El primer registre de la paraula pizza es remunta a l’any 997 després de Crist i apareix a un text trobat al sud d’Itàlia, a la ciutat de Gaeta. Molt a prop de Nàpols i molt abans que arribés el tomàquet d’Amèrica. Així què ens hem de fer una pregunta: de què eren aquestes primeres pizzes? Doncs del que els camperols de l’època tenien més a mà, és a dir, ceba, olives i formatge. Així que no és cap broma dedicar un dia específic a la pizza de formatge. De fet, estem homenatjant la pizza originària. 

Però anem al principi. És molt probable que l’origen de la pizza el trobem en el mateix moment en què la humanitat va començar a coure pa. Es té constància que a l’antiga Grècia ja se servien uns pans plans decorats amb herbes, espècies, all, ceba i formatge, i que els seus grans rivals, els perses, prenien una menja similar, posant sobre la base de massa de pa formatge fos i dàtils. Fins i tot l’Eneida de Virgili esmenta que Lacio, Eneas i la seva tripulació van seure sota un arbre i van utilitzar pans de blat prims com a plats per al seu menjar, sobre els quals va posar bolets i herbes i els van devorar.

Així que la pizza ja existia moltíssims anys abans de sorgir durant el segle XVII com a menjar popular a Nàpols i un dels seus ingredients més habituals ja des del primer mil·lenni era el formatge. Probablement per això som capaços d’imaginar pizzes sense tomàquet, sense orenga o sense alfàbrega, però de cap manera podem imaginar, i molt menys perdonar, una pizza sense la textura, el sabor i la cremositat que el formatge atorga al pa per convertir-lo en una delícia que exalta els nostres sentits, cosa que deixa ben clar la importància de triar bons formatges per fer una pizza. 

Quins són els més adients? El primer de tots, per la seva suavitat, la seva textura i la seva capacitat per fondre’s fàcilment, la mozzarella, que ha acabat per esdevenir la gran protagonista d’aquest plat. Ara bé, vigileu que sigui de bona qualitat, ja que de vegades pot desprendre massa oli durant la cocció. Una mozzarella de bona qualitat permet aconseguir la relació d’humitat, elasticitat i oleositat perfecta per fondre els sabors i atorgar a la pizza la sucositat perfecta.

Un altre clàssic és el parmesà, una mica picant i d’aroma intens, es pot posar sol o acompanyat d’algun altre tipus de formatge per rebaixar una mica la seva intensitat. El millor és posar-lo ratllat per tal que es fongui tot al mateix temps i doni un color daurat equilibrat a tota la superfície de la pizza. Acompanyat d’alfàbrega o xampinyons és tota una delícia.

Una opció diferent és el formatge gouda. Un risc controlat, que ens permet fugir de la mozzarella i la pizza clàssica sense patir gaire pel resultat. Tindrem una pizza de formatge amb caràcter, econòmica, que també és important, que ben segur serà ben rebuda per tots els comensals. 

I si us agraden els sabors intensos, podeu provar amb el rocafort. Us recomanem utilitzar-lo amb altres formatges de gust suau i textures toves o semitoves per suavitzar-lo una mica. Sempre us queda la possibilitat de jugar a combinar-los per mirar d’aconseguir la pizza de quatre formatges perfecta.