Les ITS es manifesten amb símptomes molt variats. En alguns casos poden no presentar símptomes o ser molt lleus o inespecífics, de manera que poden passar desapercebuts. Des que el microorganisme entra al cos fins que apareix alguna manifestació pot passar un cert temps (període d'incubació) durant el qual la infecció es pot transmetre a altres persones amb les quals es tinguin relacions sexuals.
Algunes ITS poden presentar un període de latència durant el qual no apareix simptomatologia.
Cal tenir presents alguns símptomes sospitosos d'ITS que ens poden alertar:
És important tenir en compte que si una persona ha estat infectada, encara que no apareguin símptomes, la infecció es pot transmetre a una altra persona amb la qual mantingui relacions sexuals. Una persona tractada i curada d’una ITS es pot reinfectar en un altre moment si s’hi exposa.
Un cop fet el diagnòstic d'una ITS, és important que aquesta persona informi la seva parella o parelles sexuals perquè vagin al metge o metgessa per ser valorades.
Per tal d'evitar infectar-se o actuar amb rapidesa en cas d’exposició, és important conèixer les ITS. En el següent llistat podeu consultar-ne les principals , així com la seva simptomatologia, les vies de transmissió, el diagnòstic i el seu tractament. Es poden classificar en infeccions bacterianes, el tractament de les quals seran antibiòtics i infeccions virals algunes de les quals tenen tractaments específics i d’altres només hi ha tractament per la simptomatologia. En el cas de les virals part d’elles tenen vacuna gratuïta. L’Hepatitis A, l’Hepatitis B, l’Hepatitis C, la Sarna, les Lladelles i la Mpox (Verola del mico) tot i no ser tècnicament ITS, també es poden transmetre durant les relacions sexuals.
La infecció per clamídia és causada pel bacteri Chlamydia trachomatis i afecta tant les dones com els homes. La infecció se situa als òrgans genitals, al recte i, menys sovint, a la faringe o la conjuntiva ocular.
Vies de transmissió: es transmet per via sexual (contacte vaginal, oral o anal). No cal que hi hagi ejaculació. En cas que una persona estigui embarassada, pot transmetre la infecció a l'infant durant el part.
Símptomes: en molts casos, aquesta infecció no presenta símptomes evidents i, per tant, pot passar desapercebuda (sobretot en vulva i vagina). Quan hi ha símptomes, aquests poden ser:
Una infecció per clamídia no tractada pot provocar una malaltia antiinflamatòria pelviana que pot causar danys permanents en el sistema reproductor i originar dolor pelvià crònic, infertilitat o embaràs ectòpic.
Diagnòstic: Les proves es poden fer a través d'una mostra d'orina, o mostres de la uretra del penis , dels fons de sac vaginal o del coll uterí, del recte o de la faringe, segons el cas.
Tractament: el tractament es fa amb antibiòtics específics sota prescripció mèdica.
És una infecció provocada per un tipus concret del bacteri Chlamydia trachomatis, que s’estén fins als ganglis i els danya. Causant una afectació diferent a la que es veu habitualment en una infecció per clamídia.
Vies de transmissió: El limfogranuloma es transmet durant les relacions sexuals vaginals o anals, quan una mucosa infectada entra en contacte amb una altra, i també per les secrecions de les lesions obertes. No se sol transmetre per la boca.Una persona afectada pot igualment transmetre la infecció encara que no presenti símptomes.
Símptomes: tot i que pot no donar símptomes, si apareixen, aquests, varien en funció de l’evolució:
Diagnòstic: amb proves de laboratori específiques. Es necessitarà una mostra de la zona anal i/o rectal, vaginal, de l’úlcera o dels ganglis.
Tractament: es fa amb antibiòtics sota prescripció mèdica
La Gonocòccia és causada pel bacteri Neisseria gonorrhoeae. Aquest creix i es multiplica més fàcilment a les zones càlides i humides del cos, com són l'aparell genital dels homes (uretra) i de les dones (coll uterí), així com la boca, la faringe i l'anus. Molt menys freqüent és l’afectació de la conjuntiva ocular. En cas que una persona infectada estigui embarassada, pot transmetre la infecció a l'infant durant el part vaginal.
Vies de transmissió: es transmet per via sexual (contacte vaginal, oral o anal). No cal que hi hagi ejaculació.
Símptomes: Localització anal: pot ser asimptomàtica o bé causar secreció, dolor o sagnat anal.
Diagnòstic: les proves es poden fer a través d'una mostra d'orina, o mostres de la uretra del penis i dels fons de sac vaginal o del coll uterí, del recte o de la faringe, segons el cas.
Tractament: el tractament es fa amb antibiòtics sota prescripció mèdica.
El VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana) és un virus que afecta directament el sistema de defensa de l'organisme.
Vies de transmissió: relacions sexuals no protegides, l’exposició a sang infectada o la transmissió de la persona embarassada a la criatura durant l'embaràs, el part o l'alletament.
Els únics fluids corporals que poden transmetre el VIH són: sang, semen, secrecions anals, secrecions vaginals i la llet materna.
És important assenyalar que una persona amb VIH no transmetrà en cap cas el virus a una altra si, gràcies a seguir el tractament indicat, la infecció es manté en nivells de càrrega viral indetectables a la sang.
Símptomes: els símptomes de la infecció pel VIH varien segons l'etapa de la infecció. Entre 2 i 4 setmanes després de la infecció, és habitual presentar símptomes similars a una grip o un refredat. Posteriorment, la infecció es troba latent durant un període molt llarg que pot superar els 10 anys.
Si la infecció pel VIH no es tracta correctament , es pot arribar a desenvolupar la síndrome d'immunodeficiència adquirida (SIDA) que pot facilitar l'aparició de certes malalties greus.
Diagnòstic: es fa a través d'una anàlisi de sang específica. Tanmateix, es pot arribar al diagnòstic amb una prova ràpida amb una punxada al dit. És important tenir en compte que per detectar els anticossos contra el VIH (els que ens indicaran si ens hem infectat), cal esperar tres mesos des del moment de la infecció ("període finestra"). En cas contrari, els resultats de la prova no seran fiables.
Tractament: el tractament de la infecció pel VIH consisteix en medicaments antiretrovirals. Aquest tractament impedeix que el virus es reprodueixi, de manera que la quantitat d'aquest al cos disminueix. D'aquesta forma, la infecció pel VIH en la persona esdevé crònica i no acaba desenvolupant la SIDA.
La sífilis és una malaltia produïda pel bacteri Treponema pallidum.
Vies de transmissió: la sífilis es transmet per via sexual (contacte vaginal, oral o anal). No cal que hi hagi ejaculació. També durant l'embaràs, una persona gestant pot transmetre la infecció al fetus.
Símptomes: es tracta d'una malaltia que evoluciona per etapes:
Si la sífilis no es tracta adequadament, pot provocar el desenvolupament de trastorns psíquics, de mobilitat, de visió i de cor.
Diagnòstic: habitualment, el diagnòstic es fa a través d'una analítica de sang. En cas de tenir una o vàries lesions, es poden obtenir mostres directament d’elles.
Tractament: el tractament és antibiòtic.
L’herpes genital és causat pel virus de l'herpes simple (VHS1 i VHS2).
Vies de transmissió: per contacte directe amb les lesions, amb la saliva o la pell de la zona bucal (infecció per VHS1) o amb secrecions genitals o la pell de la zona genital (infeccions per VHS2). També durant l'embaràs o el part en cas que la persona pateixi lesions.
Símptomes: la majoria de casos no presenten cap manifestació clínica o aquesta és molt lleu. Si hi ha símptomes, els més freqüents són l'aparició de petites vesícules o úlceres doloroses als òrgans genitals (als llavis i a la boca si és l'herpes oral). Mentre hi hagi lesions, el risc d'encomanar la malaltia és molt alt. Encara que desapareguin les lesions, el virus queda latent a les cèl·lules nervioses, de manera que els símptomes poden reaparèixer en situacions d'estrès, malalties, etc.
En les persones embarassades que pateixen un primer episodi d'herpes genital, si no reben tractament es corre el risc d'encomanar el nadó durant la gestació o el part. Això pot provocar un part prematur, o que la criatura presenti alteracions neurològiques que poden arribar a ser molt greus.
Diagnòstic: el diagnòstic es fa a través d'una exploració clínica i de la recollida de mostres de les lesions. Amb una analítica de sang es poden detectar anticossos contra el virus de l'herpes, però un resultat positiu no sempre implica una infecció activa.
Tractament: actualment no hi ha cap tractament curatiu per a la infecció de l'herpes simple, però es manté latent la major part del temps. Tanmateix, es disposa de fàrmacs antiherpètics que permeten disminuir les reactivacions i millorar-ne els símptomes.
El virus del papil·loma humà (VPH) és un dels virus més freqüents entre la població. Existeixen diferents tipus de VPH que causen simptomatologia molt diversa. Així, els virus que causen les berrugues són diferents dels que poden causar lesions més greus.
Vies de transmissió: per contacte directe amb la pell durant les relacions sexuals amb penetració o sense. Poques vegades una persona embarassada pot transmetre el virus al seu fill/a.
Símptomes: generalment, el mateix cos elimina la infecció sense causar cap símptoma, però en alguns casos el virus infecta les cèl·lules de la pell o les mucoses dels òrgans genitals provocant les lesions següents:
Una infecció sostinguda en el temps de determinats tipus de VPH pot provocar canvis en les cèl·lules del coll de l'úter que, a la llarga, poden esdevenir en un càncer. Aquesta mateixa situació es pot donar en altres localitzacions com poden ser la vagina, la vulva, l’orofaringe o l’anus.
Diagnòstic: el diagnòstic es fa a través de l'examen visual i manual de les lesions. En les revisions ginecològiques es pot fer un examen vaginal i del coll de l'úter per detectar la presència del VPH.
Tractament: el tractament adequat per al VPH consisteix a tractar les lesions localitzades, tot i que això no elimina el virus i poden tornar a sortir més endavant.
És una infecció del fetge causada pel virus de l’hepatitis A (VHA).
Vies de transmissió: una de les vies de contagi és a través del contacte oroanal, donat que el virus és present a la femta.
Simptomes: cansament extrem, febre, nàusees, mal de panxa o falta de gana, enfosquiment de l'orina, femta de color terrós i clar, o coloració groga de la pell o els ulls (icterícia).
Els símptomes de l’Hepatitis A apareixen entre 2 i 7 setmanes després de contraure el virus. Tanmateix, alguns adults poden no presentar símptomes.
Diagnòstic: el diagnòstic es fa a través d'una anàlisi de sang.
Tractament: no hi ha un tractament específic per a l'hepatitis A. Es recomana fer repòs, una bona alimentació, una bona hidratació i evitar l'alcohol. Un cop passada la infecció es desenvolupa immunitat i no es pot tornar a patir una nova infecció pel VHA. D’altra banda, la vacuna contra l’hepatitis A està inclosa al calendari vacunal i l’administren als serveis de salut.
És una malaltia causada pel virus de l’hepatitis B (VHB) que afecta exclusivament el fetge.
Vies de transmissió: l'hepatitis B es transmet a través de la sang i fluids corporals (semen, flux vaginal o menstrual, saliva). També hi ha risc de contagi d’una persona embarassada a la seva criatura durant el part.
Símptomes: en la majoria de casos, aquesta malaltia no presenta símptomes evidents i, per tant, passa desapercebuda. Tot i això, si n'apareixen, aquests poden ser: coloració groguenca de la pell i els ulls (icterícia), orina fosca, femtes de color clar, cansament extrem, nàusees, vòmits i dolor abdominal.
En alguns casos, la infecció per Hepatitis B persisteix i esdevé crònica.
Diagnòstic: l'hepatitis B es diagnostica a través d'una anàlisi de sang.
Tractament: l'hepatitis B no requereix tractament, ja que en la majoria de casos la infecció es cura espontàniament. Es recomana fer repòs, una bona alimentació, una bona hidratació i evitar l'alcohol. Es pot desenvolupar immunitat respecte d’una nova infecció pel VHB. En els casos en què la malaltia s’hagi cronificat, s'usen tractaments farmacològics que poden ajudar al fet que el virus no es multipliqui. D’altra banda, la vacuna contra l’hepatitis B està inclosa al calendari vacunal i l’administren als serveis de salut.
És una malaltia causada pel virus de l’hepatitis C (VHC) que afecta exclusivament el fetge.
Vies de transmissió: l'hepatitis C es transmet principalment a través de la sang, quan la sang d’una persona infectada entra en contacte amb la d’una persona que no ho està, ja sigui a través d’una ferida que aquesta té a la pell o a través d’una punxada. Així, la majoria dels contagis es produeixen per l'ús de material contaminat (de consum de drogues o d’higiene personal). Tanmateix, , de forma molt excepcional, el virus es pot transmetre a través d’altres fluids corporals, com el semen, en relacions sexuals no protegides. També hi ha un risc de contagi, tot i que molt menor, d’una persona embarassada a la seva criatura.
Símptomes: en la majoria de casos, aquesta malaltia no presenta símptomes evidents i passa desapercebuda. Però si n'apareixen, aquests poden ser: febre, cansament, inapetència, nàusees, vòmits, dolor abdominal, orina fosca, femtes de color clar, dolor articular i coloració groguenca de la pell i els ulls (icterícia).
Si no es tracten, la majoria de casos d’hepatitis C evolucionen cap a la cronicitat i poden contribuir a desenvolupar cirrosi o càncer de fetge.
Diagnòstic: el diagnòstic d'hepatitis C es fa a través d'una analítica de sang o de proves de detecció ràpida.
Tractament: Hi ha tractament farmacològic per a l'hepatitis C.
La Tricomonosi és una infecció produïda pel paràsit Trichomona vaginalis.
Vies de transmissió: es transmet per contacte sexual, especialment en les relacions vaginals.
Símptomes: sovint no provoca símptomes, però si n'apareixen, es donen majoritàriament en les dones (a la vulva, la vagina i la uretra) i, amb menys freqüència, en els homes (a la uretra.
La tricomonosi vaginal augmenta la susceptibilitat a contraure la infecció pel VIH. En cas d'embaràs pot provocar un part prematur i baix pes en el nadó.
Diagnòstic: es diagnostica a través d'una mostra de les secrecions vaginals (en les dones) i uretrals (en els homes).
Tractament: el tractament es fa amb antibiòtics.
La Sarna és una infecció per paràsits produïda per l'àcar Sarcoptes scabiei hominis.
Vies de transmissió: la transmissió es dona per contacte estret de pell amb pell de persona a persona, inclosa la via sexual.
Símptomes: els més freqüents són butllofes i pústules (amb pus) localitzades al dors de les mans, entre els dits, als canells, colzes, aixelles, zones del voltant del pit, engonals, genitals i natges. També poden aparèixer lesions de recorregut del paràsit per sota la pell. Aquesta erupció cutània va acompanyada d’una intensa picor, sobretot a la nit o després d’un bany calent.
Diagnòstic: el diagnòstic es pot fer a través de la identificació del paràsit, dels seus ous, o dels seus residus, o mitjançant l'observació microscòpica d'una mostra de la pell.
Tractament: el tractament habitual és una crema o loció tòpica, que també han d'utilitzar les persones que viuen a la mateixa casa i les parelles sexuals. És important també rentar la roba de forma acurada.
Les lladelles son una infecció per paràsits produïda pel poll Phthirus pubis, que es pot enganxar a l'arrel dels pèls del pubis, les aixelles, les celles o la barba.
Vies de transmissió: a via més important és el contacte sexual. Tanmateix, si la roba ha estat en contacte amb el paràsit, també pot esdevenir una font d'infecció.
Símptomes: el símptoma principal és la picor intensa al lloc on estiguin localitzats.
Diagnòstic: el diagnòstic es fa a través de la identificació del paràsit o dels seus ous.
Tractament: el tractament habitual és una crema, loció o xampú específics. Es recomana que el tractament el segueixin també les parelles sexuals. És important, també, rentar la roba de manera acurada.
El Mpox és una malaltia causada per un virus que es transmet de persona a persona a través de contacte físic estret.
Vies de transmissió: el Mpox s'encomana entre persones a través de:
Símptomes: la simptomatologia del mpox varia en funció de la fase de la malaltia. En la primera fase, els símptomes poden ser: febre, mal de cap, dolor muscular, calfreds, cansament i inflamació dels ganglis limfàtics. En una segona fase, els símptomes són: erupcions a la cara i a la resta del cos.
Diagnòstic: la malaltia es diagnostica a través d'una mostra provinent de les lesions a la pell.
Tractament: actualment, el tractament indicat pel mpox és simptomàtic, acompanyat de mesures higièniques i de limitació de contacte de les persones infectades. T. Existeix una vacuna que permet reduir la gravetat dels símptomes i la transmissibilitat del virus.
