- Inici
- / Gestió integral de l'aigua
- / Sanejament
Sanejament
El sistema de clavegueram de Barcelona dóna resposta a la necessitat de protecció mediambiental dels medis receptors: els rius Llobregat i Besòs i el mar Mediterrani. L'objectiu és reduir i controlar els abocaments del clavegueram al medi receptor. Les aigües utilitzades són conduïdes per la xarxa de clavegueram fins a les plantes depuradores, on abans d'abocar-se es tracten.
Història
Des dels seus orígens, Barcelona disposa de sistemes de clavegueram que han anat evolucionant al ritme de la ciutat. Les primeres construccions, descobertes per Josep Antoni Brusi, es remunten a l'època romana, però l'actual clavegueram és, majoritàriament, fruit del treball d'enginyeria dissenyat pels il·lustres enginyers de camins, canals i ports Pere García Faria i, posteriorment, Albert Vilalta i González.
El Pla de García Faria
El Pla García Faria (1886) marca un abans i un després en la història del clavegueram de Barcelona i, per tant, en la qualitat de vida dels seus habitants. A la introducció, Pere García Faria reconeix que la seva proposta de reforma no era atractiva, però recorda que la seva acció no va trigar a produir fruits excel·lents. El projecte no va ser plenament aplicat a la pràctica, però suposà un precedent importantíssim.
L'origen del pla es troba a l'any 1884, quan l'alcalde de Barcelona, Joan Coll i Pujol, crea una comissió tècnica per reformar el clavegueram. El propi García Faria exposa el 1885 les bases del seu projecte, que no són aprovades fins un any més tard. Tot i que el pla és extens i tècnicament complex, s'hi inclouen alguns punts bàsics per al posterior desenvolupament de la xarxa de clavegueram:
- Parteix d'una divisió de Barcelona en tres grans conques, subdividides en vint-i-tres més. Es busca un equilibri entre les despeses inicials i els derivats de la seva conservació.
- El sistema de funcionament serà el de gravetat continuada. El tall de la secció transversal serà d'un mínim d'1,70 m d'alt i de 80 cm d'ample.
- A les zones de menor cabal i velocitat s'instal·laran cambres de descàrrega per garantir la continuïtat del flux.
- Les cambres hauran d'estar intercomunicades per galeries, obligant els propietaris a col·locar-hi sifons hidràulics obturadors (mecanisme d'obertura-tancament).
- La ventilació de les clavegueres es realitzarà a través dels tubs de baixada de les aigües pluvials dels edificis.
- Es crearan brigades especials de conservació i neteja.
Pla General de Clavegueram de 1954
L'any 1952 es redacten les directrius que, dos anys després, permetrien elaborar el Pla General de Sanejament i Clavegueram de Barcelona. Aquest pla indica les deficiències més destacades del subsòl barceloní, com la manca de capacitat per absorbir tot el cabal o la concentració de les sortides al mar només a tres punts (emissari de Sants, de la riera d'Horta i del Bogatell). També recalca el problema dels baixos pendents a les clavegueres de la part baixa de la ciutat.
El Pla Vilalta (1968)
Barcelona havia sofert un fort desenvolupament urbà, absorbint, amb la seva àrea d'influència, una gran onada immigratòria. La urbanització incontrolada d'aquests anys 'urbanisme que va consistir a requalificar sistemàticament terrenys que en el Pla General duien les etiquetes de públics tornant-los edificables', va portar una intensiva densificació a la corona exterior i a l'Eixample.
D'altra banda, en aquests anys es va produir un canvi d'actitud respecte al mar. Si abans la ciutat li donava l'esquena i s'entenia que les miasmes marines eren fonts de malalties, en aquesta època 'la dècada dels seixanta' els ciutadans comencen a interessar-se pel litoral, gaudint-ne, en la mesura que poden, amb gran entusiasme.
El creixement de la ciutat, amb el consegüent augment de la superfície impermeabilitzada, va portar a l'obsolescència molts col·lectors, que necessitaven reformes per poder absorbir els nous cabals en temps d'avinguda. A més, la creixent importància econòmica de les zones inundables fa centrar l'interès en la qüestió d'intentar evitar-ne el negament.
El Pla de Clavegueram dirigit per l'enginyer de camins Albert Vilalta i González entre els anys 1967 i 1969, i redactat pel Servei de Clavegueram de l'Ajuntament de Barcelona, volia respondre a aquests problemes.
Un dels objectius del pla va ser reciclar aquestes aigües per tal de reutilitzar-les per a regadius i usos industrials, posant així remei al dèficit hídric de Barcelona i la seva comarca. Un altre objectiu no menys important va ser el de restituir algunes conques cap a les seves zones de desguàs natural, per descarregar tant com es pugui la sortida del Bogatell. Estava previst tallar les sortides directes d'aigües residuals a les platges i tractar-les en plantes depuradores, amb la finalitat de garantir la qualitat de les aigües marines per al seu ús recreatiu per part dels ciutadans.
Entre les realitzacions més notables d'aquest pla s'han de destacar les depuradores del Besòs i del Bogatell, aquesta última enderrocada recentment.
La realització del Pla Vilalta va quedar incompleta a causa de la manca d'inversió suficient, però les seves propostes bàsiques es varen transmetre complidament als plans que finalment s'han executat.
El Pla Vilalta suposa el primer intent seriós de planificació i drenatge del sanejament de la ciutat des del Projecte de García Faria.
El Pla Especial de Clavegueram de Barcelona (1988)
L'evolució de la ciutat de Barcelona va exigir un canvi dels plans de clavegueram existents. La Barcelona olímpica, els plans de sanejament i, en definitiva, la consolidació de la urbanització, van portar a l'elaboració del Pla Especial de Clavegueram de Barcelona (PECB). El pla va incloure una anàlisi del funcionament global de la xarxa per identificar les zones inundables i analitzar-ne les causes. A l'estudi es van incloure també els municipis de l'àrea metropolitana, com l'Hospitalet, Esplugues i una part de Sant Adrià del Besòs.
Una de les innovacions més destacades d'aquest pla especial és l'ús de mètodes informàtics, la qual cosa permet simular el funcionament de la xarxa de clavegueram segons la intensitat pluvial i identificar així els punts problemàtics.
Un altre dels elements clau d'aquest pla és que, per primera vegada, es comença a estudiar la possibilitat, avui ja feta realitat, d'instal·lar un sistema de control en temps real de la xarxa de clavegueram, mitjançant la implantació d'una xarxa de pluviòmetres i limnímetres. També es planteja la necessitat d'augmentar el nombre de col·lectors i de depurar l'aigua al màxim en els casos de grans avingudes.
El Pla Especial de Clavegueram de Barcelona (1997)
El Pla Especial de Clavegueram de Barcelona, PECLAB '97, és el document que planifica el desenvolupament del clavegueram a l'àmbit hidrològic de la ciutat per tal de complir els objectius assignats al clavegueram (recollir i transportar les aigües residuals fins a les estacions depuradores, evitar inundacions a causa de les aigües pluvials i reduir l'impacte mediambiental dels abocaments del clavegueram en temps de pluja al medi receptor).
L'extensió i modificació de la xarxa d'acord amb aquest planejament ha suposat l'execució d'obres d'un valor superior als 140 milions d'euros des de l'any 1997, incloent-hi l'execució de dipòsits de retenció i anticontaminació (Escola Industrial, Zona Universitària, Bori i Fontestà, Doctors Dolsa, Parc Central de Nou Barris, Joan Miró i Taulat), amb un volum total de 440.000 m³ de capacitat i nombrosos col·lectors, entre els quals cal destacar els de la zona dels carrers Enamorats-Aragó. Aquest pla continuarà executant-se durant els propers anys, estant prevista una inversió de més de 45 milions d'euros en el període 2004-2007.
L'execució de les diferents fases del treball, des de la planificació fins a l'execució de l'obra, comporta l'ús d'avançades eines de suport, sense les quals el PECLAB no seria un document de la qualitat de l'actual. Entre aquestes eines de suport cal destacar el sistema de modelització (que permet conèixer el comportament de l'aigua dins la xarxa de clavegueram), el sistema d'informació territorial (que permet conèixer la configuració de la xarxa) i el sistema de telecontrol (que permet operar el sistema)