan, valores que s’ha complert la teva expectativa?
Abans no sabia ben bé com es prenien les decisions i és clar que comentava les coses amb la gent i amistats, però des de la queixa fàcil. Era més mandrosa, però he canviat el xip perquè ara sé com puc implicar-me en el que passa al meu entorn. I això m’agrada.
Ara, entenc la diferència entre queixar-se i ja està i ser crítica des de la confrontació d’idees, la informació i els arguments que, a més, amplien la teva mirada. He pogut expandir el meu coneixement amb les explicacions dels experts i sempre soc molt crítica, però la meva expectativa s’ha complert perquè el fet de participar m’ha posat al meu lloc: des de la humilitat, he entès que soc una més, però que la meva opinió compta.
- Creus que aquests espais de participació són efectius per incloure la diversitat de mirades i veus?
Els perfils no s’escullen a priori i no es tanca la porta a ningú, però és cert que no s’arriba a la diversitat real i no sé fins a quin punt es fa un esforç perquè sigui així. El cert és que normalment érem al voltant de cinquanta persones i pràcticament sempre blanques i europees, tot i que en aquest barri hi ha molta interculturalitat.
Jo soc italiana, però fa temps que visc aquí i ara ja sento que aquest és el meu entorn, i per això hi vull influir, però arribar a aquest punt no és fàcil per a tothom. A més, sempre hi ha molta presència de la gent que ja està associada; però sí que he vist que, a poc a poc, la resta de la gent també s’animava a intervenir, tot i que malauradament sempre predomina la veu masculina.
- Què destaques positivament? Què milloraries?
El més positiu des de l’àmbit municipal és l’esforç honest i generós per preparar les sessions amb tanta profunditat i informació i, per part meva, el fet d’haver ampliat el meu coneixement i el meu criteri.
El més negatiu és veure que hi ha poques persones implicades i penso que és per desconeixement. Per això, crec que la difusió s’ha de canviar del tot: no n’hi ha prou a penjar un cartell, sinó que cal anar als llocs on la gent es relaciona i explicar-ho bé.
- Què t’ha aportat personalment participar-hi? Algun aprenentatge?
He après a ser més tolerant i pacient perquè he entès molt millor com funcionen les coses i ara tinc més criteri per anar més enllà de la crítica fàcil.
- Hi tornaries a participar una altra vegada?
Sí, sobretot si és al meu barri perquè en el meu moment vital sento que el més important per a mi és l’entorn proper: és a partir de coses concretes, com decidir com ha de ser un carrer, que crees vincles i relacions personals que enriqueixen la comunitat. A Barcelona encara hi ha la idea i el sentiment de barri (a Itàlia, que és el país que jo també conec, no hi és tant) i això m’agrada perquè promou una identitat i una implicació molt més propera.